Corpus Christi

«A Espanya, precisament, arrela en primer lloc als Països Catalans: hi ha notícies des de 1320 de les processons de Barcelona i Girona, i poc després a València (1355) i Perpinyà (mitjan s. xiv)»

L’ordre temporal de les celebracions catòliques no és casual, respon a simbolismes de caràcter divers: astronòmic (solsticis, equinoccis), agropecuari (verema, sega), fenològic (aparició o arribada d’animals o plantes), professional (festes de gremis), relatives a l’oratge esperable (pluges, per exemple), numerologia màgica (40, 7, 9, etc.), etc.

I és un calendari construït històricament. L’Església hi integrà d’antuvi moltes festes i símbols precristians, però també al llarg de la història n’ha inventat de nous, sempre amb la inspiració de mostrar millor els misteris religiosos. Eixe caràcter sincrètic, visible en la varietat de components, mostra el seu èxit en el fet que les festes han actuat com a nucli condensador de diferents necessitats populars, amb el valor de cohesionador social que això representa.

Dediquem l’article d’aquest mes de juny a una d’eixes festes noves (de fet, se la va conéixer com la Nova Solemnitas) i de major relleu social, el Corpus Christi, ja que els valencians la celebrem enguany, curiosament, el diumenge 3 de juny. I diem curiosament perquè sempre s’ha celebrat el dijous posterior a la huitava de la Pentecosta (enguany, el dijous 31 de maig), com recorda el refrany: «Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión». De fet, en altres llocs sí que es manté la tradició de celebrar-la en dijous, per exemple en ciutats on és la festa major com Toledo o Granada. Però, a València, tot i que la processó és enormement rica, s’ha preferit ajustar-la al calendari laboral.

Tanmateix, la celebració en dijous té un sentit simbòlic important en tant que és un doblet del Dijous Sant, memorial de la instauració de l’Eucaristia. És il·lustratiu al respecte l’origen de la celebració. Es conta que la monja Juliana de Mont-Cornillon de Lieja (Flandes) va tenir el 1208 un somni misteriós: va veure una lluna plena esplendent a la qual, però, li faltava un tros. Sols uns anys després se li revelà que la lluna plena era l’Església (l’esplendent cicle litúrgic), mancada encara, però, d’una festa eucarística, ja que el Dijous Sant, per la seua complexitat teològica, requeria una expansió didàctica centrada en el misteri de la presència real de Crist en l’eucaristia, i més en una època d’heretgies que la negaven.

Vist l’impressionant desenvolupament posterior de la festa del Corpus, és clar que la visió de sor Juliana era ben profètica. Celebrada en principi només a Lieja, quan l’ardiaca d’eixa ciutat arriba al papat, amb el nom d’Urbà IV, la proclama en 1268 festa de tota l’Església i encarrega els textos litúrgics al gran teòleg Tomàs d’Aquino, el qual serà autor dels grans himnes eucarístics catòlics: Verbum supernum (part final: O Salutaris Hostia), Adoro te Devote i Pange Lingua (part final: Tantum ergo) o la seqüència Lauda Sion, tan importants en la història de la nostra música sacra. Altres papes després organitzaran i promouran la Nova Solemnitas, convertint-la en una de les festes majors del catolicisme.

Però no va ser només l’Església estamental: prompte el poble la fa seua i organitza lluïdes processons teofòriques (Déu mateix desfila pels carrers), primer al centre d’Europa, després pertot, incorporant-hi una imatgeria popular riquíssima. A Espanya, precisament, arrela en primer lloc als Països Catalans: hi ha notícies des de 1320 de les processons de Barcelona i Girona, i poc després a València (1355) i Perpinyà (mitjan s. xiv).

Així, el Corpus esdevé la festa major de molts llocs. Serà la Festa Grossa a València des del segle XIV fins a les darreries del XIX. Tan sols l’expansió de les abans modestes i gremials Falles de Sant Josep la posarà en segon lloc… i d’ací el fet recent, com en altres llocs, de traslladar-la a un diumenge, per conciliar el calendari festiu i el laboral.

Clarament, el Corpus és una festa molt sincrètica en què trobem diferents elements ben interessants:

• La component vegetal és sovint molt rica, tant l’ornamental com l’aromàtica: estores de flors i enramades: a casa nostra, Xixona, la Vila…; a Catalunya són famoses les de Sitges, Sallent, Arbúcies, Vilanova i la Geltrú, i a Palma de Mallorca… etc.
• L’ostensori o custòdia, sovint auri, símbol de Crist com a divinitat solar.
• La mateixa Hòstia, pa àzim en el temps en què els blats maduren.
• Les roques o carrosses que representen passatges bíblics i teològics.
• Símbols animals i mitològics: la Patum de Berga i altres llocs, la Cuca Fera, la Tarasca, l’Àguila, etc.
• Danses com la Magrana, els Bastonets o la Moma i els Momos. Recordem el bell poema simfònic del valencià Salvador Giner «Es chopá hasta la moma».[1]

Un ver calidoscopi de simbologia teològica i popular, centrat en un temps ecològic i antropològic.

Acabarem amb un text de Benet XVI que expressa magníficament, trobem, la relació de la litúrgia amb el símbols i cicles naturals i socials, en la línia d’aquests articles. Per a ell, el Corpus: «Evoca sobretot —almenys al nostre hemisferi— aquesta estació tan bella i perfumada en què la primavera es transforma ja en estiu, el sol brilla amb força en el cel i als camps madura el blat. Les festes de l’Església, com les jueves, segueixen el ritme de l’any solar, de la sembra i la collita. En particular, açò destaca en la solemnitat de hui, al centre de la qual està el signe del pa, fruit de la terra i del cel. Per això, el Pa eucarístic és el signe visible d’Aquell en què el cel i la terra, Déu i l’home, han arribat a ser u. I açò mostra que la relació amb les estacions no és per a l’any litúrgic una cosa merament exterior».[2]

[1]https://www.youtube.com/watch?v=v-eq-5sMIao

https://www.ivoox.com/es-chopa-hasta-moma-salvador-giner-audios-mp3_rf_3746778_1.html

[2]http://w2.vatican.va/content/benedict-xvi/es/angelus/2009/documents/hf_ben-xvi_ang_20090614.html

 

Article publicat al nº 438. Ací pots aconseguir un exemplar