Dani Miquel, un fenomen

Josep Vicent Frechina. Musicòleg

El fenomen Dani Miquel sembla reproduir en l’àmbit de les músiques destinades al públic infantil el fenomen que Pep Botifarra ha protagonitzat en el públic adult. I, segurament, per les mateixes causes i amb molt semblants conseqüències. En efecte, talment com el carismàtic cantador xativí, el cantacançons de l’Alcúdia també ha traspassat els llindars de la vertadera popularitat en un país sense cultura de masses autòctona; també ha fonamentat el seu èxit en l’emprenedoria personal —a còpia de disponibilitat, proximitat i treball— i en l’oferta identitària transversal que traspua la seua obra. També és, per damunt de tot, un animal d’escenari que es guanya el públic amb el seu talent comunicador i les bones vibracions que sap transmetre, i ha assolit el seu estatus actual —quan supera el centenar d’actuacions anuals— després d’anys i panys de recórrer el país fent tots els papers de l’auca.

Dani Miquel s’havia fet músic passejant carrers i places com a dolçainer, amenitzant mercats medievals amb el grups Rodamons i Cru, animant balls de plaça amb els Sonadors de la Guaita, participant de formacions com Trencaclosques, Aljub o Naiet Cirerer i escrivint músiques per a diversos espectacles teatrals d’Albena i L’Horta Teatre. Quan decideix dedicar-se a la música infantil, doncs, té la mà ben trencada en l’escenari i coneix bé els reptes que l’esperen.

La seua epifania es produeix l’any 2007 amb Triquilisó, un disc frontissa, juganer i deliciós, que resumia el seu ideari artístic i que anunciava la nova etapa que iniciava. Es tractava, en realitat, d’un calaix de sastre que recollia músiques esparses escrites per a diferents espectacles. Reunides ací, però, completaven un encantador imaginari musical que igual convocava melodies malenconioses sobrevolades pel savi esperit de Nino Rota com sentors de circ i de teatre de titelles, amables records de l’univers sonor infantil o remors de festa al carrer; i acomboiant-ho tot, un tarannà de rodamón adorable que ens engalipava amb el seu somriure còmplice, mancat de malícia i de vanitat.

Musiqueries (autoedició, 2009), llibre-disc d’acuradíssim disseny —obra de Joanra Estellés com la pràctica totalitat de la seua obra— marca el definitiu tret de sortida i exposa l’afortunada fórmula sobre la qual desplegarà el seu nou ofici de cantacançons: profunda i encomanadissa estima per la cultura popular, una autenticitat desarmant en la seua interacció amb el públic, un bri d’entremaliadura servida en forma d’incorrecció política de baixa intensitat —encara hi ha algun pare que es sobresalta quan canta allò de «toca-li les tetes a la Margarideta»…— i una dedicació plena i absoluta a l’empresa. Enregistrat en directe al seu Teatre La Clau de l’Alcúdia, compta amb la participació d’un públic entusiasta i dels seus dos fidels escuders, Rafa Solves i Josep Alcover, que el secunden amb absoluta complicitat musical i ideològica. Tots junts creen un ambient festiu i desinhibit que engrandeix un repertori en què es barregen llocs comuns —«Patilles tòrtiques», «La masereta»…— i noves composicions —entre elles, la sensacional «La princesa Ratolina», el primer dels seus grans hits— i on la capacitat comunicadora de la banda s’imposa per damunt de qualsevol altra consideració. El llibre, per la seua banda, ajuda a seguir l’esperit de les cançons i, en la seua segona part, conté tot de recursos i activitats didàctiques —obra de Miquel Puig— que el converteixen en un instrument molt interessant per a ser utilitzat en l’àmbit educatiu.

El seu següent treball, Més musiqueries (Andana Editorial, 2012), repeteix la recepta i el format, però, pel que fa a la part musical, introdueix nous ingredients que fan el guisat una mica més saborós: d’una banda, rearma la seua banda habitual —Alcover i Solves— amb dos còmplices més que aporten dinamisme i color i arredoneixen la pulsió pop de la proposta: Àlvar Carpi i Vicent Millo; i, de l’altra, completa la selecció de material tradicional —èxits imbatibles com «Serra de Mariola», «El poll i la puça» o «La xata merenguera»— amb un pomell de cançons pròpies, lluents d’encant i murrieria, que semblen condemnades a la posteritat: «Poema al sol i a la lluna», «Cigronet», «Marieta, Marieta», «Cançó dels colors», «Parla valencià»… Aquest nou disc representa la seua consagració definitiva i genera un enfilall de seguidors incondicionals que esperen ansiosos un nou lliurament de comprimits de felicitat —que és, al capdavall, el que són realment les seues composicions.

Les noves píndoles arriben amb abillament nadalenc en el que és, segurament, el seu treball més ambiciós fins ara, tan pel que fa a l’aspecte físic del mateix producte com al component musical que hi inclou: A Nadal un pas de pardal (Andana Editorial, 2013). Encaixat en una capsa de fusta, magníficament dissenyada per l’habitual Joanra Estellés, integra un conte infantil, un quadern d’activitats, un capçal/tió per muntar, un rellotge de sol i una segona capsa amb el CD i el llibret il·lustrat amb les lletres.

Musicalment, el contingut és un veritable festí: alterna nadalenques tradicionals extretes de la Fonoteca de Materials amb un seguit de peces populars o de nova creació interpretades amb eufòria contagiosa per una banda fantàstica en què trobem els noms habituals al costat de Xavi Alemany, Cato, Tóbal Rentero i la participació puntual de Miquel Gil i Pep Gimeno Botifarra. Totes les cartes hi són trumfos, les conegudes —un irresistible «Camina, Maria», «L’olla de Nadal» pròxima al reggae, «Baix d’una penyeta» en clau de rumba…— i les noves: atenció a aquella cançó pròpia amb tots els trets d’un megahit titulada «Dolços de Nadal», exemple perfecte de les virtuts que l’han fet arribar on està.

La sèrie «Musiqueries» es reprén amb Musiqueries. De Vinaròs a Oriola, el país vola (Andana Editorial, 2015), un enregistrament en directe realitzat al teatre El Micalet de València al febrer de 2015 amb la seua banda de sempre. I la fórmula no falla. Al contrari, a poc a poc es fa més expansiva i reeixida amb una nova col·lecció de clàssics per omplir un cabàs cada dia més atapeït: «La vida és una festa», «Una de trens», «Lligadetes amb un fil», «La fira de l’est» —manllevada d’Angelo Branduardi—, «Un cel blau» —adaptació de Xesco Boix i Joan Dalmau d’una peça de Pete Seeger… Temes que combinen, amb perícia contrastada, posicionament moral i invitacions a la celebració col·lectiva, caràcter festiu i voluntat didàctica.

Aquest capteniment queda perfectament reflectit en el seu darrer treball, Per molts anys (Bromera, 2015), llibre-disc il·lustrat per Fran Parreño, amb les festes d’aniversari com a principal motiu. Un volum concebut amb el propòsit de valencianitzar aquestes festes infantils que fa servir les seues armes més irresistibles: cançons encomanadisses que vessen tendresa, imaginació i vitalitat. A la marxa que va, no ens estranyaria que ho aconseguira.

Article publicat al nº 415 (maig de 2016) dedicat a Dani Miquel. Ací pots fer-te un exemplar.

Imatge: Actuació de Dani Miquel al Palau de la Generalitat. Autor: ©2016vicentbosch