Conversa amb Ramon Lapiedra (1985)

L’activitat, gairebé frenètica, del venerable edifici del carrer de la Nau (estatuts, etcètera) contrasta amb la tranquil·litat i serenitat que hom percep al despatx d’En Ramon Lapiedra; és un home que encomana serenitat. Les seues respostes revelen —ara ho comprovareu— ponderació, equilibri, domini de «l’ofici de Rector», i, especialment, un gran humanisme. Les afirmacions sempre vénen matisades, perfilades i confrontades, de forma que la nostra transcripció trairà l’esperit de la conversa, perquè les limitacions d’espai ens han obligat a suprimir fragments d’inevitable presència si volíem fidelitat textual a les seues opinions. D’altra banda, hem intentat de reproduir el to cordial i distés de l’entrevista amb el Rector —ara sí, Magnífic— de la Universitat de València, home profundament arrelat al País Valencià, com ho demostra no solament les seues respostes, ans la seua actuació al front de l’equip rectoral: junt a una democratització i transparència dels procediments de govern, una progressiva presència del català dins cadascuna de les esferes universitàries i, encara, la recent creació d’una càtedra d’«Història del País Valencià». D’una conversa prou més llarga de la que ací presentem, en la qual hem intentat d’acostar-nos a l’home, al científic i al rector, hom acaba amb molta més confiança en el futur. Ell n’és peça clau en la construcció.

Saó. — En principi, per a trencar el gel, què li diuen aquestos noms: Blasco, Bono, Girona, Lapiedra…? Què té l’aigua de Morvedre?

Lapiedra. — (Rient-se.) Home, l’aigua de Morvedre? Doncs que està cada dia més salinitzada, no? Cosa aquesta que és, per altra banda, un problema greu. I els noms que heu dit…, doncs, ja vegeu: paisans que som de la mateixa edat i que ens coneixem des de xiquets.

Saó. — De quan vos ve això del nacionalisme?

Lapiedra. — Segurament és de l’aigua de Morvedre, que m’ha eixit al pas dels anys! Començà a Barcelona estant. Però no per estar a Barcelona, eh? (es riu), sinó perquè venia aleshores a passar les vacances per ací i cada volta em trobava més a gust al País, fins que vaig fer els possibles per venir a aquesta Universitat; cosa, això del trasllat, que de vegades no és massa fàcil, no. De totes formes, de preocupació, si voleu, ja n’hi havia. Estes coses es van gestant: estan ja preformades, encara que no es mostren en la superfície fins que, amb motiu d’un fet concret, esclaten. Quan l’any 64, a París, vaig llegir «La pell de brau», d’Espriu, me’n vaig adonar que jo entenia una sèrie de paraules: les recordava de quan xiquet, malgrat que, després, de llegir sempre en castellà, les hagués oblidat. Eren paraules de la parla del Palància. Aleshores, llegint Espriu, redescobria i afegia al camp poètic una sèrie de preciositats i meravelles, trossos de la meua infantesa, de feia quinze o vint anys. Em semblaven paraules salvades miraculosament. Aleshores, jo ignorava l’enorme esforç que hi havia fet, a la base: el diccionari d’Alcover i tants altres treballs. I allò que em sorprenia era que hi hagués una literatura en la meua llengua: que aquesta es poguera utilitzar com a vehicle de cultura, per a dir coses com les que deia Espriu. En el mateix context, a París, tenia relació amb catalans. Doncs bé, en sentir-los parlar em passava el mateix: ells havien mantingut uns mots que jo també coneixia, mentre jo els havia perdut. I sentia vergonya de la meua parla castellanitzada. Això em va esperonar i em feu reflexionar. Bé. Resulta que és a París on u mamprén a fer un recorregut intern cap a la seua terra.

Saó. — Quines postures hauria d’adoptar la nostra Universitat de cara a un redreçament nacional?

