La revista degana en valencià

Cultura, política i País

No és tasca fàcil, no, la de respondre a la comanda dels amics i amigues de l’heroica Saó en un aniversari tan especial: ¿com ha sigut (o més bé, de quina manera ho rememorem) l’evolució de la gestió i producció cultural valencianes a partir dels temps en què ni tan sols s’albirava aquesta imperfecta democràcia? (Jo li diria joiosa democràcia, comparada amb la profunda foscor del pou del franquisme). Hem de tornar 400 edicions enrere.

Si parlem de cultura o parlem de política resultaria, per començar aquesta reflexió, una pregunta absurda sobretot en el cas valencià. I més en aquells temps alhora convulsos i esperançats. Perquè… com es pot descontaminar una de la influència de l’altra? Només siga perquè els intel·lectuals i artistes més interessants i fecunds estigueren compromesos amb aquella «nova cultura» d’esquerres als principis dels anys 70: l’aliança de les forces del treball i la cultura; potser vos en recordeu.

És clar que tenia mèrits propis molt del que es va començar a produir a partir del 75-77. Però també ho és que veníem d’on veníem, i la fam i la set patides en aquell desert ens feien aplaudir entusiastament i generosa fins i tot les ofertes més precàries i modestes, obretes d’aficionats, recitals improvisats… Jo crec que, més que condescendència era justícia: no es pot fer córrer una marató a qui ha estat 40 anys amb les cames lligades.

S’ha descrit el País Valencià d’aquell moment com una «regió culturalment devastada». Per tant, i vist amb perspectiva, no és estrany que patírem un cert enlluernament per mudar la creació clandestina per un esclat d’espurnes com a mínim oficialment tolerades; i que romanguérem bocabadades, com correspon a una societat encara a mig quallar, a l’hora de recuperar la gent que havia patit els exilis, exterior o interior; o en el de descobrir que les dones també teníem alguna cosa important a dir…

Sense intenció d’exhaustivitat, caldrà recordar la presència valenciana en la Biennal de Venècia el 1976, l’ebullició artística de Morella i Vilafamés, la creació o reviscolament de galeries, la reivindicació de la fotografia i el fotomuntatge, les noves o reinventades editorials, la publicació de butlletins, mensuals, setmanaris, les col·leccions i revistes literàries, el prestigi de la poesia, la renovació de la narrativa, la renaixença de l’assaig centrat sobretot en temes històrics, econòmics i sociològics «arrelats a la terra», l’aparició d’autors i grups independents de teatre… Era la «societat civil cultural» que havia exercit la resistència i ara passava a l’atac.

I també cal reconéixer en els 80 el paper de les publicacions institucionals, la dignificació de les programacions teatrals públiques, l’inici del rescat dels museus, els festivals musicals i cinematogràfics, els cursos universitaris i els aplecs i congressos relacionats amb l’ensenyament del valencià (encara no en valencià), alhora que el desig de crear una literatura amb valor propi.

Recordareu, si teniu edat, la cerca de miralls, de referents, d’exemplaritats civils i intel·lectuals vives o mortes: els homenatges a Renau i Estellés, els recitals de l’Ovidi i Raimon, la marxa festera i canyera d’Al Tall, les iniciatives de Vicent Ventura, la presència sempre benèfica d’Alfaro…

Però, ai!, també els atacs a Sanchis Guarner i Fuster, a la llibertat d’expressió, el patètic búnker-barraqueta sostingut pels mateixos empresaris que ara lamenten la manca d’un nacionalisme valencià amb influències, el fantasma del peligro catalán, les multes als Premis Octubre assetjats per la «tradicional flatulència de la dreta anticatalanista», en paraules d’un Joan Fuster que també interpretava la «claríssima significació del Premis: la seua voluntat d’assumir un front de resistència… contra el feixisme i el franquisme». Dit en el parlament de 1977, que «la cultura que es feia havia d’adquirir, per necessitat, un caràcter de militància civil inexcusable». I en el de l’any següent: «I aquesta és la nostra trinxera: la cultura. Podrà semblar una trinxera de cerimònia. No ho és. I menys que enlloc, ho ha de ser al País Valencià, on l’enfrontament de forces, per una estranya i irrisòria circumstància, fa que la cultura, en el bloc més arrelat i alhora més abocat al futur, se situe a una de les dues bandes en conflicte. Entre nosaltres, fins l’elitisme més sofisticat, fins els gestos més esteticistes, per una fatalitat de classe, no podem trobar assistència en una burgesia que ni tan sols sap practicar el luxe intel·lectual…». Per a Fuster hi havia, de més a més, la qüestió de salvar la llengua. No poca cosa en una societat autocastrada que encara fa poc ha triat representants capaços de perpetrar greus atemptats contra els seus drets culturals: en primer lloc, la manipulació, la programació fem, la prohibició de TV3, l’astracanada i, finalment, el tancament de la RTVV. Ni parlem de la submisa cabotada davant l’absurda pujada de l’IVA.

