La revista degana en valencià

Cristina Durán: activisme social il·lustrat

“El seu és un estil individual que ha evolucionat amb els anys, passant d’un procediment més tosc i bast a una gestualitat molt més neta i acurada i amb una personalitat pròpia”

L’any 2006, a València, sis dies abans de la visita del papa Benet XVI, a les vies de l’estació de metro de Jesús jeien quaranta-tres persones mortes i quaranta-set ferides de gravetat, unes xifres desoladores per a l’opinió pública però insignificants per a les autoritats competents del moment. Dotze anys més tard, Cristina Durán ha trobat una nova manera d’explicar aquesta història i de continuar reivindicant, ara des de la novel·la gràfica, un trist episodi d’aquell migdia negre de principi d’estiu. El dia 3 (Astiberri, 2018), per tant, no sols és el seu últim treball sinó que esdevé alhora un compendi visual del llarg camí que les víctimes de l’accident i les seues famílies han hagut de recórrer durant tant de temps per tal de pair el dolor i combatre per la justícia que els correspon; una denúncia social que, malauradament, persisteix encara en el temps.

Cal dir, però, que en aquesta crida no està sola, com tampoc no ho estava en Una posibilidad entre mil (Sins Entido, 2011), en què es relaten els primers tres anys de vida de la seua primera filla i la paràlisi cerebral amb què el món li donava la benvinguda; La màquina d’Efrén (Sins Entido, 2012), on es conta l’adopció d’una xiqueta etíop, i Cuando no sabes qué decir (Salamandra Graphic, 2015), amb un argument una mica més amable com és la rememoració dels anys universitaris. Juntament amb El dia 3, es tracta d’un seguit de llibres en els quals comparteix autoria amb Miguel Ángel Giner Bou, il·lustrador valencià i també company de vida, de feina i pare de les seues filles. Així, per a narrar aquestes lluites, les quotidianes i les que no ho són tant, les comunes i les alienes, es distribueixen la feina habitualment de la mateixa manera: Giner s’ocupa de l’escriptura del guió literari, del guió il·lustrat i de l’aplicació del color, mentre que Durán és l’encarregada del dibuix.

Certament, tots dos autors dominen extraordinàriament el llenguatge del còmic i saben jugar amb les possibilitats expressives que ofereix l’organització de la pàgina. Ara bé, el singular traç de Cristina Durán defineix la idiosincràsia d’una de les il·lustradores valencianes a hores d’ara més reconegudes. El seu és, doncs, un estil individual que ha evolucionat amb els anys, passant d’un procediment més tosc i bast a una gestualitat molt més neta i acurada i amb una personalitat pròpia. De fet, cal ressaltar que els seus personatges es perfilen amb contorns negres i gruixuts i es caracteritzen per la compareixença d’uns rostres angulosos que evoquen la geometria de les primeres pintures cubistes, uns trets gràfics que aporten un segell inconfusible a les seues il·lustracions.

Aquesta determinació plàstica és perfectament equiparable a l’entusiasta posicionament crític amb què afronta les seues obres, en les quals sol tractar diferents assumptes socials sense cap pudor però, això sí, amb una sensibilitat tècnica i formal exquisida. Amb tot, Durán, que inicialment va treballar en l’animació però des de 1993 es dedica professionalment a la il·lustració i al còmic, ha il·lustrat en solitari nombrosos contes infantils i ha participat en diferents àlbums col·lectius, com ara Enjambre (Norma, 2014). Totes aquestes publicacions li han valgut sense dubte per a consolidar una sòlida trajectòria professional en el món de l’art i la literatura que compagina juntament amb la seua tasca com a professora del Màster en Disseny i Il·lustració de la Facultat de Belles Arts de València; unes feines, la docència i la il·lustració, que la conviden a posicionar-se en el món i que ella assumeix sense resignació. I ho fa sempre des del dibuix, per descomptat.