Lapiedra. — Això és una cosa que ens haurem de plantejar tots els dies, perquè el que puga fer la Universitat al País és assumpte que demana molta reflexió. Evidentment, hi ha unes coses generals que sabem que caldria fer. Però contribuir al redreçament del nostre País és una tasca gegantina, amb moltes vessants: una d’elles és la llengua, sí. Però n’hi ha d’altres. I la Universitat ha de servir per a contribuir a resoldre els problemes de tot tipus que tinga el País: problemes assistencials i socials, de les nostres indústries, del govern autònom i de les institucions públiques. I això suposaria des d’orientar millor l’assignació de recursos dins la Universitat fins a reconvertir el tipus d’investigació que s’hi fa, que encara és poca i dispersa —i en molts casos, molt bona, eh?— I tot açò hauria d’estar lligat a la realitat social. Cosa que no vol dir que no s’haja de fer investigació bàsica, sinó que, des del moment que hi ha el designi de fer-la, que aquesta no estiga allunyada de les nostres necessitats. I evidentment, pel que fa al servei cultural al País, està el conreu de la nostra llengua, i la informació a la nostra gent de quina és la naturalesa de la llengua que parlem i quines en són les conseqüències.

Saó. — Quins problemes caldria resoldre perquè, en una situació de canvi en la Universitat, aquesta poguera ser un sector més dinàmic al si del País?

Lapiedra. — Una de les coses bàsiques, crec, que s’hauria de fer és previsió de futur, encara que açò semble molt abstracte. Resulta que no es fa en la mesura que s’hauria de fer, perquè estem ofegats per un munt de problemes urgents: mancança de recursos, falta de llocs i de serveis… Són problemes tan greus que u no acaba mai de poder-se dedicar als problemes importants: ha d’invertir una part enorme de les seues energies en els problemes peremptoris, que són tots. Clar, en una situació degradada, qualsevol problema té una urgència inusitada. Aleshores caldria fer l’esforç de solventar els aspectes més cridaners i així poder dedicar una més gran part de les forces, que ara voldríem dedicar i no podem, a preparar el futur: inventari de recursos, mitjans d’investigació disponibles, planificació, demanda d’informació a la societat —a través de les associacions, de les entitats públiques, cambres de comerç, institucions empresarials i sindicals— sobre les necessitats previsibles.

Una altra qüestió, complementària d’aquestes, és el problema de les titulacions —i no és un problema d’aquesta Universitat només. El ventall de titulacions que la Universitat atorga ara per ara és molt rígid: és molt difícil fer desaparéixer una titulació i introduir-ne una altra. I això hauria de ser més flexible, perquè la societat ha evolucionat molt en alguns aspectes. Així, hi ha poca demanda de determinats titulats i, en canvi, n’hi ha molta d’altres. I hauríem de ser capaços d’organitzar-nos d’una altra forma, sense que això suposàs trasbalsar la gent en els seus drets laborals i professionals. Està previst en la Llei de Reforma Universitària (LRU) i està contemplant-se en els nostres estatuts, que els professionals s’organitzen en unitats docents inicialment estables, però amb la possibilitat de canviar-les quan calga; sense que això vulga dir que a eixa gent se la tire al carrer: els titulats estaran aquí, fent investigació o docència en uns objectius determinats, però absolutament a disposició de la institució per tal d’anar a un lloc o a un altre. El que és clar és que certes titulacions s’han quedat obsoletes. Aleshores, caldria suprimir-les, o crear-ne d’altres noves, o diversificar-les, o modificar-les.

«Dedicar una gran part de les forces a preparar el futur: inventari de recursos, mitjans d’investigació, planificació, demanda d’informació a la societat…»

Saó. — I la societat, no serà refractària a unes mesures tals?

Lapiedra. — Aquest seria un altre aspecte del problema. El que vull dir quan parle de flexibilitat de les titulacions és que algunes haurien de ser de reciclatge, no necessàriament del primer o del segon cicle, sinó d’estudis suplementaris. Que unes haurien de ser d’àmbit estatal, altres d’àmbit del País i altres per a aquesta Universitat. I que, de vegades, caldria fer previsions de titulats per a 15 o 20 anys, i després parar de produir-ne, quan el mercat ja no en demanarà més. En això hauríem de ser suficientment flexibles. I això, sense dubte, serà bo per a la societat.

Saó. — En el capítol de necessitats a cobrir, quina podria ser la participació del Govern autònom, tant des del punt de vista de la seua capacitat com des de l’àmbit de la seua voluntat per a ajudar?

