Criatures russes a Espanya

Encara que la meua amiga Mercedes té 90 anys, se les enginya bé amb el mòbil. Hui m’ha telefonat a les set del matí per a demanar-me que escrigués un article sobre els nens russos que viuen a Espanya, i no m’hi he pogut negar. Mai no puc fer-ho quan es tracta de criatures maltractades, en les quals les petges de les vexacions mai no acaben de desaparèixer.
—Ja saps el que diuen els anglosaxons —m’informa. —”No news, good news”, que traduït al català, significa, si fa no fa, que “és una bona notícia que no hi haja notícies”, si bé tu saps que això no és cert; o no sempre, almenys. Sovint, els polítics i els mitjans de comunicació afins al poder silencien fets que és convenient que la gent conega —agrega.
Té raó la meua amiga Mercedes, encara que jo hi afegiria que no sols s’oculten notícies clau, sinó que també es menteix força. Però deixeu-me que, abans de parlar de nens russos assetjats, us parle de la meua amiga Mercedes.
Fa una pila d’anys —la matinada del 13 de juny del 1937, cinc dies abans que Bilbao caigués en mans de les tropes franquistes—, un vaixell salpava de Santurce. Havia vingut a recollir els fills d’aquelles famílies que temien per les seues vides després dels atacs de l’exèrcit rebel·lat contra la República i els seus aliats nazis i, com a colofó, el bombardeig de Guernica per l’aviació alemanya. La meua amiga Mercedes tenia llavors sis anys i va pujar a un vaixell anomenat Habana amb el seu germà F, una mica major. El seu pare basc i la seua mare catalana tenien tres fills, però F estava delicat de salut i, a més de les bombes, havia arribat la fam. Com que la situació pintava francament mal al País Basc si hi restaven, els pares decidiren acceptar la invitació del govern rus i sols retingueren el menor, perquè era massa menut per deixar-lo anar. Pel bé d’aquells nens, havien decidit sacrificar-se, malgrat saber que, potser, mai més no tornarien a veure’ls, com així va ser. La meua amiga Mercedes —llavors Merceditas— no volia separar-se dels seus pares, però el seu germà li va suplicar que l’acompanyés. Fins i tot va amenaçar de quedar-s’hi si ella no se n’anava amb ell; així que la nena, malgrat la seua curta edat, acceptà i, com els seus pares, es va sacrificar per F en marxar amb ell.
Aquells dos nens, junt amb altres nens espanyols enviats a l’URSS, foren molt ben rebuts a Rússia. Fins i tot, sospite que, per a oblidar el que acabaven de viure-hi, reberen l’esplèndid regal d’unes vacances estivals en una població a la vora del Mar Negre, un autèntic paradís que havia estat colònia grega. Tanmateix, la invasió alemanya els va pillar a Leningrad, encara que el govern rus es va apressar a traslladar-los als Urals. A pesar de les immenses penúries i terrors que van patir al llarg de la guerra, van sobreviure, si bé F no va superar la seua malaltia i va morir uns anys més tard.
Mercedes es va quedar a Rússia, estudià en l’Institut de Finances de Moscou i es va casar amb un letó, amb qui tingué dues filles, que també estudiaren i es casaren a Rússia. No obstant això, després de la caiguda del Mur de Berlín, va acabar tornant a Espanya, on es va establir definitivament. Amb ella, viu la seua filla menor, mentre que la major es va assentar als EUA, on treballa com a investigadora científica.
La filla de la meua amiga Mercedes treballa en el Consolat Honorari Rus d’una ciutat espanyola, on tot el personal és espanyol, inclòs el cònsol. El seu treball és de caràcter administratiu i, a més de gestionar els intercanvis comercials, facilita la vida dels russos que visiten com a turistes la comunitat autònoma on s’erigeix el Consolat o hi resideixen. És així com alleugereixen el treball de l’Ambaixada de Rússia a Madrid o el Consolat General de Rússia a Barcelona.
Com no sé si la situació que narraré a continuació s’ha generalitzat pertot arreu, em limitaré a indicar sumàriament els avatars relatats per la filla de la meua amiga en el seu lloc de treball. Així, a partir del segon dia des que va començar la invasió d’Ucraïna per Vladímir Putin, començaren els problemes per al personal i els visitants del Consolat Honorari, puix que es va iniciar per part d’alguns grups humans una persecució desproporcionada, cruel i irracional envers ells. Arribaren a tal grau els insults i amenaces a través de trucades telefòniques i correus electrònics, que les autoritats espanyoles hagueren de situar un vehicle de la Policia Nacional a les portes de l’edifici a fi de protegir el Consolat.
Per altra banda, també per elles he sabut que la població russa, en general, ni volia que aquesta guerra comencés ni tampoc participar-hi en qualitat de combatents. Certament, molts d’ells avorreixen l’actual govern, però poc poden fer des de dins —a causa de la persecució de què son objecte— o des de fora per la manca de mitjans.
No obstant això, aquest matí la meua amiga Mercedes m’ha telefonat per demanar-me que parlés de com se senten les criatures russes que viuen a Espanya des que s’inicià el conflicte.
—Pepa, has de parlar-ne —insisteix. Els nens russos, com els nens ucraïnesos, no són culpables d’aquesta guerra, però la televisió, la ràdio, els periòdics, les ONG… sols parlen dels xiquets ucraïnesos. Sí, ja sé, em diràs que tampoc no parlen de les criatures sirianes, palestines, iraquianes, líbies, afganes i tants més…, però ara em dolen aquests nens russos que viuen a Espanya. Molts d’ells han nascut ací i res no saben dels motius d’aquesta guerra ni de per què no som capaços de detenir-la, però, mira, no puc oblidar que els seus avis ens acolliren al meu germà i a mi sense preguntar-nos per què hi havíem anat ni tampoc ens abandonaren quan Hitler els hi va envair. Parla, si us plau, d’ells. Del seu sofriment a causa de la persecució de què són objecte pels seus companys de classe i pels pares d’aquests companys. Del terror que senten cada matí en eixir de casa camí de l’escola, on són rebuts amb insults, amenaces i pallisses; també en tornar, perseguits per quadrilles de nens que continuen assetjant-los.
Té raó la meua amiga Mercedes; ningú no parla del sofriment que les criatures russes que viuen a Espanya han de suportar. Ocorrerà el mateix en altres països occidentals?
La filla de la meua amiga Mercedes treballa ara, gairebé d’amagat i amb força sigil, al Consolat Honorari. Ella i els seus companys intenten alleujar les creixents dificultats amb què ensopeguen les famílies russes que viuen al nostre país. Com totes aquestes persones, també els empleats del Consolat tenen por, malgrat ser espanyols, perquè el fanatisme i l’odi no tenen orelles per a escoltar ni ulls per a percebre res que no siga allò que procedeix de televisions, emissores de ràdio i premsa oposades als interessos de Vladímir Putin. Tots els mitjans —els polítics, també— han unit en un matrimoni indissoluble la figura d’un sol home a un poble sencer, perseguit quan protesta contra la guerra en el seu propi país i que desitja —com molts de nosaltres— que aquesta maleïda guerra s’acabe d’una punyetera vegada.