Tens 0 productes a la teua cistella
03/07/2020
El coronavirus Covid-19 i les mesures de confinament adoptades a escala mundial per tal de frenar la seua propagació han provocat una gran crisi econòmica, a més dʼuna tragèdia en vides humanes perdudes. Espanya és un dels països més afectats per la pandèmia i el seu govern ha decidit diversos paquets de mesures econòmiques per tal de lluitar contra els seus efectes. Altres països europeus i occidentals han fet el mateix. Les autoritats europees, mitjançant la Comissió Europea, també han aprovat ajudes rellevants. Tot i això, aquestes mesures europees han suscitat la vella controvèrsia relativa al tipus dʼajudes més adequades per als diferents països: préstecs o bé subvencions, o inclús la possibilitat d’emetre deute públic europeu conjuntament (compartint la responsabilitat que se’n deriva), els anomenats «coronabons».
La duresa amb què aquesta crisi ha colpit Espanya, lʼaugment de la despesa pública necessària per tal de fer-hi front i la minva dʼimpostos associada a la crisi, provocaran un important augment del dèficit públic i del deute públic, tant en 2020 com en els anys següents. Si això no està generant ja problemes greus de finançament del deute públic espanyol és perquè el Banc Central Europeu (BCE) està frenant amb la seua actuació lʼaugment dels costos de finançament del deute. Però el BCE no pot fer tot el treball de les institucions europees. Si per tal de fer front a la crisi econòmica provocada per la Covid-19 la Unió Europea decidira recórrer a les mateixes receptes amb què va abordar des de maig de 2010 la crisi anterior, es reproduiran els enormes costos socials de la crisi de 2008. Els nivells de desigualtat existent a Espanya difícilment suportaran una nova política dʼaquest tenor que aprofundirà les esmentades desigualtats, amb un greu risc de crisis social, de convivència i de deslegitimació del sistema democràtic. Si la Unió Europea no actua unida serà segurament el seu final.
Potser podria ajudar el fet dʼacompanyar el debat macroeconòmic dels comptes públics dʼun debat dʼeconomia real, precisament per tal de generar espais culturals de confluència entre el nord i el sud dʼEuropa. Els països del nord insisteixen en la necessitat del rigor en els comptes públics i en la responsabilitat individual dels països en relació als seus propis deutes. Però els països del sud dʼEuropa tampoc no han sigut capaços d’obrir un nou espai de debat que incidisca més en qüestions relacionades, per exemple, amb lʼestat del benestar i lʼeficiència i eficàcia en la despesa en serveis públics. Per exemple, alguns analistes del nord dʼEuropa critiquen la decisió del govern espanyol de revaloritzar les pensiones amb la inflació, mentre que assenyalen que als seus països d’origen aquestes decisions no es prendrien per responsabilitat. Però no sʼentra en la discussió sobre el nivell de pensiones en els diferent països europeus. De la mateixa manera, cal plantejar-se si hi ha alguna relació entre la resposta front a la Covid-19 del sistema sanitari espanyol, d’una banda, i lʼeficiència i lʼeficàcia del personal que hi treballa, d’una altra. També caldria plantejar-se si lʼharmonització fiscal és una necessitat al si de la Unió Europea, a més a més de si són raonables els «paradisos fiscals» dins dʼaquest espai europeu.
