Tens 0 productes a la teua cistella
Cristina Crespo és una jove de 21 anys que en sentir-la parlar et trenca tots els tòpics. Estudia a París i ha format part del Parlament Europeu Jove. Havíem quedat amb ella perquè pensàvem que calia escoltar la veu de les persones de menys edat per a cloure el Quadern d’aquest número, i la gran sorpresa va ser escoltar les seues idees i reflexions: sense alçar la veu, sense estridències, amablement…, Cristina va aportar la seua experiència i les seues idees amb una claredat i, també, esperança encoratjadores. Les escultures de la façana del palau del Marqués de Dos Aigües ens feien companyia en l’entrevista i també estaven sorpreses de Cristina, encantadorament sorpreses.
–Què fa una persona jove com tu estudiant a París?
–Crec que com més aspectes educatius puga experimentar, millor. Vaig estudiar a la Politècnica, vaig veure que oferia aquest acord amb França i m’hi vaig decidir. Anar-me’n va ser una decisió personal, però quedar-m’hi (que crec que és el que passarà) serà una promesa de millors oportunitats. Sobretot pel que fa a un primer treball, hi ha moltes més oportunitats.
–Espanya era abans un país d’oportunitats?
–A hores d’ara, Espanya no és un país d’oportunitats, i menys per als joves que hem acabat la carrera. Tan sols cal veure la quantitat de joves que se’n van fora per començar a fer xarxa de contactes. Però tenim la idea que l’estranger és oportunitat i hi ha una quantitat de joves que se’n van i acaben fent treballs que no són per a res el que ells s’esperaven. Per tant, Europa per als joves tampoc és la panacea que s’està venent.
–Quan comences a vincular-te en el moviment europeista?
–El Parlament Europeu de Joves té comités nacionals, i cada comité nacional fa unes sessions regionals i estatals de selecció amb els joves de diferents escoles. En aquest cas, el comité espanyol va contactar amb algunes escoles valencianes, i quan feia primer de batxillerat la professora d’Història m’ho va proposar. Vam passar la sessió regional i l’estatal, i va ser arran d’això que vaig entrar al Parlament Europeu de Joves, una peça clau en el meu desenvolupament europeista.
–I arribes a ser secretària del Consell de la Joventut del Parlament Europeu a Espanya.
–Sí, perquè quan hi vaig entrar em vaig adonar que era una estructura feta per a joves i feta per joves voluntaris, em va agradar moltíssim la dinàmica i vaig decidir no sols gaudir de les sessions internacionals sinó ajudar a la gestió.
–Això va fer que canviares la idea que inicialment tenies d’Europa?
–Totalment. Jo tenia algunes nocions del que podia ser Europa, sobretot en l’àmbit macroeconòmic, perquè quan escoltem parlar d’Europa sol ser a eixe nivell. Quan vaig començar al Parlament Europeu de Joves vaig veure què era Europa com a infraestructura, perquè sobretot és una iniciativa educativa en la qual t’expliquen com funcionen les infraestructures europees, la sobirania que hi ha o no… I viure a Europa i conéixer gent, no sols des del punt de vista acadèmic, sinó també des del punt de vista personal, dóna l’oportunitat de fer amics europeus de qualsevol racó amb fortes creences polítiques i poder comparar i veure com ens semblem malgrat els quilòmetres de distància.
–Creus que cal més divulgació de la tasca que desenvolupa la Unió Europea?
–Totalment. De fet, moltes vegades pense: «si no haguera estat en eixa iniciativa, quant sabria d’Europa? Molt poc». És veritat que a Catalunya, per exemple, tenen classes d’europeisme, però a l’estranger tenen carreres universitàries sobre Europa! I això no ho tenim ací. Què rebem? Comentaris del nostre voltant o notícies amb tres o quatre indicadors macroeconòmics que normalment són negatius. No coneixem l’esforç europeu per la lluita per la pau, per la igualtat… Tenim una versió massa reduïda del que és Europa, i el sistema educatiu no acompanya.
–Quin paper juguen els joves a Europa?
–Europa travessa moltes crisis al mateix temps, i una en què el paper del jove pot ser clau és la identitària. Els joves tenim l’oportunitat de conéixer altres joves europeus, i el vincle social que es crea quan coneixes una persona és molt més fort que el que es puga crear amb una classe magistral d’estudis europeus. Cal reforçar el vincle social a escala europea, i ací els joves tenen un paper increïble perquè són els qui més temps i més ganes i energia tenen per a ser-ne una part activa.
–I per què creus que cada vegada hi ha més gent que no vol formar-ne part?
–Crec que està la por cap allò desconegut. Podem entendre la política en l’àmbit local, o també estatal, però una vegada passem a la part supranacional hi ha tants mecanismes complexos que no estem segurs de qui fa què i com això pot afectar-me. És veritat que hi ha una jerarquia molt vertical en la qual el ciutadà no se sent partícip de tot això, i no poder posar cara a qui està influint en el nostre dia a dia és una de les pors.
