La revista degana en valencià

Crisi climàtica al nostre país

20/09/2019

Únicament les persones que tenen un “primo” “entés” en medi ambient, neguen de primeries l’evidència sobre el canvi climàtic i el comportament de la “Patxa Mama” a mans dels éssers humans. I ho neguen per desconeixement, per manca d’informació, per incultura o per interessos espuris, socials, econòmics o polítics. Tothom sap que, la Terra es defensa, mitjançant cremes de zones arbrades, inundacions com mai no s’havien vist abans, terratrèmols o tempestes marines.

També el nostre País Valencià pateix aquesta malaltia planetària, però els responsables polítics que ocupen els cadirals més alts, haurien de responsabilitzar-se del nostre benestar, i la crisi climàtica o no la veuen o no la volen veure o, simplement fan del desconeixement norma i passen olímpicament d’aquesta realitat.

Una bona prova de crisi climàtica que patim al nostre País, la tenim amb la gran quantitat d’abocadors controlats o incontrolats existents i escampats arreu del territori, muntanyes de fem emmascarades amb bona cosa de terra per damunt. El nostre medi ambient més pròxim, pateix aquesta inapetència política presidida per la inacció i per les picabaralles de cels instal·lades entre els diversos estaments que han de desenvolupar actuacions concretes (administració estatal, autonòmica, provincial i local).

Els pobles mitjans i grans del País Valencià, haurien d’haver demanat delegació d’atribucions medi ambientals davant l’Estat i el Govern Valencià, emparant-se en l’article 10 de la Llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, però, la sequera d’idees que patim en aquesta i en altres àrees de gestió, sols ens permet fer festes, promocionar les clavaries i cremar bona cosa de pólvora.

El primer que haurien de tenir presents els nostres administradors i administradores, és el foment de la política medi ambiental i, hauria de ser la protecció de la ciutadania de qualsevol element que puga influir negativament en la seua salut i aconseguir que es puga viure sense haver de protegir-se de possibles factors nocius, però ja veiem com la connivència existent entre uns i altres, ens porta a protagonitzar flagrants il·legalitats en instal·lacions i procediments, abocaments de purins i contaminació de les capes freàtiques. No passa res. Amb un poc de pólvora i quatre festivals, ho tenim solucionat.

El nostre País Valencià està malalt mediambientalment i, cada vegada, hi ha més gent que ens posicionem del costat d’establir prioritats respecte de la regeneració dels espais verds i de les zones d’esplai urbanes, de recuperar i protegir els espais naturals existents i de propiciar de nous. S’hauria d’estar atent a les necessitats del medi rural valencià i de les persones que el mantenen, evitant desnonaments i ampliacions de carreteres que malmeten un territori que necessita protecció màxima; s’hauria de controlar la gestió dels residus, la de l’aigua i de la mobilitat… però dissortadament, seguim potenciant germandats, clavaries, comissions de festa i costums carrinclones que sols ens condueixen cap a la involució social.

Hi ha molt per rascar i em fa la sensació que, en aquesta i en altres àrees de responsabilitat, continuen mirant cap a una altra part.