Lapiedra. — El Govern Valencià, en primer lloc, és el que, a través de les Corts i des de fora d’elles, ha de donar la normativa superior dins la qual han de funcionar les Universitats d’aquest País. En segon lloc, la major part de les fonts de finançament de les Universitats provindran, mitjançant una adequada política pressupostària, de les Institucions Autonòmiques. Per altra banda, és evident que s’ha de fer un esforç per a augmentar la connexió entre societat i universitat, així com per a trobar mitjans de finançament que no siguen exclusivament els gubernamentals.

Saó. — Quines són les relacions existents entre les tres universitats i «mitja» del País? Què passa amb Castelló?

Lapiedra. — A Castelló passa que hi ha, de fa bastants anys, un Col·legi Universitari. Òbviament cal conservar-lo i potenciar-lo. La qual cosa exigirà que determinats «fondos» de la Universitat vagen a parar allí. Parle a nivell del Col·legi. El crear o no Facultats, això és ja una decisió política superior, és una decisió de la Generalitat. I per a dur-la endavant seriosament, calen unes assignacions pressupostàries específiques. Bé. Si la Generalitat pren la decisió de crear una Universitat a Castelló, la Universitat de València es trobarà davant una decisió que no és de la seua esfera. La Generalitat demanarà, si els demana, els seus informes, i en tal cas, la Universitat ja donarà la seua opinió. Però, en qualsevol cas, es tracta d’una decisió que han de prendre altres instàncies. El que no es pot fer és que, tenint en compte la situació de mancança generalitzada que pateix aquesta universitat, ara, des d’ací i amb els pressupostos ja fixats que tindrem, s’haja de traure una quantitat enorme de recursos per a multiplicar facultats. Això no es pot fer. No és seriós. Mentre les assignacions pressupostàries siguen les que són, qualsevulla ampliació d’estudis a Castelló s’ha de fer emmarcada en una política general d’assignació de recursos.

«Crear o no Facultats és una decisió política de la Generalitat.»

Saó. — Hi ha «Universitat del País Valencià» o hi ha Universitats de València, Politècnica i d’Alacant? I si n’hi ha, del País, hi ha només «voluntat de» o hi ha també futur?

Lapiedra. — Home, en la pràctica la U. d’Alacant funciona com a Universitat de la «província» d’Alacant. I la de València, com de les de València i Castelló. La Politècnica és la que també té centres a Alacant. En la pràctica hi ha una mena de subterritorialitat assignada a cada Universitat. Fóra molt convenient tenir ja en ple funcionament un instrument legal —com ara el Consell Universitari, recentment aprovat per les Corts— a través del qual vincular al País el conjunt de les nostres universitats. Açò ja s’està fent, i n’estic content.

Saó. — Tenint en compte que la nostra Universitat està, almenys, al País, i en el cas previ que n’hi haja, de País, quina seria la vocació nacional, estatal i internacional de la Universitat de València?

Lapiedra. — Una de les tasques fonamentals de la U. és augmentar els coneixements i difondre’ls: fer investigació i fer docència. La qual cosa té un component que no coneix fronteres. Faltaria més que, a l’hora de connectar amb estudiosos i institucions científiques, començàrem a posar dificultats i excuses perquè no són del País. És evident que alçarem la Universitat en la mesura que li donem una projecció universal. El que passa és que això no està renyit —faltaria més, també— amb el fet que u «es projecte sobre el planeta» des d’una concreta realitat geogràfica i humana, o des d’una altra. A més, totes aquestes coses de l’amor a la humanitat i tal, tan genèriques, són molt sospitoses quan el qui les diu és incapaç d’estimar ningú que té al seu costat. Quan es fan aquestes declaracions —això de ser «del planeta» directament, sense cap mediació ni lligam de cap tipus amb un poble, o un barri, o unes institucions—, jo no me les crec. Aleshores, no s’ha de contraposar la vocació universal amb unes arrels concretes. Al contrari, crec que allò segon potencia allò primer.

«No s’ha de contraposar la vocació universal de la ciència —projectar-se sobre el planeta— amb l’arrelament concret al País Valencià.»

Saó. — Val la pena l’esforç pels Estatuts? Té futur la Universitat en aquesta societat nostra?

