Tens 0 productes a la teua cistella
Hui analitzarem la recent defensa del creacionisme per part de l’exministre del PP Jaime Mayor Oreja a la cimera que l’organització Red Política por los Valores va celebrar amb 300 representants del món polític ultraconservador al Senat espanyol, dins d’unes jornades contra l’avortament. Moltes crítiques han destacat com aquest acte representa un retrocés significatiu en el panorama intel·lectual i científic d’Espanya i ha donat origen a molts mems considerant la seua postura ridícula.
Allò que està atacant, però, no és L’origen de les espècies (1859) de Darwin, sinó el neodarwinisme o teoria sintètica de l’evolució que actualitza la teoria darwinista amb l’aportació dels coneixements de la genètica mendeliana. Els seus principals creadors han estat el genetista Theodosius Dobzhansky, amb el seu llibre Genètica i origen de les espècies (1937), el zoòleg Ernst Mayr amb la seua Sistemàtica i origen de les espècies (1942) i el paleontòleg George Gaylord Simpson amb Temps i mode en evolució (1944). Va ser J. Huxley qui va encertar a denominar el 1942 la nova teoria neodarwinisme o síntesi moderna de l’evolució. I el neodarwinisme s’ha confirmat com el pilar central de la biologia moderna que recull evidències de múltiples disciplines, a més de la genètica i l’ecologia, com ara la botànica i la zoologia sistemàtiques o la paleontologia.
Si tenim en compte que Mayor Oreja és un declarat catòlic apostòlic romà, no pot ignorar que fins a tres papes recents han admès la teoria de l’evolució biològica, encara que el darrer a fer-ho, Francesc, per a ells és gairebé un antipapa. Però Pius XII, en un famós document del 1950, va reconèixer que l’evolució és compatible amb la fe cristiana. I Joan Pau II, en un discurs pronunciat el 22 d’octubre del 1996 a l’Acadèmia Pontifícia de Ciències titulat «La veritat no pot contradir la veritat», afirma que «els nous coneixements han portat el reconeixement de la teoria de l’evolució com una cosa més que una hipòtesi». Els que defensen el creacionisme i el disseny intel·ligent són els islamistes o els fonamentalistes protestants dels EUA, un dels suports bàsics de Trump. Potser Mayor Oreja s’ha convertit a aquestes creences? Evidentment no i, per això, té sentit la pregunta que encapçala l’article. Com deia Eugeni d’Ors, cal passar de l’anècdota a la categoria.
I la categoria és que aquestes declaracions, així com la jornada contra l’avortament, s’emmarquen en la guerra cultural i judicial (de moment) que la ultradreta i també la dreta han declarat a les idees de llibertat, igualtat i justícia de la Il·lustració, una herència europea en què no es reconeixen, ells que reivindiquen tant aquestes herències. O com diuen als EUA, i s’està exportant aquí, una guerra a allò woke. En els seus orígens, a les comunitats afrodescendents dels Estats Units, woke era usat per a descriure les persones que han despertat (de wake up) i estan alerta a les injustícies socials. Però la ultradreta i la dreta han recargolat el terme woke per a convertir-lo en un insult i una eina d’atac contra moviments progressistes. Aquesta apropiació del terme reflecteix una estratègia semblant a la defensa del creacionisme: un rebuig a l’evidència i un intent de mantenir un ordre moral preconcebut.
Però, per a la guerra cultural qualsevol arma és útil i una de les principals és la construcció de la ignorància o el dubte culturalment induït, un fenomen molt característic d’aquesta era de la desinformació o postveritat que estem vivint. Per tal d’estudiar-la, s’ha creat recentment l’agnotologia (‘estudi de la ignorància’), per contraposició amb epistemologia (‘estudi del coneixement’). El terme va ser encunyat per Robert Proctor i Londa Schiebinger al seu llibre Agnotologia: la creació i la destrucció de la ignorància, editat en anglès el 2008 i només traduït al castellà el 2022.
La defensa del disseny intel·ligent i el rebuig a la teoria de l’evolució es presenten com un desafiament al consens científic i un perill d’ignorar l’evidència a favor de dogmes religiosos. Aquest rebuig a l’evidència científica és un exemple clar d’agnotologia, on es difonen idees errònies per a sembrar el dubte i la confusió en la societat.
Aquest fenomen no és aïllat: l’agnotologia també es manifesta en el negacionisme climàtic, un altre tema esmentat en un article anterior. Igual que amb el creacionisme, la negació del canvi climàtic es basa en la difusió d’informació enganyosa per tal de desacreditar l’evidència científica i mantenir el capitalisme actual, ja que algunes de les mesures proposades per l’IPCC (Panell Internacional del Canvi Climàtic) per a mitigar-lo el posen en qüestió, com ja hem vist. Aquesta estratègia de desinformació és utilitzada per les grans corporacions i els seus tancs de pensament (així els anomenen) per a manipular la percepció pública i evitar accions que podrien afectar els seus interessos.
En resum, tant la defensa del creacionisme com el negacionisme climàtic són exemples d’agnotologia: es crea i es difon deliberadament ignorància per soscavar el coneixement científic i mantenir l’statu quo.
Revista núm. 509, pàgs. 12-14. Gener 2025.
