La revista degana en valencià

Corrupció política: una dimensió valenciana

Un tsunami

Quan es parla del País Valencià en termes polítics, és molt difícil sostraure’s a l’últim escàndol sobre corrupció. És una fita recurrent. Ara fa uns dies, la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana es queixava amargament de la manca de mitjans amb la qual els jutges han d’afrontar l’allau de casos de corrupció a aquestes terres. Recordava que, amb diferència, el País Valencià es situava al capdavant de l’Estat espanyol en matèria de corrupció política i que hi havia, en eixe moment, 141 casos, segons el recompte del Consell General del Poder Judicial.

Mentre escric hi ha rebombori, com ja resulta habitual: la major part dels diputats del Partit Popular de les Corts Valencianes han signat una petició demanant indult per a l’exalcalde del PP de Torrevella, condemnat per corrupció (falsedat documental i prevaricació en la concessió d’una contracta de fem). Clar que, dels 55 diputats del PP, hi ha 10 imputats per casos de corrupció i, pel que sembla, el fet genera una maroma de solidaritat entre iguals. En el recompte no entra el diputat Rafael Blasco Castany, perquè pertany a un grup de no adscrits, tot i que la seua imputació en el cas de l’apropiació dels diners públics destinats a cooperació es va produir sent membre del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) i del govern del Partit Popular.

D’altra banda, és notícia el tancament de Radio Televisió Valenciana, la qual cosa ha provocat alguns atacs de sinceritat que ens estan fent saber que el deute acumulat de vora 1.300 milions d’euros té molt a veure amb la utilització de l’ens com a màquina clientelar, com a xiringuito per a convertir periodistes en estómacs agraïts o com a entitat a través de la qual derivar despeses imprevistes i generades per la megalomania d’alguns dirigents.

Per no parlar de les notícies quotidianes, que tantes implicacions valencianes tenen, dels casos més sonats: Gürtel-Bárcenas, Brugal, Cooperació-Blasco, Emarsa, Noos-Urdangarín. Al remat, la justícia ha condemnat Carlos Fabra, el totpoderós dirigent del PP de Castelló, per frau fiscal. No per tràfic d’influències i suborn. Això li genera un estrany paral·lelisme amb Al Capone, Scarface, si deixem fora la desigual sort de tots dos en el joc de la loteria.

L’anomalia està provada. El País Valencià lidera la corrupció política a Espanya. Bé: no tant el País com alguna formació política que li resulta pròpia i, alhora, l’ultrapassa. La bibliografia comença a ser extensa i tria conceptes com neopopulisme, berlusconització o farsa. No: farsa no és; i menys encara comèdia. El tsunami valencià de la corrupció esdevé tragèdia.

Definint la corrupció política

Politòlegs, sociòlegs i altres científics socials fa temps que estudien la corrupció política i intenten definir-la. Sabem que la corrupció no és privativa de l’àmbit públic o polític; afecta també l’esfera privada. Hi ha, però, una línia d’unió entre una i l’altra. Una societat que participa abastament de petites corrupteles quotidianes –contractacions o pagaments en negre, fraus fiscals diversos, etc.– alimenta la gran corrupció política que, paradoxalment i a continuació, critica (però a la qual li costa molt penalitzar electoralment).

Sabem que la corrupció política no és una conseqüència idiosincràtica. No hi ha una major propensió a la corrupció pel fet de ser africans, hispanoamericans, italians o valencians. La corrupció política, tanmateix, sí que té a veure amb la cultura política d’una societat, sovint derivada de la seua història recent. Una societat que ha experimentat una dictadura, posem per cas, que ha viscut alts graus de corrupció i que ha forçat la ciutadania a desviar-se dels seus deures formals o normatius per protegir-se, pot desembocar en una democràcia que tinga serioses dificultats per extirpar, tant en l’àmbit privat com en el públic, les formes interioritzades, naturalitzades, de transgressió dels elements normatius que regulen la relació dels ciutadans amb l’Estat o que regulen les funcions i formes d’actuar del poder polític.

La corrupció política podria definir-se com una conducta que es desvia dels deures formals d’una funció pública degut a beneficis privats. Quan es diu privats, significa que poden ser personals, però també familiars o de grup, per exemple, beneficiant un partit polític, un grup de pressió, etc. Quan es diu beneficis, no cal pensar només en econòmics, tot i que són majoritaris; cal també pensar en beneficis relacionats amb el posicionament o l’estatus.

