Dani Miquel, el veí del carrer San Pere

Andreu Salom. Alcalde de l’Alcúdia

Discurs pronunciat per l’alcalde de l’Alcúdia en la presentació del Quadern dedicat a Dani Miquel

La feina d’alcalde no és gens protocol·lària. Et passes el dia enfrontant-te a problemes reals de gent real i, a més a més, coneguda. Et desvius per qüestions quotidianes com l’aigua, la llum i el clavegueram. Penses, i finalment acabes somniant, en com millorar els serveis públics i la qualitat de vida dels teus conciutadans. Però hi ha dies, o almenys estones, que aporten el premi necessari i cordial per seguir remant; per carregar d’energia els ànims personals i d’un equip de govern.

Hui és un d’eixos moments, un d’eixos dies. Perquè ací, en esta benvolguda, més encara, venerada, Casa de la Cultura, s’ajunten dues coses que l’Alcúdia, i jo personalment, estimem sense pal·liatius.

Estimem la llarga tradició cultural de la qual Saó, la revista Saó, és un mascaró de proa. Fa uns mesos el professor Francesc Martínez Sanchis va publicar un llibre titulat La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes, un llibre prologat per Paco Martínez Gallego, també professor de la Universitat de València , regidor al nostre poble i sobretot amic. És un llibre fonamental per entendre la revista i per entendre el nostre passat recent. En ell queda ben clar que Saó, que va nàixer en 1976, va vindre al món per engrescar la societat valenciana des d’una perspectiva ètica, democràtica, pluralista i profundament valencianista. Una barreja del millor del Concili Vaticà II, del fusterianisme i de l’esquerra social i política es donaren la mà per constituir una revista d’avantguarda que, amb el pas del temps, ha esdevingut una revista de resistència i de qualitat, necessària i crítica.

Vull donar la benvinguda a l’Alcúdia al seu director, Vicent Boscà, i donar-li les gràcies, no només per llançar un Quadern del qual ara parlarem, sinó per existir; per fer possible l’existència, després de 40 anys, de Saó. La revista ha comptat amb el recolzament constant de l’Ajuntament de l’Alcúdia i sé que des del primer minut va tindre subscriptors alcudians, el primer dels quals va ser el nostre Josep Lluís Bausset. Ara, a més del recolzament del nostre ajuntament i de subscriptors locals, que es mantenen, Saó compta amb col·laboradors alcudians i, sincerament, espere que compte també amb la bona salut periodística, financera i d’aplec de voluntats que necessita per continuar fent bona senda.

És un goig rebre a Saó a l’Alcúdia. Però és un goig enorme quan la raó és la que és. El número 415 de Saó dedica el seu Quadern a Dani Miquel, al nostre Dani Miquel, amb cinc textos, a vore quin més interesant, signats per Clara Berenguer, Margarida Castellano, Josep Vicent Frechina i Marc Guardiola, més una entrevista al propi Dani que li feren la periodista Teresa Ciges i el director de Saó, Vicent Boscà.

En el saluda a eixe Quadern dic que l’Alcúdia és un poble amb una llarga tradició cultural, que s’estima la cultura en les seues més variades facetes i què és conscient de la transcendència motora de la cultura per construir una societat avançada, participativa, moderna, oberta, plural i informada.

Durant els anys de la Transició ens conegueren com els poble dels pintors. Certament, es va produir una benèfica confluència astral gràcies a la qual un planter de joves artistes plàstics començaren a reeixir. Una de les característiques d’eixa cultura plàstica era la seua vinculació al valencianisme, perfectament visible en revistes locals com Parlem i Vencill, revistes que indicaven a les clares que una porció de la joventut local, a més de creativa en el camp artístic, ho era també en l’àmbit de la iniciativa política i cultural de tota mena. Després vingué aquesta Casa de la Cultura, que uns pocs contemplaren amb escepticisme, però que la majoria recolzà sense fissures: una Casa en la que convergiren iniciatives de tota mena, unes efímeres, altres amb continuïtat, però que feren de l’Alcúdia de les dues últimes dècades del segle XX i la primera del segle XXI un poble de referència en les arts plàstiques, en la música, en la literatura i en les arts escèniques.

I en això aparegué Dani Miquel, el Vetero. La família sempre aclareix que és Vetero en v baixa i no Betero, en b alta. No venen de Bétera. Sembla, però, que algun avantpassat feia les vetes per lligar-se les espardenyes. Espardenyes a les que qualsevol bon Vetero alcudià és necessàriament aficionat i amb les quals voreu a Dani en alguns dies d’estiu.

Dani és un hereu de la iniciativa d’aquell Pepe el Vetero que muntà una fàbrica metal·lúrgica al costat del Rall. Dani també es va endinsar en la metal.lúrgia fins que un dia tingué un somni i s’aixecà del llit disposat a canviar la seua vida.

Aleshores se li donava bé la dolçaina. Era un bon dolçainer. I ell volia fer de la seua vocació la seua vida. Imagine els parlaments d’aquells dies amb son pare, Ferran Miquel, i amb sa mare, Maria Pilar Antich, persones plenes de trellat que, per un costat, de segur que volien que la seguretat i no la incertesa rodejarà la vida de Dani i, per l’altre, el veien convençut de donar un gir radical a la seua vida i li volien donar la confiança necessària. Dani és una persona amb gran determinació i, alhora, amb eixe punt de bogeria necessària per a fer de la vida un invent quotidià.

Així va ser. Dani es va reinventar. Li agradava la música, doncs seria músic. Després vingueren moltes més iniciatives, però totes convergiren en el terreny de la creativitat musical. Vingueren també coses meravelloses en la seua vida, com Júlia , com els fills. I coses tristes, que no cal nomenar perquè ja han sigut nomenades, que es superen amb el record perenne i amb l’herència de caràcter afable, empàtic, comunicatiu i arriscat.

Dani és un gran bevedor. No, no. No estic dient-li alcohòlic. Déu em lliure. És un bevedor de les fonts creatives que l’envolten. Dani s’empassa el que la gent gran li ofereix –un tio Quico, un Ferragut, posem per cas, entre tants i tants– i ho transforma. Recicla els materials antics per construir raons novelles, ja siguen contes o cançons, músiques o romanços.

A Dani li va anar bé el canvi. Li va anar bé la decisió. Li va bé la vocació. Es va descobrir com un flautista d’Hamelin modern: capaç d’arrossegar als xiquets i les xiquetes amb les seues dots comunicatives. Capaç de trontollar la ment tendra dels infants àvids d’històries i de músiques i de musiqueries. Els majors que acompanyem els xiquets gaudim quasi tant com ells quan Dani Miquel està present.

Dani s’ha convertit en un fenomen de masses al País Valencià. I falta que li feia al País Valencià!!! I Dani no pararà perquè, com he dit, sabrà reinventar-se quan calga.

Per a nosaltres, Dani és el veí del carrer San Pere, el Vetero fill d’alcalde, que cada volta que es posa una dolçaina a la boca, una viola a les mans o es penja un micro al cap, ens dona alegria, ens dona pau, ens dona les ones curtes i llargues que fan vibrar les vides al ritme del valencià, de la bonhomia i del compromís amb les arrels, les tradicions i el futur per fer.

Hui és un d’eixos dies que paguen la feina d’Alcalde. Li he pogut donar la benvinguda a Saó i dir-li que ací té sa casa. I li he pogut dir a Dani Miquel que l’Alcúdia i jo l’estimem.