Lapiedra. — Home, sí que val la pena. Estem perquè els camins de la societat i els de la Universitat —diferents en la mesura que aquella és un tot, i aquesta una part específica— no divergesquen més del que han de divergir. I els Estatuts són, en aquest sentit, molt importants: són la «Carta Magna» de la U. d’aquesta societat. El que passa —i açò és una banalitat— és que qualsevol marc legal no resol més que el que ha de resoldre, i, a més, s’ha d’omplir de continguts: ha de potenciar al màxim la vida universitària, les seues manifestacions i les seues activitats. Per això són importants, per principi, uns bons estatuts. I si són bons, ja és molt.

Saó. — Des d’aquest punt de vista —i hi hauria una certa capciositat, encara que elegant, en la pregunta—, la participació de l’alumnat és una concessió a la galeria o és una autèntica participació, és a dir, no només concedida, sinó també assumida per la llei?

Lapiedra. — Això no és una pregunta capciosa (es riu): és una pregunta «tout court!». Bé. Pel que fa al procés estatutari, participació, n’hi ha, i molta. Això es pot veure en el mateix nombre d’esmenes presentades, com també en la mateixa duresa de les intervencions i discussions. De participació n’hi ha hagut moltíssima. I pel que fa a altres nivells de la vida universitària, la participació numèrica dels estudiants és més alta del que pensem. El que passa és que hi ha situacions molt diverses: de vegades, et trobes amb participacions massives, i d’altres, a l’hora de la veritat ja no en participen tant. De totes maneres, tot açò és un procés.

Saó. — Una pregunta que ja li hauran fet moltes voltes: per què el canvi d’escut? Fins a quin punt això no suposaria que a València tenim una certa incapacitat per a assumir sense traumes tot el nostre passat cultural?

Lapiedra. — Bé. En primer lloc voldria informar de quina és la situació. En l’avantprojecte d’estatuts elaborat per la Ponència, la Mare-de-Déu de la Sapiència hi era. Després es va presentar una esmena en contra, que va guanyar la votació en Comissió, però amb moltes abstencions. Sembla que era una cosa amb la qual la Comissió va estar d’acord sense entusiasme. És clar que és una postura tan legítima com qualsevulla altra. Aleshores, de cara al futur, quina és la previsió? Naturalment, això haurà d’estar refrendat pel Claustre. Si al Claustre no es presenta cap esmena sobre el particular, com que l’assumpte està aprovat en Comissió, s’anirà endavant. Si es presenta una esmena, el Claustre haurà de considerar la possibilitat de tornar a canviar l’escut i reintroduir-hi, si pertoca, la Mare-de-Déu de la Sapiència. Pensareu que seria interessant saber què pensa el Rectorat. Bé, jo personalment no sóc a la Ponència ni a la Comissió. Però n’estic completament obert a la solució que siga. Pense que una cosa així s’ha d’acordar des d’un esperit de diàleg, i de manera normalitzada.

Saó. — El nou equip de govern —també els deganats que participen de les idees de l’equip rectoral— aporta alguna metodologia de treball i d’investigació nova, que siga capaç de véncer algunes de les inèrcies d’una maquinària tan pesada com és una universitat?

Lapiedra. — La qualificació de nova metodologia em sembla molt ambiciosa. Jo no voldria pronunciar-me sobre el tema. Al que voldria referir-me és que aquest equip rectoral —i el «Bloc» que hi havia darrere— es van pronunciar sobre determinat programa electoral. I crec que, tret de coses de detall i de terminis, és això exactament el que estem fent. I estem fent-ho no sols com a equip rectoral, sinó en connexió amb moltes altres autoritats acadèmiques i universitàries.

Saó. — No té nostàlgia de la seua especialitat?

