Crides a tota veu el meu nom

M’incloc entre aquelles persones que cap al mes de juny van amuntonant llibres i discos per programar una lectura i escolta extensa i assossegada d’estiu. Parle d’eixes estades literàries a l’ombra de la garrofera, al costat de la mar o rebecat al sofà oferint la vida suorosa al déu aire condicionat. Fabulós.

Després, però, arriba l’agost i tot es desprograma. Els discos, els escoltes al cotxe en un embús baixant cap a una cala o, amb una mica de sort, sonen mentre bregues al costat d’una paella, desesperat perquè la vitroceràmica no és llenya de taronger i, damunt, la cervesa es calfa. I els llibres? Alguns llibres passen a ser pàgines somníferes de sobretaula, que amb la xafogor i la tensió baixeta et fan becar entre colps de fitxes de dòmino provinents de l’apartament del costat. Melodies oníriques.

Ho cantava El Trineu Tanoka: «Ja ve l’estiu». I per circumstàncies temporals a la revista Saó, l’estiu se’n va i és a les acaballes de setembre quan llegireu aquestes ratlles sobre el doble disc de versos musicats de l’escriptor Manel Alonso i Català. Alonso és un volcà creatiu, un activista cultural necessari per a animar els joves poetes i per a consagrar noves figures de la literatura i la música. Un poeta, narrador, editor i periodista que ha entés perfectament el que està passant en la música en valencià. Per això, li ha donat cobertura editant llibres d’alguns dels músics més reeixits, dins de l’ambiciós projecte en forma de col·lecció «Mil poetes i un país» d’Editorial Germania.

Ara, amb l’ajut d’un grapat d’excel·lents artistes i amb l’edició de Bureau Músiques i Metrònom, arriba Després vingué la música, una petita antologia de cançons amb textos del mateix Alonso. Un recull del que ja s’havia musicat fa anys i del que s’ha fet recentment.

El disc es fa indispensable per múltiples raons. Darrerament hem escoltat poemes musicats i poemes amb música de fons (que evidentment no és el mateix), i aquí, afortunadament, s’ha aconseguit un compendi de notable nivell. I no era fàcil: tants i variats intèrprets feien d’aquesta iniciativa un perill que s’ha solucionat amb la cura i l’estima per part dels autors de les melodies, i més si tenim en compte que cadascú ve de son pare i de sa mare i en ocasions ha gravat on bonament ha pogut.

És un goig tornar a escoltar Alonso en la veu de Rafael Estrada, el salt musical i generacional de formacions com Gent del Desert, Àcid Cookies, L’Arrel o King Kong Boy, la tendresa i frescor d’Andreu Valor, l’obertura de «Caminem» amb Tomàs de los Santos, el caliu vocàlic i melòdic d’Artur Àlvarez i Rubén Durà, l’arrel de Cant Viu, el punyent duet de Carles Pastor i Miquel Gil, i així fins a completar una nòmina de músics com Carles Enguix, Doctor Dropo (Francesc Pedroche) i El Miracle, Josep Lluís Notari, Lluís Vicent, Tàpera, Juanen + Juanako & Buga i Aura Daurada.

L’obra d’Alonso és important, i en els poemes musicats ja intuïm els grans èxits: els versos preferits dels nostres músics. En la història de la literatura i de la música catalana tothom voldria haver escrit o cantat «Els amants» d’Estellés. Quan lliges i escoltes «Crides a tota veu el meu nom» d’Alonso, entens per què hi ha dues formacions que han volgut cantar-la i portar-la al seu terreny. Com diu Josep Vicent Frechina en el llibret del doble CD, «(…) el que és evident és que la cançó té un abast potencial superior al del poema escrit perquè l’oralitat la dota d’unes ales poderoses: la melodia, el ritme superposat, l’acompanyament harmònic i la mateixa execució de la cançó ens interpel·len redoblant les forces de la paraula nua, en atacar-nos, sovint amb eficàcia devastadora, pels flancs emocional, sensual i sentimental». Poesia i música. Està clar. En volem més.

Crides a tota veu el meu nom.

A la cambra tan sols roman la pols,

els records empaquetats

i el futur per fer.

Estrenys els llavis.

 

Tanques els ulls i veus

als teus peus cendra,

cendra per tots els racons,

cendra que passa per sota

totes les portes,

que ix al carrer i anuncia,

com les campanes, la mort

del nostre amor.

Estrenys els llavis.

 

Et cobreixes l’oïda i escoltes

el batec de la cendra,

cendra per a la teua flama,

cendra per al teu jardí

perquè et florisca

la rosa de la memòria,

entre clavells i esparregueres.

Estrenys els llavis.

 

Crides de nou, ressona la veu

i tu, desesperada, a la porta esperes

la mà que no acariciarà

avui els teus pits.

Estrenys els llavis.

 

De la plaquette «A tu, del viatger estrany» (1987)

 

Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical

Article publicat al nº 407, corresponent a setembre de 2015