Contradiccions en Terra Santa

Jehovà és el Déu verdader, diuen els jueus, talment com l’Al·là dels musulmans i el Déu dels cristians: tres Déus i un sol Déu. Si atenem els textos de les tres religions monoteistes i llurs històries sagrades, veiem, malgrat que semble increïble, que milions de musulmans, de cristians i de jueus creuen en un mateix Déu creador de totes les coses, un Déu únic, que mana que l’adoren, que tothom faça bondat, dejunis, festes sagrades i tota classe de litúrgies; els creients obeeixen amb major o menor regularitat, conduïts pels representants d’aquests Déus/Déu, capellans, rabins, ulemes, etc. de tota mena. Això no obstant, durant una gran part dels temps passats, milers i milers d’aquests creients s’han enfrontat en guerres «de religió», cadascú aclamant-se al seu Déu, sense saber o sense voler saber si era el mateix dels altres bàndols. I així, milers i milions d’aquests creients, els més fervorosos o fanàtics, han patit grans sofriments, matant-se els uns a l’altres. O han mort, a mans d’altres fanàtics com els nazis i de manera especialment cruenta els jueus de l’Holocaust. Els qui ingènuament creuen en aquest embolic diví, crec que tenen dret a pensar-se víctimes d’un joc macabre i injust, en un tema en què no hauria d’haver hagut ni controvèrsies ni dubtes entre els mateixos creients, però no ha estat així, evidentment perquè la religió ha estat sols una excusa i han estat interessos econòmics, polítics i socials els que han alimentat totes les guerres al Pròxim Orient.

Un cas sagnant i actual és el que enfronta els musulmans i jueus, a Terra Santa, quin nom més curiós i equívoc per referir-se als territoris en disputa, perquè les tres religions consideren que és santa aquella terra i sobretot Jerusalem. Les guerres, a vida o mort, que s’hi arrosseguen des del segle passat, no tindran fi, mentre els contendents no accepten que no hi haurà mai ni vencedors ni vençuts, sinó que tots perdran. L’única possibilitat és que s’accepte la divisió territorial entre Palestina i Israel i que les nacions així ho reconeguen. Lamentablement, moltes nacions encoratgen els contendents, donen suport i ajuda i tiren més llenya al foc: no fan res per la pau, sinó per la guerra!

Històricament i fins a la creació de l’estat d’Israel, totes les guerres en Terra Santa foren entre cristians i musulmans, essent aquests els qui més temps han tingut la possessió del territori; recordem els episodis de les croades. Amb la creació de l’estat d’Israel, tot ha canviat, perquè els israelites han fet un esforç immens per a enfortir-se en la pàtria recuperada, que durant dos mil anys han estat somiant, des de la seua destrucció a mans dels romans i la diàspora injusta a què foren condemnats Amb el suport occidental, especialment dels nord-americans i dels anglesos, Israel disposa del millor exèrcit de tot el Pròxim Orient, a més de la base ideològica tan poderosa de defensar la terra promesa a Moisés. Els jueus, doncs, lluiten a vida o mort en defensa de la terra, dret que els fou reconegut per l’ONU fa 80 anys, exactament quan acabaven de patir els actes tant inhumans com injustos del seu extermini que havien decretat els nazis i quan tot el món estàvem commocionats a favor seu.

Però, en aquella terra de promissió que havien retrobat, hi havia el poble palestí, que també tenia aquella Terra Santa com seua, els quals foren espoliats per fer lloc als jueus nouvinguts. Els palestins també defensaven i defensen la terra, la mateixa Terra Santa i aquí naix el problema, en no haver cercat una solució perquè ambdós pobles poguessen cohabitar en pau en un mateix territori. Com no es feren bé les coses des del primer moment ni mai, les friccions són constants i sempre acaben de manera violenta i a favor del més fort, o siga d’Israel, cosa que no vol dir que tinguen raó.
És de justícia reconéixer que Israel no accepta els acords de l’ONU, sobre la delimitació dels respectius territoris i la creació d’un estat palestí. També passa que, a poc a poc i sense atura, els israelians van fent nous assentaments en el territori dels palestins, sense acceptar cap resolució en contra, annexionant-se cada dia més territoris. Els palestins, doncs, són víctimes d’un assetjament injust i d’un espoli incessant de la seua terra. I de tant en tant hi ha guerra i com sol passar, el país perjudicat protesta com pot, fins i tot violentament, com està passant a Gaza.

L’espectacle de veure els palestins de Hamàs atacant Israel i la resposta desmesurada de l’exèrcit jueu bombardejant indiscriminadament Gaza, és una metàfora de la lluita de David contra Goliat. I encara és pitjor, perquè uns i altres ataquen la població civil, fins i tot la gent que s’ha refugiat en escoles i hospitals, teòricament sota la protecció de l’ONU. A més a més, els israelites han tancat el territori i sotmés la població a la fam més absoluta, no deixant que entren queviures, ni aigua, ni productes sanitaris, ni carburants pels serveis hospitalaris (quiròfans, incubadores, etc.). Les imatges que ens arriben són terribles i massa que ens recorden les ciutats arrasades pels nazis, amb la població reduïda en guetos i massacrada… Ens recorden Guernica, la Segona Guerra Mundial…

Amb l’agressivitat desmesurada que exerceix Israel, crec que han perdut la raó i ho lamente. És possible que els israelians hagen facilitat l’atac de Hamàs per a tenir una coartada per a les operacions d’extermini amb què han reaccionat. Diuen que ho fan per acabar amb Hamàs, però el ben cert és que ataquen la població civil indiscriminadament. S’imposa, doncs, un canvi en profunditat en l’autoritat israelita, com explica el líder de l’oposició, Salomó ben Ami, que acusa Netanyahu i tot el seu govern de feixistes i diu que amb aquesta gent no hi ha cap possibilitat de trobar una solució. Sort que els partits de l’oposició si que accepten la partició de la Terra Santa en dos Estats i, en conseqüència, reclamen la pau. Donar suport al dret d’Israel d’autodefendre’s, com fa Biden, i oblidar-se del dret a l’autodefensa dels palestins, és injust i fariseu, és donar suport a la continuació de la guerra en lloc de recolzar la pau.