La revista degana en valencià

Cotino, el perfum de la putrescència

El protagonista d’El perfum es passa tota la pel·lícula –o el llibre, si ho preferiu– buscant la mescla definitiva d’olors que li permeta confegir l’essència última i sublim que donarà sentit a la seua vida. En un univers on la història s’escrigués en negatiu i el blanc fóra negre, Juan Cotino seria aquest perfum final i insuperable. En cap persona com ell es produeix una suma tan perfecta de deslleialtat al servei públic, deshonestedat amb els principis que u diu seguir i corrupteles de distinta condició i densitat. Cap personatge públic com Cotino simbolitza una època i alhora el final d’eixa època.

Zaplana era un triler maquillat amb raigs UVA, un Batman a la valenciana que exercia de Joker a plena llum del dia. Olivas fou el seu Robin particular: amb un ressò mediàtic infinitament menor, però anant-se’n també amb les butxaques plenes tot i aquell aire de rata penada embadalida. Camps era un visionari embogit que hipotecà el futur del país, i Fabra –aquell successor al qual li agradava jugar amb un llapis roig i una goma d’esborrar– ha resultat ser un pusil·lànime que ens ha enfangat encara més. Per darrere hi ha el Bigotes, hi ha Crespo, Cartagena, Barberá, Costa, Serra, Martínez, hi ha Fabra –l’antic, el patriarca–, hi ha una llista llarguíssima d’imputats, condemnats i apartats. Menció especial per a Blasco, és clar. I després hi ha Cotino.

Perquè Juan Cotino continua sent un personatge central en la vida política valenciana, tot i la seua voluntària passa enrere per a dedicar-se a cultivar caquis. Cotino és la peça central de distints escàndols que encara afecten –i afectaran– el govern valencià. Cap càrrec com ell té un repòquer tan pudent a la mànega de cartes corruptes i política de femater: des de la paranoia malaltissa de la invasió dels catalans fins a l’ús personal de les ajudes a la dependència; des de l’actuació del govern valencià després de l’accident del metro fins a contractacions opaques amb la Conselleria de Territori i Habitatge; des del paper en la ruïnosa –a tots els nivells– visita del papa Benet XVI i els diners que s’hi desviaren fins als papers de Bárcenas. Cotino hi juga un paper vital: porta el dorsal número 6 i és el migcampista organitzador d’un partit polític que s’ha constituït en banda criminal, que ha bastit una cleptocràcia inexpugnable. Fins ara.

Perquè Cotino ha dimitit, i sí, la Justícia ha de fer justícia –valga la redundància– i encara ens queden anys de parlar d’ell, però ja no és president de les Corts Valencianes. Perquè la flaire que traspua Cotino no és només la dels bitllets de 500 i els contractes per als amics: és també la d’una forma d’entendre la democràcia, d’executar una dansa metòdica i ritual per a denigrar i ferir de mort el parlamentarisme valencià. Fixeu-vos com d’infame ha sigut la seua presidència que ja ens hem oblidat de Julio de España i Milagrosa Martínez!

Cotino menysprea profundament el mandat dels ciutadans. Li molesta. Evita retre comptes, bé siga expulsant discrecionalment del ple, bé utilitzant informació sensible per a tractar de furgar en ferides personals d’algunes diputades, com fou el cas de Mònica Oltra i aquell immund «Tindria vergonya, si fóra pare, de tindre una filla com esta, però com possiblement no el coneix…».

I m’haureu de disculpar, però Juan Cotino no és ningú per a jutjar, per a indagar en la vida dels altres, per a escrutar amb lupa el comportament de persones a qui no coneix. Perquè ell, que es diu cristià pietós, viu en permanent contradicció amb els principis d’allò que predica. Furta al pobre per a donar-ho al ric, beneficia els amics, cobeja una avarícia patològica, insulta amb informació confidencial, juga amb el dolor de les persones com qui pasta massa per a fer una coca: estirant amb un corró i fent bola, estirant de nou amb violència. I més coses que no caben al paper i amb les quals, qui sap, ja en tindrà prou amb haver de conviure’n la resta de la seua vida.

Cotino és un perfum que embafa i envileix: la suma perfecta de totes les fragàncies que habiten a l’albelló i a l’abocador, a la bilis i a la càries. Posem-nos la màscara d’una vegada i obrim les finestres, valencians. «Le abandono a que deje la sala, señor Cotino».

Article publicat al nº 398, corresponent a novembre de 2014

Inscriu-te al nostre butlletí

Top