Cronologia d’un viatge. L’ensenyament de català a l’estranger

«Mentre la parla i l’estudi d’aquelles llengües que no eren el castellà queda prohibida a Espanya, el català viatja l’estranger amb els exiliats del règim franquista»

«D’una xarxa de 85 universitats i 2.644 alumnes en 2003, se n’ha passat a una de més de 140 i amb 4.403 estudiants en 2017»

Un avís: el següent article no tracta sobre la indigestió permanent de l’Estat espanyol amb les llengües cooficials dins del seu territori. Tanmateix, és complicat parlar de l’ensenyament del català fora del seu domini lingüístic i no adreçar —ni que siga a l’inici, per traure-s’ho de damunt— l’elephant in the room, que dirien els angloparlants. Ho sentim dir sovint, però es pot comprovar ràpidament: poseu «mapa de la llengua» a qualsevol cercador d’Internet i us eixirà una ferramenta de l’Institut Ramon Llull que assenyala en un mapa virtual les universitats amb estudis de llengua catalana arreu del món. Cliqueu sobre Europa i ja està, ja ho heu vist: a Espanya n’hi ha 8; a França, 19; al Regne Unit, 20, i a Alemanya, 22. No te’n vages, elefant, que tornarem a parlar de tu.

Per als interessats, aquest article abordarà breument la història de l’ensenyament del català a universitats estrangeres, que per a sintetitzar dividirem en tres fases: la dels pioners, la dels exiliats i la de la institucionalització (o bé la dels enamorats del català, la de la resistència a l’exterior i la de l’Institut Ramon Llull).

Els pioners, els trobem a Europa i, de fet, uns quants d’ells van ser presents al cèlebre Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana que va tindre lloc a Barcelona a lʼoctubre de 1906. L’impulsor d’aquest congrés va ser mossén Antoni Maria Alcover i, entre les presidències honoràries que figuren a les actes, trobem hispanistes de referència com l’italià Arturo Farinelli, el francés Alfred Morel-Fatio o l’alemany Bernhard Schädel, romanista en aquell moment vinculat a la Universitat de Halle, molt proper a Alcover. En Schädel no va poder acudir finalment al congrés, però tot i això és un dels nostres pioners: ja en 1911 impulsaria els cursos de català a l’Institut Colonial d’Hamburg (hui, la Universitat d’ídem) i el 1917 fundaria l’Institut Ibero-americà, mitjançant el qual es promourien treballs acadèmics sobre la llengua catalana.

Un altre idil·li ens duu cap a terres britàniques: parlem de la fascinació de l’hispanista Edgard Allison Peers per Ramon Llull i la seua obra. En 1922, Allison Peers pren possessió de la Càtedra Gilmour d’Estudis Hispànics, mitjançant la qual impulsaria els estudis de portugués i català. Durant aquesta època tradueix diverses obres de Llull (per exemple, The book of the lover and the beloved, editat en 1923) i fins i tot n’escriu una biografia. La passió de Peers va ser sens dubte una de les forces motores que van conduir a l’establiment en 1948 d’un lectorat de català a la Universitat de Liverpool, que comptaria amb l’escriptor i pedagog català Joan Triadú com a lector aquell mateix any. Sense encara abandonar l’àmbit anglosaxó, caldria fer un breu esment a Josephine de Boer, professora de la Universitat de Califòrnia que va encetar l’interés per la literatura catalana als Estats Units. El 1958 aconseguí que s’establira una secció dedicada a la llengua catalana a l’Associació de Llengües Modernes, una prestigiosa entitat de lingüistes i literats nord-americans fundada en 1883 a Nova York.

Aquestes figures pioneres (entre d’altres que, per qüestions d’espai, no podem ni esbossar) són la llavor de relacions institucionals futures que esdevindran els fonaments de la presència del català a l’exterior. Si continuem cap endavant, però, és inevitable que ens tornem a referir al nostre elefant: mentre la parla i l’estudi d’aquelles llengües que no eren el castellà queda prohibida a Espanya, el català viatja l’estranger amb els exiliats del règim franquista. Un cas paradigmàtic és el de Josep Maria Batista i Roca, etnòleg i historiador català, i un dels pares de la coneguda com Anglo-Catalan Society.

Arran del seu exili, Batista i Roca inicia la seua docència al Trinity College de Cambridge en 1939 i cap a finals dels anys quaranta imparteix classes de llengua i literatura catalana dins dels estudis d’espanyol. A més a més, Batista i Roca promourà les estades d’estudiants britànics a Catalunya i viceversa, acollint joves catalans que van anar de lectors al Regne Unit, com el ja esmentat Joan Triadú. L’auge de catalanòfils en l’acadèmia britànica es consolida amb la fundació a Oxford de l’Anglo-Catalan Society en 1954, que naix amb l’objectiu de protegir la llengua catalana mitjançant, entre d’altres, l’impuls al seu ensenyament.

Perquè tot no quede a Europa, esmentarem també una altra d’aquestes llavors que l’exili va plantar i que germinà amb els nous temps: és el cas de Joan Coromines, que va exercir la docència a la Universitat de Chicago als Estats Units des de 1946 fins a 1967. Coromines va adquirir prestigi mundial per la seua contribució a la filologia de les llengües romàniques i mai no va deixar de defensar la cultura catalana. En el seu honor, en 2006 es va crear la Càtedra Joan Coromines de la Universitat de Chicago dins del Departament de Llengües i Literatures Romàniques, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull.