I sabem una altra cosa: que algunes conductes en política no són il·legals, o almenys els tribunals no les tenen per tals, però son profundament corruptes: el barem per mesurar la corrupció no és el Codi Penal –tot i que a força d’escoltar-ho en boca de corruptes mediàtics les audiències, o l’opinió pública, han acabat creient-ho–, sinó l’ètica política, la virtut cívica practicada per qui exerceix la representació de la sobirania popular. Als codis civils i penals decimonònics, potser algun dia les democràcies parlamentaries sumaran un Codi Ètic, tan normatiu com els anteriors.

Les causes de la corrupció

No hi ha relació entre grau de desenvolupament econòmic i corrupció política: el cas valencià i altres desmenteixen una vella hipòtesi que afirmava que la corrupció estava estretament vinculada als països en vies de desenvolupament. El que sí que hi ha és una relació entre nivells de democràcia i corrupció política. De manera que, un país en vies de desenvolupament i en règim no democràtic tindrà, en termes generals, moltes més possibilitats d’incórrer en comportaments de corrupció política. I a la inversa: un país desenvolupat i amb un alt grau de qualitat democràtica tindrà menys possibilitats.

Segons l’Índex Mundial de Percepció de la Corrupció, elaborat per l’agència independent Transparency International per a 2012, els països escandinaus són els percebuts amb un menor índex de corrupció política, mentre que països com Sudan, Afganistan, Corea del Nord o Somàlia ocupen els primer llocs en percepció de la corrupció (en aquest índex, Espanya ocupa el lloc 30, per darrere de Botswana, però millor posicionada que Portugal o Itàlia).

Ara bé, en països democràtics avançats, la cultura política o cultura cívica fa un paper determinant: una cultura cívica democràtica inclou, entre altres coses, l’estima per la legalitat, el respecte pels espais públics i la pràctica d’organitzar-se amb transparència abans d’exigir transparència a les organitzacions i a les institucions polítiques. Eixe tipus de tradició cívica no està present, de manera sistemàtica, en democràcies avançades, on no sempre trobem una nítida separació entre allò públic i allò privat, un ordenament jurídic difícil d’esquivar per part dels potencials corruptes o l’existència d’òrgans especialitzats en les diferents funcions públiques.

Sovint, en països democràtics que han experimentat canvis econòmics accelerats, la mentalitat social s’ha farcit d’individualisme, competitivitat, cultu¬ra de l’enriquiment ràpid i de l’interés particular, la qual cosa desemboca en la indiferència moral. Tret social que tindria, entre altres moltes conseqüències, la tolerància o fins i tot l’anuència amb el saqueig, la malversació o el malbaratament de recursos públics.

Des d’aquest punt de vista, la corrupció política en una societat com la valenciana tindria un arrelament social. Dit amb cruesa: no seria només en l’àmbit polític on allò públic esdevé privat, allò privat es fa públic, la llei es converteix en mercaderia, el deure es negocia i el llenguatge es perverteix per adaptar-lo a les transgressions de la virtut cívica. Si més no, reconeixent, per acció o omissió, una participació social en la corrupció política, cal cercar el nucli del problema en els corruptes.

Com diu Rose-Ackerman, la corrupció necessita dos actors: un comprador i un venedor. Per exemple, un comprador del sector privat que paga un suborn al venedor del sector públic per obtenir alguna cosa valuosa. En efecte, els pagaments corruptes per obtenir grans contractes, concessions i privatitzacions de companyies són, sovint, la base de les arquitectures polítiques de la corrupció. Base que pot eixamplar-se: eixos pagaments corruptes poden fer que el partit polític en el govern es finance il·legalment de forma sistemàtica; un finançament il·legal sistemàtic vulnera dràsticament el joc de la competència democràtica perquè no tots els actors concorren en igualtat de condicions. I, a més amés, finançar-se il·legalment implica l’obtenció d’una superioritat econòmica que ajuda, i molt, a la perpetuació en el poder i, consegüentment, a perllongar l’ocultació de les pràctiques corruptes, especialment si és possible –que ho és, de vegades– entrar en connivència amb altres poders de l’Estat, com ara el judicial.

