Cretins!

Continuen ferint muntanyes amb formigó metrallades. Foradades sense pietat, sucumbeixen nius d’aus estimbats davant l’espantat vol dels progenitors. Allà baix, esmicolades llorigueres i animals desnonats en són testimoni de la roïndat humana. La pedra viva veu el cel abans d’ofegar-se amb el ciment, com carn alçada d’accidentat en cura de mercromina. Silenci! Les criatures se’n van, la vegetació és un plany que ningú no sap escoltar. Cent pins han tallat trencant el seu cicle de vida, a ningú no li importa… Els del poble veuen turisme, els del poble veuen progrés.

Fileres de tarongers cauen baix tancs de talibans urbanístics eixamplant pobles envaïts per grues, una aquí, l’altra allà. Taulell rere taulell, milers d’apartaments reclamen els nous forasters… Silenci! El llaurador se’n va, les séquies no donen vida… Què era una séquia? A ningú no li importa. Els del poble veuen turisme, els del poble veuen progrés.

Centenars d’atracats vaixells de luxe i d’oci ocupen per la força del negoci el port públic de les barques, l’espai de les xàrcies i un tros de mar fet ciment amb norais, mentre el fastuós navili captura bagatges que canten i riuen a les Pitiüses fabricants diners. Silenci! El mariner se’n va, nu, orfe forçat d’un temps de temporals i calmes, de plenitud i tragèdia, de peix i tradició, de vents de sal i albir d’oratges, cultura… Mots naufragats, ofegats, a qui li importa? Els del poble veuen turisme, els del poble veuen progrés.

Els ulls ja no albiren la muntanya des del poble, l’entorn tampoc no dona pau, soc víctima legal d’un patrimoni natural prostituït, violat, res per a contemplar sinó autos, fum, massificacions… L’infern diari d’un món que no és el meu. Una turba de gent estranya ompli carrers amb superàvit de restaurants, d’immobiliàries, les grans superfícies creixen com bolets i les botigues de tota la vida, moribundes, expiren amb la indústria, el mariner i l’home del camp, però… Els del poble veuen turisme, els del poble veuen progrés.

La nova cultura culinària fa rialla dels plats tradicionals, tothom es torna foll pels àpats inaudits de «chefs» venerats com ídols i remunerats com a ministres. Tots volen ser cuiners! I allà van les institucions promocionant matriculacions pels nous laboratoris gastronòmics dissenyats per satisfer ventres gormands, i allà van concursos d’alta cuina i premis distingits amb pòdiums i medalles creant himnes pels seus plats mentre més de mig món passa fam, ara mateix. Però l’obscenitat urbanística i culinària en nom del turisme de masses fa pujar el PIB. Tot va bé, doncs.

Les cases perden l’espai secular, en elles ja no hi viu la nostra generació perquè ja no hi són, ja que grans edificis amb gent amuntegada les ha soterrades, uns dalt dels altres ni se saluden ni es coneixen, però consumeixen. Tot va bé, doncs.

Rics forasters s’han apropiat de bells indrets d’esbarjo consuetudinaris, on l’esperit dels nostres majors trobava assossec i guanyava felicitat mentre els joves hereus, foragitats del seu propi poble, van pel món mendicant habitatge per a poder pagar. Tradicions i cultura, ritus i costums, el que és sagrat, respectat, venerat, pur, inviolable, ha sigut instrumentalitzat, l’ànima del poble esdevinguda mercaderia a les fires de turisme, mercantilitzant així la nostra identitat a preu competitiu i transferida a la cultura dominant en nom de la «marca España». Ja som folklore! I tots contents… Els del poble veuen turisme, els del poble veuen progrés, però, jo no, perquè em sent un estrany al meu poble… Sí, en molts llocs no m’entenen quan parle la meua llengua.

Rodejat d’autos que ocupen l’estima i edificis que exterminen llars i focs pairals, cap lligam em queda per continuar llaurant llegat, el fruit d’aquesta terra es podreix a l’arbre… I cau víctima de la indiferència.

De soca i arrel, per tot arreu han tallat l’arbre del progrés humà, l’altre progrés, el tecnològic-borsari-concupiscent, és el que tot modifica i transforma: mar, muntanyes, camps, ciutats… No en funció de les necessitats de la persona, sinó de la cobdícia i l’afany de lucre i de poder d’uns quants als que la majoria segueixen i volen imitar oblidant-se d’ells mateixos, lliurats així a una vida estratègicament dissenyada i instal·lada en la línia de fuga d’un futur mai no arribat, per més que corren contínuament cap a ell.

Aquests atletes de la nova esclavitud arrossegats pel consumisme i deliri de poder, lesionats d’estrès i desesperació, buidats d’esperit, cauen a les pistes del progrés que defensaven sense que ningú tinga cura d’ells, ja no són útils pels dirigents del nou ordre establert.

Sí, aquest progrés que tot contamina i destrueix en nom del maleït futur i que incita en la convicció de poder viure el materialisme etern… Cretins! Aquí teniu l’axioma del veritable futur: Memento Mori!