La revista degana en valencià

Crear lectors: el repte del segle.

30/12/2019

 

Allà per l’any 1982, el professor –i narrador, i…– Joan Oleza publicava un estudi al número 13/14 de la revista L’Espill sobre el perfil de lector valencià contemporani i les possibles perspectives futures al caliu de la naixent Llei d’Ús i Ensenyament. Quasi tot estava per fer i quasi tot era possible, encara. En aquell paper, concebut com a mera anàlisi superficial i orientativa però d’una impagable visió de conjunt, deia Oleza que fins feia poc el lector valencià en valencià “no era estrictament literari”, en no haver excessiva “literatura creativa feta a casa nostra”, sinó lligat fonamentalment a un assaig que només llavors cedia posicions a favor de la novel·la. Tot i això, sí que podia certificar “la conformació d’un grup lector cohesionat i addicte”, adherit ideològicament a la llengua, òbviament minoritari, que encara no havia començat a “esmicolar-se i estratificar-se” i habitant d’un sistema de “mercats regionals” desconnectats.

Supose però ignore si se n’ha fet una altra investigació de l’estil, tot i que em fa l’efecte que quaranta anys de Llei -incomplida, però llei-, d’escolarització en vernacle, de Conselleria de Cultura… després, si haguérem de descriure modèlicament el lector en valencià actual, podríem trasplantar el retrat d’Oleza amb algun lleuger retoc. Parle del lector normal, compte, més enllà de l’obligatorietat de les aules de què gaudeixen totes les llengües i gràcies a la qual sobreviuen tots els sistemes editorials. El lector que llig el que vol i perquè vol, vaja. Les xifres són rotundes i reiterades, per aquest costat, em sembla: han passat quatre dècades que no han servit per a incrementar notablement l’esquifit contingent de consumidors de paraules en llengua pròpia ni per a fer transversal el fenomen. S’ha augmentat, diversificat i millorat la producció, sense dubte, però no s’ha normalitzat la seua recepció. L’endèmic amateurisme dels nostres escriptors o l’absència d’un teixit sòlid de publicacions periòdiques poden servir de prova. Si alguna vegada vam pensar que en teníem, el tancament de Quadern, fa anys, i del Diari La Veu, aquest desembre, ens ho fa descartar. Durant aquests anys s’han afegit, si voleu, heroics clubs de lectura i benintencionades iniciatives institucionals, però aquell perfil quasi exclusiu es repeteix: minoritari i militant, endogàmic i cultureta. Precisament, l’escola i la Universitat han servit, en general, per a consolidar un mercat literari al seu voltant, però no per a influir decisivament en el mercat exterior, on manen altres dinàmiques.

Canviar-ho tot no era fàcil, és cert, i no ho és, encara, perquè el dèficit ve de lluny: els valencians, després de tot, hem aprés a llegir majoritàriament en castellà des de fa massa temps. La història, que no cap ací, no ve d’un segle ni de dos. Tot això està clar, però el fet que ni els uns ni els altres no hàgem transformat substancialment el panorama en trenta-huit anys em sembla que demana, com a mínim, una profunda reflexió col·lectiva. Per què no hem creat els lectors que volíem? O també: per què no hem creat els parlants que volíem? On i com invertim els diners públics hauria de ser la primera pregunta lògica. On i com invertim els nostres la següent. I n’hi ha més, clar. Ara, no crec que cap de les respostes incloga pagar traduccions automàtiques a diaris provincials en castellà, encomanar deu mil bolígrafs amb l’eslogan En valencià, naturalment o tres-mil pòsters amb els noms dels peixos de la Mediterrània, però qui ho sap… Crear lectors –i parlants– és el repte, per tant. Repetim-ho, perquè són ells els que sostindran –o no– qualsevol altre projecte de futur seriós. Probablement ja no ens podem permetre altres quaranta anys, per cert. El segle, al capdavall, no esperarà ningú. Tampoc a nosaltres.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top