Hi ha proves del fet que el cas valencià està íntimament relacionat amb les raons ací adduïdes. Primer: els grans casos de corrupció tenen a veure, en efecte, amb pagaments corruptes per obtenir contractes. En segon lloc: eixos pagaments no han tingut només com a destinació l’enriquiment privat anòmal, sinó també el finançament d’institucions centrals de la democràcia, que en resulta pervertida. Tercer: la construcció de la trama ha requerit una extraordinària opacitat. No és casualitat que, segons els informes de Transparency International-Espanya per a 2012, la Comunitat Autònoma Valenciana siga de les més opaques en el conjunt d’autonomies espanyoles: la més opaca en el rànquing de transparència economicofinancera i d’ordenació del territori, urbanisme i obres públiques; la penúltima en transparència en les contractacions de serveis, obres i subministraments.

Vist des d’aquesta perspectiva, la concentració dels actors públics que posen a la venda privilegis (d’informació, d’estatus, concessions, contractes, etc.) en mans privades en una determinada formació política que actua governamentalment amb la carència de transparència que acabem de veure, indueix a parlar d’una subcultura política valenciana vinculada al conservadorisme i de llarg recorregut.

Una prova de l’afectació assenyalada: quan en 2012 Transparency Internacional-Espanya va fer un rànquing de transparència municipal sobre 10 ajuntament valencians, el resultat va ser que les localitats governades pel PPCV tenien una opacitat molt superior a les governades per altres formacions polítiques. Els ajuntaments més transparents eren els de Gandia, Torrent i Elx, que des de 2011 estaven governats pel PPCV, però venien d’una etapa de govern del PSPV. Els més opacs eren els de València, Benidorm, Alacant, Sagunt, Oriola i Castelló de la Plana.

Els mitjans i l’opacitat

Opacitat vol dir no donar informació. I la informació pot arribar al ciutadà per canals públics i privats. Si una administració és opaca, està donant un símptoma de corrupció política. No és un símptoma exclusiu d’aquesta infermetat democràtica, però sí que ho és de primer ordre. Una administració amb un alt grau de corrupció política controlarà i manipularà a conveniència la informació dispensada pels mitjans públics de comunicació. Ací estendre’s sobre el cas valencià és ociós, quan els mateixos treballadors de l’ens RTVV expliquen amb pèls i senyals com s’ha produït eixe fet.

Els canals privats d’informació també són susceptibles d’ingerència per part del poder polític. De vegades es tracta d’ingerències normativitzades a través d’ajudes i subvencions que, especialment en règim de concessió discrecional, són enteses com a favors que cal retornar. Altres vegades, les ingerències són més fosques: publicitat institucional que finança el mitjà, afalagament –pecuniari o d’altra índole– a periodistes de mitjans privats, intervenció subreptícia en l’àmbit de la propietat dels mitjans, concessions públiques (per exemple, de freqüències de ràdio o televisió digital terrestre) pensades per a afavorir determinats grups de comunicació o per a crear-ne d’altres afins que es comporten, en efecte, com a tals, etc. De nou, el País Valencià és modèlic, en el pitjor sentit del terme, en aquestes qüestions: per citar-ne un exemple, a hores d’ara la Generalitat Valenciana no ha complit la sentència del Tribunal Suprem, de setembre de 2012, que anul·lava la concessió de 42 llicències de TDT realitzades pel conseller Esteban González Pons en 2005. No cal dir que els beneficiaris d’aquelles concessions, si no tots la gran majoria, quadren perfectament amb el principi d’afinitat que hem esmentat adés.

Malgrat, però, tots els problemes que els mitjans públics i privats puguen presentar quant a ingerències polítiques i a convertir-se, ells mateixos, en subjectes de corrupció, cal dir estentòriament que l’existència dels mitjans de comunicació, acompanyada d’un poder judicial independent, garanteixen la lluita contra la corrupció política i hi posen fre.

El drama pel qual estan passant els mitjans de comunicació és el drama per a la democràcia. Sense quart poder, sense un vigilant de la resta dels poders de l’Estat, la democràcia fa aigües i pot ofegar-se en la corrupció. Sense Codi Ètic, contra la corrupció es lluita des de la denúncia. Només.

Article publicat al nº 388, corresponent a desembre de 2013

Inscriu-te al nostre butlletí

Top