Els ‘Cuentets anticlericals’ d’Eduardo Guillar, un patrimoni literari oblidat

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Els Cuentets anticlericals d’Eduardo Guillar Clarí, mestre laic i republicà valencià

Autors: Wilson Ferrús Peris (coordinador), Toni Teruel i Barberà, Manuel Quilis Moya i Federico Verdet Gómez

Editorial: Fundación Vinatea Editorial

Any: 2023 (2a ed. 2024)

L’escassament divulgada Renaixença valenciana, iniciada a finals del XIX i fins a principis del XX amb l’adveniment de la II República, ha deixat en l’oblit nombroses figures interessants en un context que supera l’estrictament literari per a transcendir amb l’activisme cívic i polític en pro d’una societat ben formada, laica i amerada dels valors republicans, com els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat. Si hi ha un personatge que encarna una tal opció, aquest és n’Eduardo Guillar Clarí, escriptor prolífic, mestre singular i fervent defensor de la República, que per desgràcia no arribà a conèixer en vida.

Eduardo Guillar va nàixer a la ciutat de València el 19 d’octubre del 1872. Va adoptar els cognoms de sa mare, Dolores Guillar Clarí, perquè era fill il·legítim. S’educà en una família de classe mitjana vinculada a l’àmbit intel·lectual i a la restitució de la llengua pròpia. Es casà als 26 anys amb Mercedes Aparicio, però visqué quasi tota la vida sol per la mort prematura de la seua esposa i de la xiqueta que tingueren. El compromís amb el republicanisme i el lliure pensament, així com la inclinació per la literatura satírica en valencià, el dugué a considerar-se deixeble de Constantí Llombart, i participà en diferents associacions vinculades a aquestes idees. Va donar suport a la fundació d’una escola laica a València i també de la societat humorística El Cabàs, dedicada al foment de l’ús del valencià. Com a periodista i mestre republicà tractarà d’educar els alumnes en els  principis republicans. Estava convençut que la formació de ciutadans capaços de raonar i pensar per si mateixos corresponia a l’escola laica, per contrast amb l’ascendent religiós, majoritari encara a les escoles de l’època. Va morir el 23 d’agost del 1928 a causa d’un atropellament.

El període que abraça l’activisme de Guillar es pot situar entre els anys 1895 i 1928. Es tracta d’una època convulsa tant en l’aspecte sociopolític com cultural. S’hi forgen les primeres institucions i associacions de caràcter republicà i progressista que prepararan el terreny a l’adveniment de la II República, que el nostre autor tant va anhelar, però no pogué conèixer. Com a activista polític, Guillar es va implicar plenament en campanyes com la revisió del Procés de Montjuïc del 1898, contra la detenció de 87 homes d’idees avançades acusats de participar a l’atemptat del 7 de juny de 1896 a Barcelona. També estigué present en la contestació contra el projecte de reforma de l’Ensenyança Secundària de 1899 proposat pel president del Congrés, Alejandro Pidal, de caràcter conservador i ultracatòlic.

Però el seu fervor màxim, com a mestre que era, es pot dir que el va dedicar a la promoció de l’escola laica. Inicià la carrera docent el 1902 i durà tota la seua vida. Va propugnar una escola on s’aplicara una pedagogia avançada, un ensenyament científic i una educació integral, on el xiquet poguera desenvolupar totes les seues capacitats individuals. També era partidari de l’escola graduada enfront de l’unitarisme regnant, «cuyo establecimiento demanda con urgencia la Higiene y la Pedagogía modernas». Així entre els anys 1902 i 1906 va desenvolupar l’escola laica de Xest, que no podria continuar per dificultats econòmiques. En aquest període es va veure involucrat en una forta polèmica per un article seu suposadament injuriós contra el fiscal de Múrcia. Guillar fou processat, però no es va presentar a la vista el 14 de maig del 1908 a Madrid, i va ser detingut. Empresonat a València, fou la premsa republicana la que denuncià les condicions pèssimes en què es trobava a la presó i promogué una campanya a favor seu fins que recuperà la llibertat.

En l’extensa obra d’Eduardo Guillar, que comprèn obres de caràcter literari  i de caràcter pedagògic entre d’altres, destaca per la seua coherència temàtica i formal l’obra que ens ocupa i que, per finalitzar, veurem de presentar al possible lector. Una part central del treball que ressenyem consisteix en una acurada anàlisi lingüística i literària dels Cuentets anticlericals que situa l’obra en el context de la sàtira, gènere de llarga tradició que es pot remuntar a l’època medieval. Les falles heretaren en part aquesta tradició satírica fins que al segle XIX el gènere experimenta una major expansió com a mecanisme per a qüestionar el poder. Així sorgeixen el teatre saineter o la poesia popular, tot actualitzant l’Escola Satírica Valenciana per criticar els comportaments de les persones i reconduir per la censura les actituds contra les normes establertes. Estem a meitat del segle XIX quan Bernat i Baldoví publica el primer llibret de falla de què es té constància que incorpora el caràcter eròtic d’aquests monuments populars.

L’anàlisi literària detallada dels Cuentets anticlericals mostra que la temàtica general de l’obra se centra al voltant de la figura femenina, la sensualitat i les passions desenfrenades entre sexes, amb la implicació gairebé sempre de l’estament religiós i particularment del clergat a fi de desacreditar-lo. L’autor vol contrastar la llibertat laica que propugna amb la vida exemplar atribuïda al clero. Sota la forma tradicional de l’epigrama, Guillar compon dotze poemes, tots ells d’art menor (vuit o menys versos), excepte un. Els títols en la versió original són: «El milacre del Guerra», «La confesió de Roseta», «El manantial milagrós», «La llisó de ball», «El exorsisme» (versos decasíl·labs), «En el coléchi de mónches», «El breviari d’uns capelláns», «L’abadesa caprichosa», «La peniténsia», «La calentura del frare», «Les peses de convicsió» i «Les tentasións d’Aurora». Hem deixat ara els títols originals per explicar que l’edició de 1912 era òbviament prenormativa i el valencià s’escrivia més o menys com sonava en la variant apitxada i seguint l’ortografia castellana, amb detalls curiosos com accentuar sempre les vocals que eren obertes i no tenien grafia en castellà, això sí, amb l’accent agut propi d’aquesta llengua. Els nostres estudiosos han fet un esforç titànic que, a més de transcriure el text original, tasca feixuga, ha implicat refer tots els versos per editar-los en la normativa ortogràfica i lingüística moderna, cosa que significava en alguns casos reconstruir la rima per substituir castellanismes de la versió original. Igualment, s’ha volgut acostar al possible lector castellà fent també una traducció dels versos a aquesta llengua, cosa que comporta també una gran complexitat.

No voldríem acabar sense donar un petit tast de l’obra que ens ocupa, per això hem triat un dels cuentets més delirants, com és ara «El exorsisme», que, com ja hem dit, es diferencia de la resta per la seua composició més agosarada en incorporar un centenar de versos decasíl·labs. S’hi relata el cas d’una innocent jove que festejava amb Quico. Un capellà, fascinat per la bellesa de la xica i delerant aproximar-se a ella, aprofitant la ignorància de la parella, els fa creure que ella està endimoniada, cosa per la qual proposa de fer-li un exorcisme després de missa. Així es fa i se senten un seguit de crits des de dins de la sagristia que cadascú pot interpretar com vulga. Al final, el nuvi mateix es mostra perplex exclamant com intuïa que, més que traure el dimoni, el capellà li l’havia ficat a la suposada posseïda.

Revista Saó Núm.510,pàgs.56-57. Febrer 2025.