Contactes amb l’exili republicà

22/09/2021

El silenci sobre la guerra civil i a l’exili republicà ens animava a saber què havia passat. Per això, aprofitava les vacances d’estiu per anar més enllà dels Pirineus, llevant els dos estius de “mili” a Montajaque (Ronda). París era un lloc molt adient per trobar a l’exili, i, a més a més, la ciutat i els seus estímuls: llibres, teatre, música, societat permissiva, laica, democràcia. Durant tres estius 1959, 1960 i 1961, van estar a París, els contactes s’encetaren el 1960, i continuaren durant el curs 63-64 quan gaudia d’una estada com lector a Montpeller becat pel Ministeri de Cultura.

Una de les primeres persones que va conéixer fou Joan Massot, tenia una rellotgeria a prop Bulevard Hausman, havia estat membre d’Estat Català, i continuava en la mateixa ona, on hi havia tingut responsabilitats durant els fets de 1934. Per una part, jo tenia com missió donar a conéixer l’existència de la represa valencianista, per altra, volia saber-ne del passat. Massot era un home culte, educat i xerraire, crec que ell em presentà a Batista i Roca, aquest era l’home que havia encapçalat un intent de revolta armada abans de l’arribada de la república i que amb un escamot es ve rendit a la Guàrdia Civil. Aquest darrer personatge era ja molt gran i el vaig trobar un poc posat, tenia, però, un aire de mite. A través de Massot vaig publicar alguna cosa en una revista que editada en aquells àmbits, crec que es deia “Foc Nou”.

Fuster en va recomanar a un conegut que vivia als afores de París, fundador del Bloc Obrer i Camperol, i després del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), era Jordi Arquer, s’havien conegut a uns Jocs Florals a Andorra, mantenint una constant correspondència i intercanvi de llibres i revistes. Com detall curiós, Fuster era lector del setmanari satíric “Harakiri”, de forma que des de Sueca, Joan li enviava revistes o llibres i des de París es corresponia amb l’Harakiri. La primera vegada que em trobe amb Jordi fou a sa casa, m’invità a sopar juntament amb la seua dona, al rebedor de casa tenia sempre a disposició dels visitants un parral de vi català, i que, òbviament vaig haver de provar.

Arquer en va contar prou coses, fent èmfasi dels fets de maig del 1937 a Barcelona, i com es va desencadenar la persecució contra el POUM, amb l’assassinat del seu secretari general Andreu Nin, així com la il·legalització del partit i el judici de molts deles seues membres, entre ells Arquer, amb l’acusació de ser agent del govern de Burgos i promotor dels fets de maig. Fou condemnat a onze anys de presó juntament amb el valencià Julian Gorkín entre altres. El 1939 pogué eixir per cames, fugint a Mèxic. D’aquella situació conservava odi total al PCE, al que atribuïa la causa de la derrota. Era independentista i mostrà molt d’interés per la situació al País Valencià, jo li faria més un informe en una carta que fou publicada en un llibre que portava com títol “Llengua i política, cultura, i nació”. Un epistolari valencià durant el franquisme”, essent autors Alfons Cucó i Santi Cortés.

A conseqüència, doncs, dels fets de 1934, revolució a Astúries i revolta a Catalunya, Arquer que forma part de l’Aliança Obrera, vingué a la presó de Sant Miquel dels Reis a València. Aquest contacte amb el País Valencià l’aprofità per a fer alguns escrits, entre els quals hi havia alguns que apostaven per una mena de federació dels països catalans. Aquest fet explica que em va fer una oferta de feina per ordenar el seu fons, cosa que no vaig fer. El cas és que en facilità el contacte amb el valencià Angelí Castanyer, i aquest serà, doncs, altra relació que vaig mantenir.

Castanyer vivia en el cor de l’antic París del XIX, al costat del Bulevard Sebastol i Les Halles, el darrer lloc era el mercat d’abastiments i el domicili estava a prop perquè feia de comptable a empresa fruites. Castanyer i el seu germà havien estat fundadors del Partit Valencianista d’Esquerres, què al nostre entendre era un precedent del que nosaltres volíem representar. Vaig fer una bona amistat, especialment mitjançant el seu fill, afiliat al Partit Comunista Francés, era major que jo, després he sabut que mantenia relació amb el grup de Tàrrega (del Front Marxista Valencià). De les converses conclouria que el PVE va tindre poca implantació, sols havia arribat on es podia anar en tren. També vaig comprovar les tensions amb el PCE. Per altra banda, les informacions meues li van interessar. En parla de l’exili català, i crec, no estic segur em recomanà contactar amb Josep Pallach, del MSC. A la tornada, a la resta dels companys del PSV els féu il·lusió saber quelcom d’un partit valencianista i d’esquerra i republicà.

