Crear un conte

Tomàs Escuder. Escriptor

Això diu que era… No, ací no anem a narrar un conte, açò no és una llegenda  ni una contalla. Açò va de la necessitat imperiosa de construir un discurs nostre, poderós i avançat  per a afirmar una narració que li faci cara a l’argumentari de la dreta. Una dreta que, com des de temps immemorials, continua tenint tots els recursos importants per a la transmissió de la seua ideologia, de la seua visió de com han de ser les coses. Especialment  aquelles que a ells els importen.

No hi ha dubte que la capacitat nostra de crear eixe discurs propi ve condicionada, enormement condicionada, per dos vectors importantíssims. Per una banda perquè la dreta té quasi tots els mitjans de comunicació de masses que construeixen la imago mundi. I els altres també, però no tant.

La següent dificultat per a nosaltres, si volem crear un conte propi, és que el nostre discurs resulta massa divers i dispers. En no tindre uns mass media propis, la producció que pot enfrontar-se a la de la dreta apareix ara ací ara allà. Adés amb un suport, adés en un altre. I tot això disminueix l’efectivitat de la nostra paraula.

Certament que, en els darrers temps, de manera sobrevinguda encara que no creada per nosaltres, hi ha el vector actual de les noves tecnologies que han propiciat l’arribada a sectors més amplis de la població de la nostra forma de veure el món. I no només a més població sinó a una part d’aquesta que, per pura llei de vida, és la que marcarà i condicionarà el futur.

Però el punt important, immediatament després de la possibilitat d’expandir el discurs propi, és aquell que ha de suposar i fer un pas endavant.

És a dir: hem de crear una ideologia i una fraseologia què, reposant damunt el que ja s’ha fet, implique construir escenaris nous, reptes diferents, paraules noves i conceptes atrevits.

Naturalment que, a tot eixe cabal ideològic no li resultarà fàcil introduir-se en la narració general. Que és la dretana. Però ho hem de fer.

I  una de les maners d’aconseguir-ho és creant i utilitzant, per exemple encara que no només,  els nostres conceptes: comarcalització (mancomunitats, ara empentades pel President valencià) front a província, País Valencià front a Comunitat Valenciana, Països Catalans front una Espanya maldestra i tossuda.

El que es va fer entre els anys seixanta i vuitanta sobre la base del que Joan Fuster va bastir, és una ferramenta enorme i vàlida.

Però hi ha més. No solament hem d’ampliar i enfortir i dir, explicitar, aquells conceptes. Sinó que n’hem de construir de nous. I més encara: hem d’introduir-los en la lluita mediàtica explicant el que eixes paraules volen dir. I encara més lluny: dotar-les d’un capital cultural que les faci atractives.

Aquest capital cultural pot vindre des de diferents punts. Per un costat construint un discurs apegat a la gent i fent veure és una bona cosa per a la societat. Una cosa millor que la que tenim de la mà d’Espanya.

Per un altre cantó, dotant-los de valor, nacionalista, de plusvàlua social, per a que la gent puga considerar que és millor viure en una societat més propera, més immediata, més del poble i les classes populars, també més pròspera i, alhora, imbricada dins la globalitat de les societats millors. Que en una altra, els poders polítics de la qual ens menyspreen.

Hem de ser capdavanters com ho hem estat alguns períodes i en diferents camps. Conforme a la nostra història, a les nostres històries. I capdavanters en aquells punts en els què el benestar en tots els sentits siga per a la majoria de la gent i no per a uns personatges què, com en el cas dels contes, els podem representar amb la màscara del lladre del sac.

Certament no és fàcil construir aquest imaginari col·lectiu. Però fa només uns anys no ens hauríem imaginat una situació política com l’actual. Que no ha eixit del no-res. Sinó de l’esforç de molta gent. I cal que continuem aquest treball .

La construcció del nostre conte, valencià dins el marc català, és un “must” per dir-ho en paraules de la nova època que vivim.