La revista degana en valencià

Coses de l’idioma

14/11/2019

 

Tots els catalanoparlants d’arreu dels nostres països sabem que usar la llengua ens pot causar problemes. Des del «quéééééééé????» que fa que mig bar o carrer es giri, tot passant per «a mí me hablas normal» (creus que en cristiano ja està passat de moda?) fins al típic que som uns maleducats i que som a Espanya, una frase encara força habitual que concentra tot un sentiment de superioritat que no hi ha mots que el puguin explicar. És una educació rebuda i heretada de generació en generació, a vegades més visible i conscient i a vegades més soterrada, però que hi és i es nota en moltes actituds, com en alguns somriures o mirades que només percebem els que les patim. I gràcies que només siguin somriures o mirades.

Algú que ho té tot, o quasi, en la seva llengua mai entendrà que vulguis anar a un bar determinat perquè el cambrer et xerra en català, o que prefereixis comprar-te la pel·lícula abans que anar al cinema perquè en versió original no et sents part d’un país colonitzat, o que canviïs de companyia de mòbil perquè a la nova els pots parlar en català. Si tot això ho dius, et miren com dir «tampoc no importa dur-ho tot a l’extrem, no?». Jo mai podré entendre la por que pot tenir un negre, o un homosexual o una dona en segons quins contextos; puc posar-me a la seva pell uns minuts, però no tot el dia. En la qüestió lingüística passa el mateix.

I val més no pensar-hi gaire perquè cansa anar a dinar o sopar i que la carta mai estigui en català, anar a comprar i que els productes quasi mai estiguin en català (quan hi estan, els compr!), veure al diari que hi ha una pel·lícula en català, però la fan al cinema que està més lluny de casa i la fan en una hora intempestiva i no hi podràs anar perquè no pots i tantes altres coses…

I després hi ha l’odi i la ràbia que a alguns els fa que encara siguem aquí i que encara usem el català. I que l’usem amb ells. Com molts policies i guàrdies civils. A Palma, aquest estiu hem tengut el cas de Paula Rotger, una treballadora d’AENA que després de passar el control de seguretat va dir «moltes gràcies». L’agent va decidir no deixar-la passar perquè «a la autoridad se le habla en español». Com que denunciar-la per parlar una llengua oficial queda molt malament, l’han acusada de negar-se a passar pel control de seguretat i de posar en perill tot l’aeroport. L’han suspesa un mes de sou i feina i li demanen una multa de 200.000 €. Segurament, el cas quedarà en res, però, de moment, ningú li lleva els maldecaps que la catalanofòbia d’algú vestit d’uniforme ha creat. Perquè, al civil, no li passarà res. I ho sabem. I ho acceptam.

Aquestes situacions tenen una conseqüència: amagam la llengua. Molta gent s’adreça als desconeguts en castellà per evitar situacions desagradables, tot i que la immensa majoria de la població sap català, o ens feim els muts davant situacions que percebem com a conflictives.

Davant l’involucionisme del nacionalisme espanyol, que se sent amenaçat i es tanca dins la seva closca de tortuga, i la impossibilitat de reformar Espanya i convertir-la en un estat respectuós de la seva diversitat lingüística, els nostres governs han d’actuar a defensar, protegir i fer avançar la llengua pròpia del país, principal signe de la nostra identitat. No basta dir, de tant en tant, que el català és la nostra llengua i que no hi ha conflicte. N’hi ha. I tant que n’hi ha. I uns tenen un estat al darrere que els empara i d’altres no tenim res més que la força de voluntat, la certesa que tenim raó i la cultura. Sense una planificació clara, temporalitzada, plausible, coordinada i finançada (i pos el tema dels diners en darrer terme) no arribarem enlloc. Podem tenir bona voluntat, però la llengua es perdrà. Com amb el planeta, encara hi som a temps. Però ja s’ha d’actuar.

 

Article publicat a la revista d’octubre 452.