Tampoc tinc idea de com vaig arribar a Manuel Viusà pintor, i activista independentista. Al seu estudi treballava tota la seua família, feien gravats i alguns productes artístics. Aquell era un cau de conspiracions, i de trobada de nacionalistes. Hi havia gent de l’antifranquisme de l’exterior, amb nom de guerra em presentaren a un alt dirigent de la CNT. Viusà era un home molt dinàmic, crec que del Front Nacional de Catalunya, tenia una filla de la meua edat amb la qual parlava sovint, i era bastant crític amb la resta de l’exili català.

Gràcies a alguns dels contactes anteriors vaig accedir a Robles el qual regentava la “Librerie espagnyole”, molt a prop de la Sorbonne, cal dir que Pierre Vilar era un visitant de la llibreria, amb el qual vaig coincidir, però, no parlí amb ell. Robles havia estat també del POUM, edità llibres, com fou el d’Emile Brué i Pierre Themin sobre la guerra civil. El tema de la guerra sempre hi era present, així com els contenciosos entre els perdedors. En una línia semblant estaria el cas de Jorge Munis, asturià, ex POUM, fundador d’un grup més esquerrà i que al maig el 1937 fou combatent, com ho evidencia el seu llibre “Jalones de Derrota, promesas de victoria”, doncs, de nou els greuges amb PCE, la traïció d’uns i altres… Em semblà una persona una mica sectària.

Malgrat no ser exiliats, en aquest ambient em trobí a dos joves, d’una edat semblant a la meua, un poc més majors, un valencià, el músic Amando Blanquer, i Joan Rabascall, pintor català, vivien a la ciutat universitària, lloc on vaig anar a veure’ls. Amb ells parlí de la nostra activitat a la Universitat i a les comarques. Els dos havien eixit a respirar la llibertat i acabar la seua formació, els dos antifranquistes.

Capítol especial serà la relació amb Pallach i el Moviment Socialista de Catalunya en la realitat de l’exili, això fou al curs 63-64. No puc precisar com, el cas és que intercanviaren correus i ens trobarem en vàries ocasions, aquest personatge venia també del Bloc Obrer i Camperol, participa en el maquis, puix estigué uns anys clandestinament a Catalunya, essent empresonat i protagonitzant una fugida de la Presó de Figueres el 1944. Ja en l’exili, passà a postures socialdemòcrates de la mà de Serra i Moret, històric socialista i catalanista, era mestre i vivia a Montgeron, però de vacances baixava a Colliure. El MSC tenia gent a l’interior, estava més vinculat a la realitat, aleshores encetava un intent de renovació i canvi, comptant amb el suport d’una part del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, en concret el batlle de Frankfurt Hans Motofer i la Fundació Erbert, en eixos moments, 1964, s’intentava portar endavant una operació per substituir al PSOE de l’exili dirigit per Rodolf Llopis per altra fórmula socialdemòcrata dins de l’estat amb una orientació federal.

Doncs, vaig entrar a col·laborar amb la revista Endavant, tenint contacte amb Josep Buiria que residia a Perpinyà, on s’imprimia la propaganda del MSC. El projecte pretenia crear una força sindical l’ASO (Alianza Sindical Obrera), i una coordinació entre els diferents grups socialistes existents als diversos territoris. Llavors el nostre partit el PSV havia de situar-se en eixa òrbita, i vaig anar preparant el camí per a portar endavant el projecte. Junt amb Pallach hi era Amadeu Cuito, enginyer que treballava en una empresa a la RFA. Eixe treball li permetia vindre a l’Estat Espanyol de treball, aprofitant l’avinentesa per a fer de connexió entre l’interior i l’exterior, i alhora amb els “protectors” alemanys.

Acaba l’estada en Montpeller, estiu del 1964, es va obrir un període de col·laboració amb el MSC i un ampli nombre de grups i persones buscant una alternativa socialista i federal, d’aquesta història he parlat al meu llibre “Un temps i un país”. Per acabar, una breu referència al Partit Comunista d’Espanya òbviament. A la zona de Montpeller el contacte fou a través de Jean Muls, un francés que feia de correu i enllaç del PCE, a València vindria vàries vegades, en prou aspectes hi havia postures compartides, el tema del país, però, no. Tant Muls, com altra gent que vaig conéixer, no enteníem el nostre valencianisme, i menys encara la nostra postura envers Catalunya, allò d’una nacionalitat compartida entre tots els PPCC no entrava en els esquemes de classe. Per a ells, el catalanisme representava una opció burgesa amb la qual calia negociar i prou, el cas dels PPCC era una entelèquia.

(1) Aquestes notes estan fetes el 2020, les publique ara com aportació a una memòria que és part del valencianisme.