Contra una, contra totes

No és nou. De fet, és més vell que anar a peu, però en aquest món de dit ràpid cal explicitar obvietats, tocar terra, girar el coll cap enrere i, sense dubtes, seguir endavant. Ací teniu l’obvietat de hui: les dones, per nosaltres soles, no tenim valor. El que fem no té valor. El que pensem no té valor. El que diem no té valor. Qui som no té valor.

Açò és, molt resumidament, el que ve passant durant els mil·lennis en què el patriarcat, en totes les seues vessants –política, econòmica, religiosa, cultural, jurídica, laboral, social– ha estipulat les vides de totes les persones. No tenim una data fixada de l’inici del sistema que ens determina en base al nostre sexe. Silenciosament i inexorable, conforma tota una estructura (ben eficaç, val a dir) bastida en els estereotips de gènere, que no és altra cosa que se’ns assignen rols determinats per haver nascut dones o homes. D’exemples, en tenim cada dia, en forma de discriminacions que patim les dones en tot el planeta, amb més o menys intensitat, de manera privada o pública, més brutals o més sibil·lines. I això des de fa tant de temps que podem afirmar que ha sigut així sempre.

Eixe patriarcat que ens governa sense haver estat triat és probablement el sistema més estable i longeu de la humanitat. Més antic que el capitalisme i que el colonialisme, amb què treballa en xarxa i tots tres intersequen injustícies amb un èxit indiscutible. Quan algun d’ells entra en crisi, fan coveta i resisteixen. Quan algun d’ells fa front a reptes, responen junts. Ho podem constatar de manera molt gràfica des del 2018, any central en la lluita de les dones, ja que les vagues convocades arreu del món pel 8 de Març van fer que el feminisme fera el salt qualitatiu per a esdevindre un moviment global de primera magnitud.

Veníem de molt lluny. Milers de dones diverses (en edat, origen, entorn socioeconòmic…) treballant juntes durant mesos, vam poder organitzar el que fins ara ni s’havia plantejat: una vaga total que incloïa diferents esferes de les nostres activitats i que superava àmpliament el concepte tradicional laboral o estudiantil. La crida hi afegia també parar de cuidar i consumir durant 24 hores, per visualitzar tot el que les dones fem i, per tant, el que es trasbalsa quan deixem de fer-ho. Amb molt d’esforç militant, vam organitzar multitud d’actes, activitats i mobilitzacions.

Aquell 8-M va ser un punt d’inflexió: les dones vam estar en els mitjans fins i tot mesos abans del dia assenyalat, vam desbordar els carrers com mai, es parlava de nosaltres com mai, teníem un valor. Avançàvem. Començàvem a estar convençudes que podíem transformar el món. El nostre empoderament era imparable. Davant d’aquest embat, el patriarcat havia de rearmar-se, amb la inestimable ajuda dels seus companys de viatge. Així, el feminisme es va convertir en un producte, quasi en una moda, en un segell de qualitat a exhibir per part d’empreses que no només es preocupaven ben poc pel tema, sinó que explotaven dones treballadores tant ací com en l’altra banda del món. Hipocresia pura.

Però la cosa va més enllà: com bé ha practicat l’Escola de Chicago –impulsora del neoliberalisme–, la batalla cultural es lliura en tots els nivells possibles i cal acaparar tant el discurs com el relat. El que es vol dir i com es diu. Pose només un exemple d’aleshores: Milton Friedman, autor de Capitalisme i llibertat, va guanyar el Nobel d’Economia en 1976, fet que va legitimar de facto les idees reaccionàries que van contribuir al desmantellament de l’estat del benestar als Estats Units. Hui, les xarxes socials que les persones joves consumeixen amb avidesa són la seua principal font d’informació i legitimen idees masclistes, classistes i racistes, englobades totes en el feixisme, que està vivint un moment d’auge mundial. Hem de reconèixer la gran capacitat de reinvenció que tenen. I, sobretot, n’hauríem d’aprendre perquè tenen guanyat tant el relat com el discurs. Però és millor que deixe això per una altra ocasió.

Contra l’eclosió del feminisme i els seus avanços per a tota la societat (no només per a les dones), es va intensificar l’articulació ja existent: calia reaccionar, i sense demora, no fora cosa que el feminisme es convertira en el referent absolut de lluita de la població i fera trontollar l’statu quo. Calia frivolitzar-lo, dividir-lo, qüestionar-lo, tornar-lo a la marginalitat en què havia estat durant quasi tres segles. I, a més, calia fer-ho de manera global, boicotejant l’agenda feminista, i de manera específica, actuant sobre mesures polítiques i sobre dones concretes que havien accedit al poder i, per tant, podien canviar les coses. O n’havien canviades ja algunes. El poder sempre ha sigut masculí, ens ho explicava Simone de Beauvoir en 1949. I, per als sectors reaccionaris, així ha de continuar sent.

Al País Valencià, destacava una dona molt concreta, sense la qual la caiguda del PP del 2015 no hauria estat possible. Reconeixible i reconeguda. Diputada infal·lible en temps de la majoria de dretes d’abans del Botànic i cara visible del govern de coalició que va posar fi a quasi 20 anys de govern conservador i neoliberal. A l’oposició, va ser implacable contra els corruptes i, al govern, va gestionar amb transparència uns serveis socials que havien patit la inacció i les retallades. Va influir de manera decidida en la reversió dels Departaments de Salut que s’havien regalat a empreses amigues de l’ànima dels presidents Zaplana i Camps. Era un referent per a moltes dones i per a molts homes. Un currículum massa ple. La caverna sabia que l’enemic a abatre era ella pel que significava en tant que figura pública i en tant que dona, i que, si la volien, calia embrutar-se de debò.

Les eleccions del 2019 van revalidar el canvi, però s’apuntava un desgast en el Botànic i una incipient pèrdua de confiança. Calia, disculpeu-me el símil taurí, rematar la faena per a dinamitar el projecte perquè les armes utilitzades fins aquell moment no havien estat suficients. Com sempre passa –ho explica Miquel Ramos–, l’extrema dreta actua com a gos guardià de la dreta i aquest cas no va ser diferent. Van olorar la sang com els taurons: el seu exmarit va ser condemnat (al desembre del 2019) per abusos sexuals a una menor tutelada per la Generalitat en un centre de menors propietat d’una entitat religiosa. En un admirable exercici de recargolament del relat, la culpable i acusada era ella, ni més ni menys que encobridora d’agressions sexuals, una de les coses menys feministes que es pot ser. El dany reputacional era innegable. Setge implacable. Caça major.

Digueu-me ingènua, però no deixa de sorprendre’m que la Fiscalia assumira el discurs dels feixistes, que un jutjat ho admetera a tràmit i que una part de la societat ho creguera, fins al punt que va haver de dimitir per la pressió. Amb eixa dimissió va començar l’assalt al govern de la Generalitat. I amb eixa dimissió vam tornar a saber, amargament, que les dones no tenim valor. Espere que hàgem aprés que quan van contra una, van contra totes nosaltres.

Revista número 501. Abril 2024.