Continuem per a bingo!

Passades les calors estiuenques, podem mirar amb confiança el futur. Continuen augmentant els atacs al papa Francesc titlant-lo d’herètic i acusant-lo de voler destruir l’Església.

Crec que vaig estudiar la mateixa eclesiologia que ells i recorde que al Concili Vaticà I es van definir com a veritats dogmàtiques la infal·libilitat papal (en segons casos i moments) i el dogma de la primacia papal, és a dir, que el bisbe de Roma, com a successor de Pere, té les claus que obrin i tanquen i, a més, l’esmentada primacia és un exercici habitual en el quefer del bisbe de Roma. Per tant, propugnar una crítica contínua o dir contínuament que va errat és fomentar cismes innecessaris (amb els que han crescut al llarg de la història, ja en són prou). No resulta estrany que un papa elegit amb l’experiència de la teologia americana procure posar en pràctica les indicacions de l’Assemblea de Puebla i –altres reunions– part de la teologia descentralitzada que ens arriba d’Amèrica. I així, el bon Francesc va corregint algunes errades anteriors al seu nomenament que eren normals en papes que han estat canonitzats.

El llarg itinerari de l’Opus Dei per trobar un lloc propi i únic a l’Església –que semblava haver aconseguit amb la figura del prelat-bisbe personal– no dona els resultats canònics esperats perquè tots els bisbes, units al Papa, són prelatures personals i, en voler crear un bisbat amb característiques tan peculiars amb un clergat molt nombrós i una feligresia molt reduïda –segons siga la personal adhesió a l’Opus–, allò que poden fer amb la seua vida personal està condicionat a la voluntat del prelat; això sembla un gra massa. Fem marxa enrere i, deixant el camí de la prelatura personal, tornem a camins ja coneguts de segles com els dels ordes religiosos; el motu proprio «Ad carisma tuendum» els situa més al costat d’un orde religiós que al costat d’un bisbat personal; han de corregir els estatuts i trobar un nou camí dins l’Església, i això comporta altres conflictes. Han passat de formar part del dicasteri dels bisbes al dels religiosos; ser prelat no és sinònim de bisbe, però per carisma fundacional tampoc volen ser un orde religiós com qualsevol altre dels molts existents. Quan hagen corregit els estatuts de l’Obra caldrà deixar clara la situació dels membres numeraris no ordenats preveres, com una mena de tercer orde seglar dependent d’una jerarquia ordenada i clerical, i per eixe camí ho tenen difícil; com ho poden tenir difícil els bisbes que vulguen nomenar preveres diocesans per posar-los al front de centre i activitats religioses, educatives o de pietat que fins ara havien funcionat com a propis (propietat inclosa) de l’Opus. El problema suscitat entre el bisbe de Barbastre-Montsó i l’Opus pel nomenament del responsable pastoral del santuari de Tosse Ciudad tindrà una solució justa, ja que la resposta als requeriments del Vaticà sempre han tingut una resposta obedient per part de l’Opus, a excepció d’algun prevere que sembla desvariar un poc i que nega a Francesc el càrrec de Papa.

Dins de tot el problema i malestar que suscita el camí cap a una Església més sinodal –sempre ho han sigut les esglésies alemanyes, holandesa i belga–, ara ens toca a nosaltres reafirmar els dogmes papals acceptant una descentralització juridicoadministrativa i en recerca d’una més gran llibertat i coresponsabilitat. I això cal demanar-ho també en les atencions a la resta de les esglésies –sobretot minoritàries i joves–, com en el cas de Mongòlia, que el Papa acaba de visitar i no arriba a 3.000 membres catòlics.