Contra neoromàntics i essencialistes

Hauríem de ser prudents a l’hora d’emprar conceptes i idees que, aplicats a l’Edat Mitjana, grinyolen en excés. Un d’ells és, precisament, el d’identitat. Sovint projectem cap al passat tant els nostres desigs com les nostres frustracions, en lectures d’ara mateix que no es corresponen gens o ben poc a la realitat de fa sis o set-cents anys. És veritat que a l’hora de buscar una data de naixement no ens queda cap altra opció que anar a trobar-la als temps medievals. Els fets històrics, les dades de la filologia i el sentit comú així ens ho aconsellen. Exactament fan arreu d’Occident, de Lapònia a l’Algarve i de Galícia a Xipre. Passa, però, que solem estirar més el braç que la màniga, i creiem que el neonat ja va venir al món amb tots o quasi tots els atributs nacionals, en una encarnació perfecta del que som avui en dia. El valencià de 1238 estava programat per a esdevenir el valencià del 2023, en una mena de seqüència genètica inapel·lable. I no, al valencià de 1238 la noció identitària li era absolutament estranya. Sens dubte, s’aferrava a lligams de solidaritat i companyonia, facilitats per la procedència geogràfica d’on provenien, majoritàriament de Catalunya i en menor proporció d’Aragó. Sens dubte també, la legislació foral i la demarcació del regne recentment estrenat li brindava uns marcs legals per a accions de tot tipus. ¿A què més es podia aferrar des de la perspectiva comunitària? Doncs als poderosos vincles de la fe i als beneficis —i deures— proporcionats per la Corona, és a dir, per un estat en construcció compartit pel Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya i sintetitzat en la figura del rei.

Creure en la Santíssima Trinitat trenava lligams fonamentals. Les biografies d’aquella gent tenien molt a veure amb el baptisme, el matrimoni i la mort/judici final. Tots tres moments reclamaven rituals, festes i cerimònies habilitats per l’Església i els seus ministres. Cada vegada que es reunien, i n’eren moltes al llarg del calendari litúrgic, se sentien membres d’una mateixa comunitat. La fe, de més a més, els oferia un referent col·lectiu gens negligible enfront de la massa imponent musulmana, sempre un terç almenys de la població, que hi restà sobretot a les contrades rurals més per imperatius laborals dels colons que per cap vocació fraternal. Tot alhora servia per a traçar distàncies substancials amb la minoria jueva, tan activa en els centres urbans del país. I ser sotmesos, súbdits, del rei generava una altra mena de lligams, quotidianament més difusos que els de les creences religioses, però que prenien una gran rellevància i operativitat en les guerres de la monarquia i en els episodis de rivalitat econòmica.

El país, per tant, començà una nova singladura amb massa esquerdes per assolir una projecció unitària, si més no de portes endins. La religió hegemònica era el cristianisme, però els que pregaven a Mahoma eren una minoria extensa i compacta. La llengua d’ús públic, juntament amb el llatí, era el català, però cap a l’interior del regne el castellà/aragonès s’imposava en els usos privats. Fins i tot els Furs entropessaren amb no poques resistències fins que les Corts de 1329 liquidaren el problema, malgrat algunes obstinades i residuals permanències.

N’hi ha qui pensa que pel fet d’una convocatòria de corts i d’una programació de recaptacions fiscals, per aquestes mateixes dates, els habitants del regne havien generat una «identitat col·lectiva». No són les úniques fabulacions que s’escriuen i es propalen en especulacions que, vulgues no vulgues, estan contaminades per un parti pris previ dels seus mentors. No sé qui deia, i de raó no li’n faltava, que els intel·lectuals traeixen la seua condició quan es posen al servei d’un nacionalisme com a objectiu estratègic. Així doncs, la «identitat col·lectiva valenciana» hauria nascut amb el regne i hauria arribat, a empentes i redolons, fins als nostres dies. Es tracta, a més, i cal subratllar-ho, d’una identitat gens subsidiària de cap altra: de la catalana, s’entén. Més o menys és el que subjau en la narrativa que ha ajudat a oficialitzar Els valencians, des de quan són valencians?, un autèntic best-seller de Vicent Baydal. El títol és tota una declaració d’intencions. El llibre es manté dins els paràmetres de la solvència mentre deambula pels llindars acadèmics, però quan convida el lector a imaginar biografies i formular conclusions, les fantasies són per a llogar cadires. Em fa la impressió que els sentiments col·lectius, transversals, capaços d’incloure l’heterogeneïtat social, són un fenomen massa modern com per a encabir-lo en la tardor gòtica. Per a impugnar Joan Fuster, que és també el que pretenen certes cabiles saberudes, no cal caure en un indigenisme reciclat amb rivets de sociologia i antropologia d’anar per casa. Però, què hi farem, és el que es ven i compra amb molt de gust l’establishment que mana a les institucions.