Lapiedra. — Clar que sí. Però és que la vida sempre és així de complicada. I açò del rectorat, si no t’ho agafes amb il·lusió, entre les preocupacions i les hores que comporta, té per a tornar-te boig. Aleshores, dissortadament, la meua faena pateix. I és que m’ha donat moltes gratificacions. Més la investigació que la docència: a mi, el que m’ha apassionat i m’ha fet passar hores i hores sense adonar-me’n ha estat investigar. Això és una cosa de vegades angoixant, sí, però sempre estimulant i molt satisfactòria. Clar, ara et costa molt mantenir el contacte amb altres especialistes, tant de l’estranger com d’ací, i amb el que estan fent; igual que participar en congressos, esbrinar quins problemes s’estan plantejant, quines claus estan emprant-se… És a dir, que en una universitat tan gran com aquesta, i més amb les tasques suplementàries d’una situació constituent i l’aplicació de la LRU pel mig, se’t ressent naturalment la vida activa al voltant del que s’està fent, que és un món apassionant. Potser en una universitat que no fos tan gran la situació no em resultaria tan catastròfica per a la meua tasca investigadora: podria posar uns anys la meua faena al ralentí, sense haver-la de deixar de banda. Però, així no tinc ni temps per a llegir a fons els articles d’astrofísica que s’estan fent, ni d’agafar el llapis i fer els meus càlculs, ni de participar activament en l’equip d’investigadors del qual forme part.

Saó. — Què diria vosté als qui llegeixen l’horòscop, i als astròlegs i llurs «fans»?

Lapiedra. — (Rient-se.) Bé. Jo supose que el 90% o el 99% d’aquestes coses es poden agafar com un divertiment. Clarament són falsetats que no tenen cap base. No dic que el 100%: hi ha algun investigador que s’ha pres molt seriosament la tasca, i encara no s’ha arribat a cap conclusió sobre si, per exemple, hi ha algun tipus de relació entre determinades característiques de la gent i el seu naixement en unes èpoques o en altres. Jo en sóc més aviat escèptic. Ara bé, no m’oposaria que s’investigassen certes coses: si algú té interés per això, doncs bé, que ho investigue. De fet, institucions científiques de prestigi han examinat certs detalls d’aquestes coses i han arribat a conclusions una mica confrontades. De tota manera, el que pot passar amb això és que siga una mena d’opi per a adormir molta gent. I moltes vegades els mitjans de comunicació de masses fomenten aquest tipus d’alienació. Cosa que tampoc no hauria d’impedir que altres, amb tota serenitat, comprenguessen que l’existència de correlacions d’aqueix tipus és bastant poc probable, encara que no absolutament improbable.

Saó. — A qui vos agradaria fer doctor «honoris causa»?

Lapiedra. — Aquesta pregunta sí que és capciosa, eh? Jo crec que sí. Que la que adés dieu que ho era, no ho era, i que, ara que no feu el pre-avís, ara ho és (es riu). Bé. Ja sabeu que es va fer la proposta famosa, a Filologia, de fer doctor «honoris causa» Joan Fuster. I n’estic molt satisfet. Anem a fer-lo. Això ha de seguir uns tràmits, aviat procedirem.

Saó. — Déu?

Lapiedra. — Bé. Jo no sóc creient. Crec que tampoc no fa falta insistir en l’obvietat que tinc molts amics creients, i que espere seguir tenint-los en el futur. Em sembla que la creença és una explicació del món, com n’hi ha d’altres. Hi ha moltes incògnites. Però, a mi, des d’un punt de vista, diguem-ne, científic, Déu no me n’aclareix cap, ans és un interrogant més al costat d’altres. Afectivament tampoc no em crec la seua existència i, en definitiva, en la meua vida no necessite tampoc la seua hipòtesi. Però, vaja, en aqueix aspecte crec que totes les persones que estiguen pel diàleg i pel respecte tenen moltes més coses en comú que no el creure o no creure.

Saó. — Per acabar, senyor Rector. Teologia: de l’alliberament, de la benedicció, o no cap?

Lapiedra. — (Es riu.) Home, és que a mi em fan gràcia certs usos del terme «teologia». Jo tenia entés, fins fa uns anys, que era la ciència, diguem-ne, que es referia a l’existència i certes característiques de Déu: «Theos-Logos». I ara resulta que no. Ara llegesc alguns articles sobre el tema, i resulta que això no té res a veure amb el «Theos-Logos»: això que vostés fan aquí —em dic, aleshores— són reflexions morals, socials, ètiques i, de vegades, religioses. En la qüestió aquesta, que em sembla bé, em sorprèn que això es diga «teologia», de l’alliberament o del que siga.

Saó. — Moltes gràcies i molta sort.

 

Secció «Cada mes, un personatge». Revista Saó, Núm. 77, abril de 1985, pàgs. 20-25 Entrevista realitzada per Toni Cova i Antoni Ferrer Perales.