Damnificat

Escric aquestes ratlles després de l’esglai -no per esperat menys lamentable-del passat 28 de Maig. La sotragada ha estat molt contundent i l’explicació la trobarem en les anàlisis dels habituals politòlegs locals més o menys “professionals” o, millor, d’experts d’acreditada garantia com Pablo Simón o Lluis Orriols que no trigaran a explicar-nos el “canvi de cicle”, almenys en l’àmbit local i autonòmic, perquè la resta (el 28-J) se’ns donarà per “añadidura” com diu l’Evangeli .Vist l’espectacle que a dia d’avui 8 de juny estan oferint els candidats a sumar , molt em tem el pitjor.

Tot i que el que m’interessa subratllar ara i aquí és el meu caràcter de damnificat, no puc llevar-me de fer algunes reflexions sobre l’actuació dels anomenats intel·lectuals orgànics que davant de crítiques fetes (amb raó o sense ) que proposaven canviar el rumb d’algunes polítiques, amb l’argument de no crear “divisió” i de no donar arguments a la dreta (que no llig ni entén i es mou amb quatre eslògans repetits fins a l’esgotament), optaren en un passat no llunyà per erigir-se en guàrdia pretoriana i alçar un mur de contenció amb el mantra de què tot es pot millorar, però anem pel bon camí. No sembla que fora tan bo. També alguns polítics d’esquerra, encara en exercici, tenien el bon costum d’utilitzar el “t’he llegit” o, amb una prèvia palmadeta a l’esquena dir allò de “hem de parlar”, conversa que mai tenia lloc.

Ara sembla que la consigna és posar en valor la feina feta (indiscutible, però malauradament reversible com demostra la història recent (1991-2015 en l’Ajuntament de València i 1995-2015 a la Generalitat). Alguns diuen que la història posarà a Ximo Puig al seu lloc, com al millor president que hem tingut malgrat la seua insistència en el trellat; en no fer soroll; en no atrevir-se a la reforma de la gestió del territori; en l’invent de l’Espanya de les Espanyes; en l’evident supeditació als interessos del PSOE de Madrid; en el bon rotllo amb els empresaris (Federico Felix , el del Pacte del Pollastre, distinció al Mèrit Empresarial de la Generalitat el 2021,símptoma de la comoditat dels poders fàctics amb el Botànic); en el comportament prudent i dubitatiu de l’ affaire de l’ampliació del Port; en la insuportable tebiesa en el tema del finançament (mil euros menys per habitant a l’any que Cantàbria sense cap explicació convincent!!!) -que obliga a incrementar la pressió fiscal sobre la ciutadania per dalt de la mitja i augmenta el deute acumulat; en posar-se de perfil en l’escàndol de la dreta extrema amb Mònica Oltra; en l’evidència de governar en coalició a la força i sense empatia. La història dirà…

No sols Ximo Puig té una herència revisable. També la tenen els socis de coalició que “li han fallat” (SIC) que han palesat una feblesa ideològica cridanera. On hi ha una formulació mínimament coherent i explicable d’una estratègia que no es conforme amb el sí, però del PSOE?Quin projecte de País?. I de batalla a “l’alicantisme” del sud del País on Compromís ha fet aigua.?. A més ,Compromís i Unides Podem han participat en la suïcida divisió que en lloc de sumar ens ha afonat a tots els que no volien tornar al malson de la dreta. Ah!!!, i un tret comú: la manca aclaparadora d’un esforç pedagògic com si els gestos, els eslògans, les simulacions d’un futur de vi i roses i les proclames foren prou per a conquerir el vot d’una població que es suposa submisa i conforme en votar cada quatre anys. L’habitatge, la segregació social, el medi ambient, la mobilitat, el port, l’àrea metropolitana, la ciutat amable, la igualtat de gènere i un llarg etc… són temes seriosos que cal explicar bé perquè, al remat, no siguen, com deia Fuster, “un pet unflat”, fàcil d’esclatar.