–Clar, perquè moltes polítiques es decideixen des d’Europa…
–Està la qüestió de la sobirania, perquè a vegades pensem que Europa és el comandament suprem i el que diuen ells va directe a nosaltres. En alguns aspectes sí que és així, com en la política monetària, però no ho és tant per a altres temàtiques com l’educació, pressupostos… Com que hi ha molts indicadors macroeconòmics, pensem que tot acaba sent decisió europea, quan hi ha moltes coses que són compartides, però a vegades és complex poder diferenciar.
–I això desemboca en el Brexit…
–Qüestions com el Brexit són un símptoma d’una malaltia que existeix: l’onada de desil·lusió a Europa. No vull anunciar un soterrament, però hi ha una onada d’antieuropeus que continua. Ja veurem què passa a les eleccions franceses i a les d’Àustria… És molt difícil, però crec que de la mateixa manera que no hem de pensar de soterrar Europa, tampoc hem de pensar que són coses circumstancials, perquè realment hi ha un problema. Cal intentar comprendre per què Europa no està sent el somni que era, i què hem de fer perquè vegen que sí està per a ells.
–Ara assistim a la crisi dels refugiats i la resposta europea, i a la reacció davant els atemptats a casa nostra. Com veus la situació?
–La crisi dels refugiats és una vergonya que demostra la poca empatia que podem arribar a sentir. No hem d’oblidar que fa poc érem nosaltres els refugiats, els qui fugíem d’un règim. La història de la humanitat està composta per onades d’immigració i sembla mentida que no siguem capaços d’acollir. I encara és pitjor que hi haja polítics que siguen tan voltors com per a utilitzar això com a boc expiatori de tots els problemes que ells estan creant amb polítiques de zero tolerància.
–La falta de lideratge polític a escala europea es nota?
–Més que la falta de líders europeistes el que es nota és la increïble muntanya de líders antieuropeistes que hi ha i les personalitats tan fortes que tenen. Estic segura que hi ha molts missatges europeistes que ens estem perdent perquè estem més concentrats en el que diu Le Pen. Són necessaris més líders europeistes, però pense que una política de menys grans personalitats i més grans idees seria molt més profitosa per a la societat. Perquè al cap d’una legislatura podem canviar la visió que teníem d’una persona totalment, i si aquestes persones encarnen una idea, quan aquesta persona se’n va, la idea es dilueix.
–Podrem continuar menejant-nos per Europa o hi trobarem més murs?
–En la qüestió de mobilitat crec que no canviarà, perquè seria ridícul en la pràctica. Però pel que fa als murs, fa molta por pensar que ja no és que hi haja un extrem que siga molt antieuropeista i un altre molt més europeista, sinó que els dos extrems són antieuropeistes. Ara ja no està tant l’esquerra o la dreta que podríem tindre abans: ara és obrir o tancar fronteres. I fa por com els extrems comencen a menjar-se votants del que podríem anomenar «el centre europeista». Cal creure en més Europa per a tots, perquè si no acabarem en una successió de brexits que no duran a res. Ara hem d’estar alerta mirant com gestionaran el Brexit, perquè no tinga un efecte dòmino per a altres països que intenten anar-se’n.
–A Europa saben que els valencians existim?
–Quan parles amb estrangers de València, tenen la idea de festa i platja. Espere que tots els Erasmus que rebem ajuden a canviar aquesta visió. Però nosaltres també hem d’intentar canviar-la, perquè tenim molt a oferir. A més, crec que els comissaris de les polítiques regionals podrien fer més pels valencians.
–Els eurodiputats valencians traslladen les nostres reivindicacions?
–La forma en què a Espanya es trien els eurodiputats no és molt meritocràtica en general: és més un retir daurat. Quan ja no tenen una força real en la política estatal se’n van a Europa. Això no està bé, perquè sembla mentida que en els programes electorals no veiem ni una quarta part de les propostes que parlen d’Europa, tant que diem que és Europa qui ho decideix tot. Per què no veiem la relació que els nostres partits volen tindre amb Europa en els programes electorals? Si pel que fa al programa no ho tenen i els eurodiputats, en general, hi són per fer-los el favor, no mostrem una actitud proactiva.
–Per tant, quin futur veus a Europa?
–Jordán Galduf té un llibre que es diu Europa, el somni i la realitat. Europa va ser un somni i s’ha convertit en una experiència única de lluita per la igualtat, per la pau, per la justícia… No és perfecta. I ens hem adonat que no és perfecta quan la conjuntura econòmica ha fet veure les imperfeccions de com funcionava tot, perquè abans tots estaven contentíssims malgrat els grans problemes de l’euro. És quan ve l’enfonsament econòmic que ens adonem de tot el mal que Europa ens fa. Però despertar-se d’un somni no sempre és negatiu. Està bé despertar-nos i veure la realitat perquè encara tenim la possibilitat de canviar-ho. Per tant, tenim una oportunitat per a treballar, però hem d’aprofitar aquest moment únic de canvi estructural, i si no canviem ara sí que estarem abocats a menys Europa i a una desintegració de la Unió Europea.
