Coronats

01/07/2020

Està clar que no faig referència en el títol a J. Cotino, mort a Manises atacat pel Covid-19 el passat dilluns de Pasqua, encara que l’arquebisbe de València ja l’ha coronat com a sant canonitzat i, fins i tot, li ha posat a la mà la palma del martiri. Jo em limite a recordar que la canonització depén de Roma i es concedeix després de dos miracles provats, si no és que per martiri hom haja lliurat la vida en defensa de la fe, i llavors es passa directament a la canonització. Amb tot, i sense broma, em situe més al costat del Grup de Cristians del Dissabte que al costat de les paraules de l’arquebisbe, encara que comprenc el seu dolor, però si visquera i lʼhagueren sentenciat en ferm per malversament de cabals públics no seria un màrtir sinó un sentenciat per la justícia humana; deixem la justícia divina tranquil·la, que ja s’ho farà amb la misericòrdia i benignitat…

Escric quan el govern central es planteja allargar de nou el confinament, i en portem… Ens aconhorta Albert Camus en La pesta: «creien ser savis i poder-ho tot amb la tècnica i ciència moderna; creien ser lliures i ningú serà lliure mentre hi haja plagues».I ningú sap com serà el futur, encara que als creients mai ens pot mancar l’esperança del món nou començat amb la Pasqua.

És per això que, encara que semble que l’Església ha desaparegut dels mitjans que no li són propis (i els que li ho són fan un tuf massa gran a extrema dreta política), també és veritat que la figura del Papa resant a la plaça de Sant Pere buida ha impressionat i que l’homilia de Raniero Cantalamessa al Divendres Sant al Vaticà ha agradat molt, com també l’homilia del Papa en la festa del Primer de Maig. Després d’això, la presència de l’Església espanyola és mínima, començant pels bisbes i acabant a les parròquies i comunitats religioses; sembla que tal com diuen del teletreball que ha arribat per a quedar-se, també a les comunitats cristianes està arribant la necessitat de comunicar-se per mitjans audiovisuals que faran present la comunitat a les cases particulars. De moment ens cal una manera d’intercanviar i que la comunicació puga ser en doble direcció.

Començava amb una crítica arquebisbal, però vull acabar amb un agraïment al Sr. Arquebisbe. Malgrat tots els entrebancs per a poder celebrar missa en valencià –manca de textos oficials, sobretot–, s’ha superat qualsevol dificultat per tal de poder oferir la missa pel canal autonòmic À Punt: es celebra cada diumenge al matí, de 10 a 11, amb el temple buit, sols amb el prevere, el diaca, lʼorganista-cantor i l’escolà. I quins textos usen?, em direu. Els preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Secció de Textos Litúrgics, amb algunes variants que voluntariosament intercala el celebrant per tal de rebaixar possibles tensions amb els sectors més antivalencians i blavers. Per exemple, he sentit al celebrant nosatres perquè segurament nosaltres li deu semblar massa fort i ell de segur que no vol ser font de conflictes; té molt bona voluntat, però caldrà que algú li diga que nosatres és la forma dialectal barcelonina de dir nosaltres. També podria dir –posat a usar dialectalismes– el tortosí naltros, que també és usat al Baix Maestrat. Cal valorar l’esforç i que el nivell d’audiència de la missa és més alt que la mitjana dʼÀ Punt. Cal valorar l’esforç, però què passarà en acabar la pandèmia? Tindrem un temple ple celebrant en valencià? Es farà alguna missa a la Seu o la convertirem en una mena de reserva dels indis americans? Cal normalitzar, i per a fer-ho cal normalitzar-nos personalment i no sembla eixe el camí de D. Antonio –almenys no ho pareixia el dia de Sant Vicent Ferrer–, però si l’home ha estat sensible a la necessitat i s’ha posar d’acord amb el director general dʼÀ Punt que és un torrentí, caldrà alegrar-se del pas fet.

Acabe citant Francesc Marc Álvaro en un article publicat en el número 724 de Serra dʼOr (abril de 2020): «En quart lloc (…), l’imperi del coronavirus suspèn el futur com a idea i ens obliga a tirar l’àncora en un present molt dens, sense fites i sense un horitzó clar. Dit d’una altra manera: tot és purament un “ara i aquí”. Vivim al dia, no té gaire sentit fer plans quan ningú no sap quin recorregut tindrà aquesta megacrisi sanitària dins la qual es van covant altres crisis, no menys espaordidores: l’econòmica, la social, la moral, la política, etcètera. I en cinquè lloc, el confinament i les restriccions de moviments que comporta la batalla contra la pandèmia de la Covid-19 posen damunt la taula la gran veritat que oculta i desdibuixa el món virtual que hem construït des de les tecnologies digitals i les xarxes socials: l’altre és el més important. Més que res jo soc perquè soc al costat de l’altre, només entre la resta som tots plenament humans. Tancats a casa podem comunicar-nos amb el món, però la vida vicarial no és exactament la vida, és només un succedani. Més enllà del nucli familiar estricte, ens cal formar part de la comunitat amb els nostres cossos, conviure amb els amics, els companys, els coneguts, etcètera. Els entorns digitals ens subministren la il·lusió (la simulació) de la trobada comunitària, però no hi ha amistat, ni complicitat, ni coneixement, ni diàleg de debò sense la presència física de l’altre, sense la comunicació cara a cara, la que permet abraçar i tocar, la que basteix un espai sempre nou, a partir dels ulls, dels gestos, del to de veu, dels silencis. La pandèmia ens recorda que ser vol dir ser-hi, i ser-hi amb els altres».