Després de la renovació en profunditat dels estudis sobre el nacionalisme —Anderson, Billig, Gellner, Smith…—, encara sona la flauta del discurs essencialista i neoromàntic. Uns i altres, obsessionats, d’una banda, en l’exaltació de les glòries domèstiques i, d’una altra, en la liquidació de qualsevol vestigi català, erren de ple en la diana. No és contra Fuster contra qui de veres cal disparar. Prou va fer l’home el 1962 d’interpretar el passat valencià amb els materials disponibles. Contra el que caldria disparar és contra la narració indiscutiblement oficial. I no és sinó la que situa els valencians i la seua reconsagrada identitat dins la història d’Espanya. Per terra, mar i aire circula l’assumpte. Els manuals escolars codifiquen el relat, la premsa regional el difon, À Punt el fa deliciosament amè i ara també el valencianisme afable posa el seu particular gra d’arena per interioritzar-lo. El primer vers de l’himno, que el valencianisme afable també fa seu amb un compromís que a voltes tomba de cul, sintetitza perfectament el relat en qüestió. A fi de comptes, el Cid incorpora els valencians a l’òrbita de Castella, la sinècdoque d’Espanya; Jaume I és un dels grans monarques de la Reconquista espanyola i en el Compromís de Casp els valencians, encapçalats pels germans Ferrer, feren un cant a la unitat nacional. Si en vols més, para el cabàs, i sense eixir de l’Edat Mitjana. Qui escriu el relat, mana, no hi ha més cera que la que crema.

I és possible i necessari un relat alternatiu a l’indigenisme i al nacionalisme de qualsevol pelatge, refractari als essencialismes i a la mistificació de la identitat. Ha de tenir en compte que, a l’Edat Mitjana, les idees entorn del concepte de nació eren patrimoni de les elits polítiques i, en certa manera també, de les elits literàries: «la velledat en valencians mal prova», escriu Ausiàs March en un decasíl·lab coix. Incloïa tan sols els cristians del regne, amb exclusió de moros i jueus, no era la forma hegemònica d’identitat col·lectiva ni tampoc la font principal de legitimació del poder polític, com s’esdevindrà amb les revolucions liberals.

La nació va ser emprada, doncs, pels membres de la classe dirigent del país per a usos polítics destinats a apuntalar la seua pròpia dominació. Oblidem-nos de les excrescències patriòtiques. Quan convenia, se sentien partícips d’una comunitat catalana. La llengua i l’origen dels llinatges resultaven inapel·lables. Quan convenia, se sentien exclusivament regnícoles, tot mirant d’esquivar el senyal ètnic primigeni. Ves per on, mai no es reivindicaren com a aragonesos. No els hi feia cap falta. La dualitat se saldà amb la marginació progressiva del referent originari per part d’aquests criolls, fills, nets, besnets i rebesnets de catalans. En la difusió del marcador valencià no hi ha cap ni una vel·leïtat lingüística separadora, ni cap exacerbació identitària. Es tracta d’una competència secular de València enfront de Barcelona pel lideratge de la Corona, el control dels ressorts polítics del govern i les pugnes comercials. La confederació catalano-aragonesa fallà estrepitosament a l’hora d’endegar organismes de cooperació i harmonització dels poders regionals. Les oligarquies respectives feren sa guerra pel seu compte, es miraven de reüll i acabaren donant-se l’esquena. La catalanitat dels avantpassats no és que els feia nosa; ja els era prescindible.

Arribats a la fi del segle XV, la traducció en termes polítics d’aquest programa instat pel grup dirigent va ser irrellevant. Desapareguda la concurrència de Barcelona en termes institucionals i econòmics, la nova interlocució prové ara de Castella, després del matrimoni dels Reis Catòlics. I si prové de Castella és perquè allà hi ha la cort i els fils que mouen totes les peces del poder. Els seus cronistes, gramàtics i escriptors donen ales a la supremacia d’una Castella expansiva i agressiva. La llengua és companya de l’Imperi, proposa Nebrija, signe dels nous temps i del canvi del significat de la nació. A casa nostra, els intel·lectuals, i la més llustrosa aristocràcia també, s’acomoden, a voltes amb una mica de mala consciència, tot just a això: a la llengua i a l’imperi. De passada, cancel·len el malentès dels orígens, cosa que permetia respirar més tranquil a Gaspar Escolano: «por más de trescientos años han pasado los deste reyno debaxo del nombre de catalanes, sin que las naciones estrangeras hiziesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». El marcador ètnic valencià, per fi sense cap protuberància catalana, es convertia, però, en un adminicle decoratiu, nostàlgic i rònegament historicista.