La música ha viscut també circumstàncies curioses en aquestes dècades. Partint d’una pila de carències, les coses no semblen haver-se fet molt bé, tampoc durant els anys presumiblement més lluents. Si les primeres infraestructures (les que calien, no el desgavell d’un gran auditori en cada poble) hagueren estat pensades amb vocació polivalent (Palau de la Música, Orquestra de València…) potser ens hauríem estalviat el disbarat d’un Palau de l’Òpera mal dissenyat i pitjor construït, un forat negre pressupostari… O no, qui sap, ja que resulta palés que moltes iniciatives dels governs del PP responen només a propiciar guanys il·legítims i a un desmesurat afany de lluentor.

La qüestió és que els 80 i part dels 90 van ser anys d’una certa eclosió, malgrat tots els defectes que es puga trobar a les polítiques que anava enllestint la socialdemocràcia governant, no exempta de por a la fera ferotge anticatalanista. Fins que el neoblaverisme va produir de nou la invisibilitat programada de la cultura que s’expressa en valencià. I la dreta, experta en intromissió política en la gestió, aplicà amb mà de ferro l’estratègia de llevar-se de damunt tota la gent que havia prestat els seus servicis en «el règim anterior». En paraules de Gustau Muñoz: «una gran nòmina d’escriptors, artistes, intel·lectuals, músics, creadors en actiu, etc., han patit la censura, la marginació, l’ostracisme i, sovint, fins i tot, la persecució». Substituts i substitutes han fet el que després han fet.

I per si faltava alguna cosa, la crisi econòmica és evident que ha tingut una repercussió directa sobre els recursos públics i privats destinats a la cultura. Cineastes amb èxits i premis continuen rodant gràcies a les aportacions familiars. El mecenatge, ara, és cada vegada més micro, més domèstic, i per Internet se’ns reclamen cada dia aportacions per tal d’editar llibres, muntar obres, comprar instruments, mantindre una publicació… La creació al País Valencià ha sigut també saquejada, malbaratada, arruïnada, i l’han feta servir d’escenari, no tan sols de la confrontació partidista, sinó també de baralles internes o discrepàncies domèstiques. Tot això, en els temps de la xarxa i de la facilitat per al «debades total». Els informes sectorials que emet el Consell Valencià de Cultura són demolidors i alerten de la preocupant situació que es dóna en tots els àmbits: som la cua de la cua. Textualment, diuen que en els actes de debat es viuen moments de «gran tristesa, dany i desolació». Estem parlant del diagnòstic emés per un alt òrgan consultiu de la Generalitat, no per una cèl·lula marxista-leninista.

Recordem aquella assemblea contra els retalls que tingué lloc a Lisboa. Actuaven 20 grups musicals i l’acte va ser obert per la Simfònica amb el crit «Que se lixe la troika». Vol dir que, malgrat l’odi oficial cap als titiriteros en general, el món de la cultura lluita per la seua supervivència, i també ho ha de fer per la supervivència dels pobles dels quals emana i que li donen sentit i sustent.

«La cultura es el bien supremo» (Emilio Lledó, filòsof). «Sin cultura y sin teatro, un país es un país muerto» (Andrea D’Odorico, empresari). «La cultura ha perdut reconeixement i valor social» (Gemma Sendra, gestora cultural). «El problema de los políticos es que se creen propietarios y no administradores» (Vicent Todolí, exdirector de l’IVAM i de la Tate Modern). «Un país que no té cura de la seua cultura no té futur» (Jordi Savall, músic).

Rosa Solbes. Periodista

Article publicat al Quadern del nº 400, corresponent a gener de 2015