Cosir el País Valencià

L’expressió «Cal que cosim el País Valencià», la vaig escoltar per primera vegada al president Ximo Puig en la campanya electoral de primavera de 2015, però estic segur que moltes altres persones la van usar abans; al cap i a la fi, és una d’aquelles frases que sintetitza a la perfecció un problema, i hi inscriu de forma magistral la solució. I el millor de tot: en només quatre paraules! (I és que, de vegades, menys és, efectivament, més). El cas: que em sembla una locució afortunadíssima, digna d’un Eureka! davant del paper, o enmig del glop de cervesa en un bar qualsevol, entre assessors polítics, gràfiques de l’atur i informes sobre el creixement de les exportacions a la Micronèsia.

Per qüestions de treball (i mira que és bonic poder dir això, «per qüestions de treball», tal com està el pati), he hagut de fer uns quants milers de quilòmetres durant l’últim mes i escaig de nord a sud del nostre país, i molt especialment amb rumb cap a la província d’Alacant. Mai no he desaprofitat l’oportunitat de xarrar amb la gent més enllà d’allò que mana estrictament el tracte professional, i aquestes setmanes no han estat una excepció. El pòsit que em queda de les paraules bescanviades i les estones compartides és que el nostre país està trencat, esgarrapat, esberlat. Que tenim un puzle de pobles i comarques que encaixen amb dificultat, sense que ningú no hi pose pegament ni fil d’aram. Un conjunt d’identitats aïllades que no veuen més enllà, un país allargassat on la metròpolis, com un melic que tot ho succiona, fa de barrera invisible però infranquejable dins d’un sistema circulatori escleròtic, necessitat d’exercici i millors aliments per a garantir el bombeig constant de saba nova a la terra i les ciutats.

Un altre flaix: recorde una portada del periòdic ABC (26 de gener de 2013, per si algú en té la curiositat) en la qual es veu Espanya dividida com un trencaclosques on les peces són les comunitats autònomes… amb una excepció: el País Valencià està formada per València i Castelló, mentre que Alacant apareix com una comunitat més. També m’agrada (és un dir) fer memòria de com en un programa de televisió estatal demanaven a gent que passejava en eixe moment pel carrer si podien enumerar les comunitats autònomes d’Espanya (per allò de fer broma sobre els escassos coneixements generals de geografia, que sempre apuja el share), i un xic digué, convençudíssim: «Valencia, Alicante, Castellón». Em vaig quedar amb la boca desencaixada mirant la pantalla, no per la ignorància feridora –a la qual ningú va fer esment en el programa– com pel que eixes tres paraules explicitaven i implicaven. «Valencia, Alicante, Castellón», una cosa amorfa sense nom. Em vaig sentir molt trist, decebut, derrotat i sol en la meua intimitat.

I és que sóc del parer de Joan Francesc Mira, a qui això de llevar-nos el nom –País Valencià– li pareix la «canallada més gran» que ens han fet als valencians. I mireu que, a mi, no em convenç gens la cançoneta d’«el nom fa la cosa», però en aquest cas he d’admetre que l’abominació de Comunitat ha modulat la realitat de forma innegable i ens ha abocat a una duplicitat ignominiosa, a la confusió permanent amb la comunitat de veïns o d’aficionats a la pesca esportiva. ¿Com podem ser res si el nom ja ens ho lleva tot? ¿Com podem planificar un futur si no sabem què posar a l’encapçalament del document? Hi veig, però, una espurna d’esperança: normalitzar-ne l’ús a poc a poc, introduint-lo en tots els ambients, emprant-lo amb naturalitat, sense pólvora ni focs d’artifici, sense ganivets ni mirades altives. Tant que hem aguantat, no defallim ara.

I és per això que cal cosir-nos els mots i cosir-nos també els solcs d’argila, ciment, senill, carrascar, rius i penya-segats. Necessitem un projecte, una identitat, un fil ben resistent amb el qual apedaçar-nos l’esperit i la pell. Aquestes setmanes, deixeu-me que torne al principi de tot plegat, he conegut molta gent que no havia anat més enllà de la seua província, i la percepció era que, la distància, la pensaven més en límits provincials que no en quilòmetres. Parlant de marjals a Elx, cap ni una persona havia anat a l’Albufera, i molt menys a Castelló. El turisme interior, més enllà d’un tòpic, hauria de ser també una ferramenta útil i potent per a fer valencians.

Una dita de Miguel de Unamuno –un plasta sobrevalorat, com tants altres qui omplin amb retòrica la buidor– és habitualment tergiversada a conveniència: «El nacionalismo se cura viajando» (on llegiu «nacionalismo», el de Bilbao digué «racismo»). I potser podem reaprofitar-la els valencians, coneixent-nos un poc més, estimant-nos, posant-nos davant de múltiples espills: «La buidor identitària, la podem guarir viatjant-nos». D’eixe procés, que no reclama enfrontaments ni batalles campals enmig de xiulits i pancartes esgrogueïdes, i si tenim sort i paciència, podrem destil·lar el fil multicolor amb què cosir-nos el país i l’amor propi.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015.