Conversa al camp

“Pense en la incertesa que els nostres llauradors sempre han hagut de patir”

Són dies de muntanya o de platja. L’estiu és temps d’això. Clar que també es treballa i molta gent té, a més, una càrrega doble de feina. L’esperit del temps és però, d’oci i distensió.

Fins i tot les persones amb les que ens topem sembla que tinguen més temps de l’habitual. Temps per a prendre un cafè o fer una xerradeta. A la fresca millor.

Cal aprofitar les primeres hores del dia per a fer un passeig pel camp o baixar a la platja. El personal encara és tendre i l’hora propicia per a la conversa.

El llaurador, home ja entrat en anys, recollia el fruit dels seus arbres. De tot un poc. Pressecs encara verdejants, bresquilles del rotllet que ara en diuen “paraguaios” i unes cireres tardanes. Tota  una delícia per als ulls .

• Bona collita- que li dic.
• Només per a casa…
• Treu bon profit del que té…
• Jo tinc prou de terra i tot aniria bé si no fos per la PAC. Això ens duu de cap…

La conversa va cap ací i cap allà. La calor augmenta i els dos tenim camí a fer. Mentre faig el recorregut cap al mas pense en la incertesa que els nostres llauradors sempre han hagut de patir. Per una raó o per una altra: per la climatologia o per les decisions polítiques. Sempre amb l’ai al cor.

Són les incerteses del món, que en una forma o una altra sempre ens sorprenen. I davant aquesta inseguretat la vista del camp, dels animals que hi viuen, dels arbres que van al seu ritme o la geologia , tan poderosa, que perviu al marge de les nostres existències, acaba per mostrar-nos la fugacitat de la nostra petita vida.

La vida en la natura dona eixes lliçons. No ho deia ja Lucreci?