Crònica electoral d’urgència

Les urgències solen respondre, la major part de vegades, a actuacions concretes per pal·liar alguna inconveniència, algun accident o alguna improvisació. Segurament per això, aquesta crònica, escrita en la nit electoral passades les dos i mitja de la matinada que va des de diumenge a dilluns, tindrà totes les característiques d’una urgència: actuació precipitada sobre un diagnòstic fet a corre-cuita i amb els vímets que donaven els resultats electorals, arribats després d’ofrenar altres glòries.

De qualsevol manera, s’ha de dir que la ciutadania valenciana ha participat en un 75,72% i que el partit més votat en aquesta ocasió, ha tornat a ser l’abstenció amb el 24,28%. Seguidament, ha resultat obtenir un percentatge aproximat el Partit Socialista, amb un 24,01 dels vots emesos i uns passos més enrere i amb certa diferència, els del Partit Popular amb un 18,89%.

El partit de la ciutadania, ha tret pit assegurant que es trobava a un escó dels populars i per damunt dels qualificats “nacionalistes”, amb un 17,40%. Està vist que quan una formació no acaba d’aconseguir allò que aspira, sempre troba la justificació per continuar tirar de beta i, així ho ha fet el tal Cantó, quan li han encés el focus de la televisió que ell havia anunciat apagar.

És veritat que el Bloc Nacionalista, Compromís, Iniciativa pel País Valencià, Verds Equo,  ha patit un cert esglai amb la perduda de dos diputats a Corts, però tothom coincideix en apuntar la invisibilitat d’aquest col·lectiu emboscat dins d’una convocatòria on, el plat fort, estava situat a més de 300 quilòmetres i on el president valencià viatjava de paquet –per voluntat pròpia– al vehicle de l’actual inquilí de la Moncloa.

Aquesta crònica d’urgència es permet manifestar, que ben lluny de parar-li els peus a l’ultradreta ultramuntana i ultraortodoxa, la força dels vots li obrirà les portes a un legislatiu valencià on aconseguirà aglutinar les organitzacions reaccionàries enfront de les propostes dels 52 diputats del bloc d’enfront.

Tanca aquesta cursa electoral, la unió a corre-cuita (és a dir d’úrgència) de les Unides-Podem, que gràcies que han aconseguit treure un 8,02% per poder situar huit persones als cadirals de l’hemicicle del Palau dels Borja, es podrà reeditar el Botànic II.

Aquesta crònica d’urgència ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat de rebaixar el nombre de persones que encara ocupen el partit més votat a força de convenciment i de polítiques socials, estructurals i organitzatives fetes amb seny, sense egoismes ni posicions fatxendes a les que ens tenen tan acostumades algunes formacions que en altre moment disposaven de majories “absolutíssimes”.

Fetes aquestes consideracions d’urgència, el meu desig personal és que una vegada jugada la primera volta, ara abordarem la segona, que ens ha de verificar els passos pegats i que posarà en joc la política més propera a la ciutadania i, al mateix temps, la més allunyada. Així és la vida, sempre mostrant-se de manera dual i descompensada.

Ara, a treballar per fer possible que la participació ciutadana i l’entrellat en cercar un bon executiu nacional de País Valencià, ajude a consolidar el que diu la ciutadania; que hi ha més votants d’esquerra que de dreta al nostre País (ma non troppo).