Però no avancem esdeveniments: tornem al període de la resistència en l’exterior, tot i que a la seua etapa final. Com ja hem apuntat, el sorgiment i consolidació dels estudis de llengua i literatura catalanes a les universitats europees s’emmarquen dins dels estudis de llengües romàniques, en especial del castellà. Per exemple, durant els anys seixanta a Alemanya, són lectors d’espanyol els qui a poc a poc van introduint hores dedicades a l’ensenyament del català dins la seua tasca docent i, amb el temps, aquest es van consolidant amb cursos i lectorats propis. Trobem així casos com el de la Universitat de Basilea, on ja a finals dels cinquanta Germà Colón va impartir lliçons introductòries a la llengua catalana i que en 1979 va consolidar un lectorat oficial; la Universitat Lliure de Berlín, en què els estudis de llengües i literatures romàniques ja incloïen el català a partir de 1967; o les universitats de Frankfurt, Constança, Freiburg o Tübinga, entre d’altres, que també entre els seixanta i setanta iniciaren cursos de català que han perdurat fins a hui.

Aquesta tendència es va estenent arreu dʼaltres països: a França, per exemple, la Universitat de Rennes marca la fita amb les primeres classes de llengua catalana impartides al sistema universitari francés. En 1977, naix el Centre d’Études Catalanes de la Universitat Sorbona de París com a motor d’integració de l’ensenyament del català als estudis superiors francesos. D’altra banda, si anem cap a Itàlia, veurem que en 1976 s’estableix una càtedra de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller a Sardenya. La coincidència d’aquestes dates amb les darreries de la dictadura franquista, per descomptat, no és casualitat. De fet, des de l’Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC), associació catalanística fundada a Roma el 1978, afirmen que els seus promotors van considerar que havien d’«aprofitar la revolta política que s’estava donant a Espanya després de 1975 per a recuperar el paper que objectivament pertocava a la cultura catalana en el currículum dels estudis i interessos acadèmics».

L’AISC no és l’única associació de catalanística que sorgeix aquells anys: en 1978, ho fa la North American Catalan Society; en 1983, la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (hui Deutscher Katalanistenverband), i el 1991, l’Association Française des Catalanistes; totes amb l’objectiu central de promoure l’ensenyament de la llengua i cultura catalanes als seus àmbits d’influència. Ens trobem, doncs, en l’últim període de les tres fases que hem proposat al principi: la institucionalització de l’ensenyament del català a l’exterior.

Amb la reconquesta de les institucions catalanes, en major o menor mesura, per part de la llengua pròpia, l’epicentre de la promoció de català a l’estranger es trasllada a Catalunya. La Generalitat de Catalunya crea la Comissió de Promoció de l’Ensenyament del Català, que opera entre 1988-2002: durant aquests anys, la Comissió és l’encarregada d’establir contactes amb les universitats estrangeres (sobretot europees en un primer moment), així com de formar i seleccionar el professorat que ocuparà els lectorats. S’estableix així una xarxa que comença a expandir-se cap a territoris nous: en 1991, s’estableix el primer lectorat d’Amèrica Llatina a la Universitat de Rosario (Argentina); el 1992, se n’estableix un a la Universitat de Bucarest (Romania), i per al curs 1993-1994 se n’inicia un al Camerun, durant molts anys l’únic lectorat al continent africà i el més consistent, tot i que actualment ja no es troba en funcionament.

El 2002, però, entra en escena el que encara hui és un dels actors principals de la promoció del català a l’estranger: l’Institut Ramon Llull. El Llull assumeix les funcions de la Comissió i ja en el seu primer curs aconsegueix fites històriques, com la instauració d’una Càtedra de Cultura Catalana a la Universitat de l’Havana (Cuba), d’un conveni de col·laboració amb la Universitat Hassan II-Aïn Chock, al Marroc, o la creació de la Càtedra Rodoreda (inicialment Càtedra Llull) en col·laboració amb el Graduate Centre de la City University of New York.

Arribats a aquest punt, les fronteres van esfondrant-se cada cop més per al català: els esforços preeminentment per part del Llull (amb col·laboracions diverses d’altres institucions com la Xarxa d’Universitat Vives o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) han dut el català fins a Àsia i Oceania, passant pels països d’Europa de l’Est i Rússia, a més d’altres llocs a l’Amèrica Llatina com Xile, Mèxic o el Brasil. D’una xarxa de 85 universitats i 2.644 alumnes en 2003, se n’ha passat a una de més de 140 i amb 4.403 estudiants en 2017. El grau de penetració dels estudis de la llengua catalana aconsegueix cotes màximes amb la introducció del català com a segon idioma estranger al Grau de Traducció de la Universitat de Leipzig, o la «Qualificació complementària en llengua i cultura catalanes», un mòdul formatiu de 200 hores al qual poden optar estudiants alemanys de qualsevol carrera. Sens dubte, trobem aquí la consolidació del prestigi social i acadèmic de llengua en l’àmbit universitari europeu que ja a principis el segle XX incitaren figures com Schädel o Peers amb els seus cursos, obres i traduccions.

Així doncs, després d’aquesta repassada històrica, arribem a un present atrafegat i amb unes perspectives de futur optimistes. Sembla aleshores que la mirada retorna inevitablement cap al nostre elefant en l’habitació: aquest buit del català a bona part dels estudis lingüístics universitaris a l’Estat espanyol. De les qüestions historicosocials que expliquen aquest buit, de segur que trobareu articles més complets i interessants del que aquest no ho podria ser mai. Aquí, de moment, acomiadem l’elefant, i li recomanem anar amb compte per la sabana, no es trobe amb un monarca avorrit.