La cultura del món funerari

Per als nostres avantpassats, la mort era una cosa quotidiana, estaven avesats a conviure cada dia amb ella: guerres, epidèmies, fam i multitud de desgràcies, però en la seua manera de pensar, imbuïda pel cristianisme, la mort era únicament un pas entre la vida terrenal i la vida eterna.

Arran de la Pesta Negra en el segle XIV, es va estendre la convicció que aquesta pandèmia era un càstig diví com a conseqüència dels pecats comesos per la humanitat. Això, unit al naixement de la creença en el purgatori, generalitza una sèrie de rituals, quan arriba la mort, per fer el més curta possible l’estada en aquest lloc.

Els professors Koldo Colomo Castro, María Helena Román Caro i Joan Antoni Micó Navarro, amb la publicació del llibre Petrificar el record d’una vida (Onada Edicions) que porta com a subtítol La memòria més enllà de la mort a través de les esteles funeràries de Xert i la Barcella (segles XIII – XX), fixen la seua atenció en l’estudi d’unes escultures que són el registre material que la mort deixarà a Xert i la Barcella (Baix Maestrat) des de la Baixa Edat Mitjana fins a prop dels nostres dies, que sintetitzen la manera de pensar a què hem fet referència en les línies anteriors.

L’objectiu de l’estudi és completar el registre de les esteles funeràries de Xert i la Barcella, així com analitzar-ne les tipologies, el significat simbòlic i cultural, la cronologia i les característiques artístiques, i també la influència dels corrents artístics i els canvis socials. A més, un objectiu subsidiari és promoure la preservació i la valoració del patrimoni funerari. Les esteles funeràries són una font d’informació valuosa sobre la societat que les construeix.

L’estela discoïdal és una peça monolítica que es compon de peu i cap circular, la utilització de la qual és habitual durant el període medieval. La seua funció principal és assenyalar on hi ha una tomba. Generalment estan decorades per les dues cares i parlen de la identitat religiosa i social del difunt.

Les esteles discoïdals que es conserven a Xert, procedents del Cementeri Vell, sumen un total de trenta, vint-i-cinc de les quals es conserven a l’interior de l’Església Vella. Presenten una clara cronologia medieval compresa entre l’any 1243 fins a les primeres dècades del segle XVI. El Cementeri Nou, construït a finals del segle XVIII i declarat Bé d’Interés Cultural en el 40 % del seu conjunt, exposa a la zona central les peces més antigues i de més valor.

El suport petri ha estat el més habitual a Xert, i això té la seua lògica per la geologia de la comarca, que es caracteritza per la pedra calcària, però a partir del segle XIX apareixen també esteles fetes de forja. La majoria són obra d’artesans locals i van evolucionant d’acord als corrents artístics del moment. La utilització d’un tipus de senyal funerari o un altre són un termòmetre de la situació econòmica de la família.

El llibre es completa amb dos annexos: en el primer es presenta un ampli catàleg de les fitxes de les esteles conservades, i en el segon se’ns parla de les famílies xertolines de picapedrers. Podem dir que estem davant d’un llibre força interessant que ens introdueix en un patrimoni que ens parla de l’evolució dels ritus funeraris al llarg de la història d’aquest territori, i alhora ens ofereix el testimoni d’una tradició artesanal local.

 

Revista núm. 505, pàg. 50. Setembre 2024.