‘Crematorio’ (segona part)

Durant anys, la política del Consell s’ha centrat a fomentar el turisme i la construcció. Turisme de residència, turisme de sol i platja…, com vulgueu dir-li, però sempre construint i augmentant el nombre de visitants. Aquesta és l’obsessió. Anys d’especulació i pilotà urbanística. Un model del qual Zaplana era el màxim exponent i valedor, i que Rafael Chirbes va descriure magistralment en la novel·la Crematorio. Amb el Govern del Botànic, es va posar un poc de racionalitat al procés depredador: certs límits a la construcció en zones costaneres (l’injuriat PATIVEL), un major control en matèria d’impacte ambiental i un intent, modest, de diversificar l’estructura productiva.

Ara, però, tornem al model anterior, sense vergonya i sense mirar la realitat quant a límits al creixement i sostenibilitat del model. La contrareforma del govern actual és clara: proposta de modificació de la Llei Autonòmica de Canvi Climàtic, deixar sense validesa el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL), impulsar una llei autonòmica de costes (que no serà per protegir més) «modificar» la Llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge (Lotup) per «simplificar» els tràmits dels plans territorials estratègics. Tot plegat per a, com diu Carlos Mazón, «fer-ho compatible amb l’arribada d’inversions». L’orientació no deixa dubte.

La construcció desmesurada que ja tenim i l’increment del turisme no fa sinó agreujar els problemes d’abastiment d’aigua, la saturació de zones turístiques, la gentrificació (que també ha arribat a moltes comarques), els problemes per mantindre un nivell acceptable de serveis en municipis turístics… Els reptes són molt grans i el govern actual no els farà front. Ni per voluntat ni per capacitat. L’estratègia que està desplegant-se és que no hi ha límits, que tot és possible i que no cal mirar a mitjà termini. No importa la sostenibilitat futura de l’activitat ni l’impacte ambiental que puga tindre. Suposadament el creixement ho cura tot.

Al remat, és un problema d’ordenació del territori, de tindre una visió sistèmica d’aquest, considerant que hi ha espai físic, activitats econòmiques, infraestructures… i societat. I que tot està interconnectat. Són moltes variables i cadascuna té efectes causals sobre les altres. És també tindre consciència de la capacitat de càrrega. És a dir, quantes persones pot suportar un territori mantenint els nivells de benestar, quanta activitat econòmica, quantes infraestructures…, sense degradar-se i que puga autoabastir-se a llarg termini amb els recursos propis disponibles. La gravetat dels problemes i la desídia i orientació del govern actual fa necessari que la societat civil, en el sentit més ampli, inicie el debat sobre una planificació de país a mitjà i llarg termini. El model actual no és sostenible. I no és turismofòbia; és sentit comú. És no acabar escrivint la segona part de la novel·la de Rafael Chirbes.

Revista número 498. Gener 2024.