Doncs no, sembla que les coses han funcionat malament i és estúpid i fins i tot insultant culpabilitzar als decebuts o als desagraïts que han votat a la dreta extrema o a l’extrema dreta. Raons hi hauran, però, com és ben sabut, mai es perd per mèrit dels “enemics” polítics i sí per les errades dels que governen. Hi ha qui proclama que hem patit una tempesta perfecta i hem perdut l’oportunitat de repetir el govern de Botànic alhora que es reivindica que hem de protegir , defensar i recuperar la llengua com si s’haguera fet la feina que pertocava els darrers vuit anys. Les cessions a la dreta-que ja vénen de Lerma- o el requisit lingüístic de la Sra. Bravo estalvien més explicacions. Per si no hi haguera prou eufemismes, s’eleva- no sé a qui -la queixa que caldria una cultura política democràtica forta i un debat públic més consistent i articulat. I tant!!!. El petit detall és que ni la cultura política democràtica forta ni el debat públic consistent i articulat són fets immanents i tots els partits col·ligats, començant pel PSOE local, farien ben en preguntar-se si la cultura política i el debat han estat prioritats i si s’ha lluitat com caldria amb l’asfixiant cultura consumista i la infoxicació canalitzada pels media i les xarxes socials.

Què volen que es diga? Entre tots la mataren i ella soles es morí, com diu la dita. I ara? Doncs un servidor (i crec que prou milers de conciutadans) estem desfent la margarida per decidir si ens fem amb un paraigua King Size o amb una gavardina impermeable perquè, poca broma amb què ens va a caure. Parlant a títol individual – que era la intenció bàsica d’aquestes ratlles- hi ha dos grups de qüestions que, coneixent el profund pensament i cultura dels nous llogaters que seuran a “governar-nos” democràticament, em fan fredor.

La primera té a veure amb l’entorn immediat(sanitat, educació, dependència, renovables mobilitat, turisme, accessibilitat a l’habitatge etc.). Amb un finançament tan deficitari, la temptació d’accelerar totes les privatitzacions possibles i fer que la ciutat siga, encara més, una mercaderia, és difícil de suportar i a més comptarà amb l’agraïment dels venedors de segurs i dels voltors immobiliaris habituals. El paisatge de plaques solars és “modern”, sobren carrils bici i uns quants milers de camions diaris addicionals en el port no són un problema. Ja els donarem eixida i la restinga de l’Albufera aguantarà per molt que es queixen els torracollons de sempre. I si les platges del sud de València són regressives, aquest és un dany col·lateral assumible.

El segon grup encara em fa més fàstic i em treu de pessigolles. Ni memòria històrica (ja saben, la guerra de l’abuelito, per moltes fosses comunes que encara romanen), ni llengua (pediros disculpas sien algún momento me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto. Si lo hago me perdonáis. Mª José Català dixit), ni cultura. Dosis en vena de la santa tradició, Te Deum a la Catedral i que no pare la festa del nacionalcatolicisme. Al cap i a la fi, guanyaren la guerra fa quatre dies i mai han deixat de manar.

Doncs això. Amb la meua ingenuïtat demanava “Més ambició, més esquerra, més País” (el Diariocv 7-V-2021) i molt abans ja em queixava (Mals actors, mal teatre, mal públic, ¡¡¡Teló!!!. El País 22-IV-1999). No tinc remei. I en un llibret recent ( Ni Casta ni Caspa. Vincle 2022) reivindicava l’ideari liberal, és a dir “el respecte absolut de la llibertat individual, tant de pensament com d’acció… una llibertat que no es pot desenvolupar en absència dels drets col·lectius a l’educació, la llengua i la cultura, la salut i una distribució raonable de la renda” (pg.30). Mai aprendré.

Senyores i senyors de la dreta pròximament governant. Com sembla que digué Jaume I “Vergonya, cavallers, vergonya”. Han guanyat (per errades dels que governaven) però els vots i la raó són coses ben diferents. Si en temps de Galileu hi haguera hagut eleccions, hauria perdut per una immensa majoria. No ens toquen el trigemin, si us plau. I a la legió de damnificats que m’acompanyen els dedique uns versos d’Ausias March: Qui no és trist, de mos dictats no cur, que en una traducció improvisada vénen a dir: que no llegeixi els meus versos aquell que no estiga trist. Fem força perquè vinguen temps millors. Salut