La revista degana en valencià

Dani Miquel: mestre de cançons

Voro Golfe. Coordinador de La Gira d’Escola Valenciana

Un matí de qualsevol dia del curs escolar. Lloc? Alguna escola sense concretar del nostre país. L’alumnat comença a entrar al col·legi. Lleganyes, motxilles carregades, rialles, espentes, crits… Al carrer, les mares (i algun pare) s’acomiaden afectuosament dels seues fills i filles. Els qui han arribat amb autobús baixen de manera més o menys ordenada i acaben de comentar alguna anècdota que se’ls havia quedat a mitges. De sobte, la megafonia de l’escola anuncia que és hora d’entrar a classe. «Bon dia, amics i amigues, benvinguts a viatjar, / amb les maletes plenes anem a començar…». La cançó convida els infants a despertar definitivament dels somnis i dels malsons de la nit i els anima a inaugurar una nova jornada de convivència i aprenentatge. «La vida és alegria, és un ball, una cançó…». A més d’un alumne les hores se’ls faran eternes. Molts altres, però, les viuran amb intensitat i alegria. «La vida és l’escola, estudiar i ensenyar / si caus un bac a terra, t’has de saber alçar». Anar a escola: un luxe que hem convertit en rutina. Un privilegi lluny de l’abast de moltes xiquetes i xiquets en altres indrets del món.

Continuem donant corda a la imaginació? Suposem que estem en una classe d’infantil: la mestra (sí, la majoria de mestres d’infantil són dones) fa l’assemblea d’inici del matí. La xicalla comenta que va fer la vesprada anterior, quina rondalla els han contat abans de dormir… Són tantes les coses que a primera hora del matí l’alumnat desitja compartir amb la mestra! De sobte, s’escoltarà una veueta: «Mestra, per què no tornem a escoltar la cançó de “La princesa Ratolina”». Potser la mestra es farà la distreta o contestarà que «ara no, més tard, quan acabem la feina programada», però la pedra ja està llançada i les ones de la inquietud infantil començaran a expandir-se, imperceptiblement. Tard o d’hora, algú posarà més llenya al foc: «Jo sé qui canta eixa cançó: Dani Miquel. Jo tinc una foto amb ell». I aleshores, la mestra aparcarà definitivament la programació diària, s’acostarà a la prestatgeria i extraurà un llibre de tapes dures. Potser serà un llibre de color verd. O roig. O taronja. Tant s’hi val. El que està clar és que es tractarà d’un dels tres volums de Musiqueries (Andana Editorial). Algú dirà, assenyalant vehementment cap al volum: «Jo tinc eixe llibre, jo el tinc… És molt divertit!». La festa ja està muntada, i de l’habilitat de la mestra dependirà que l’excitació de la xicalla no es transforme en caos absolut.

Però, qui és aquest músic que, sense eixir en les televisions, és tan conegut per tothom? La resposta ens la dóna el mateix artista: «Sóc Dani Miquel i Antich, alquimista musical… De molt xicotet –uns 55 cm d’alçada–, quan plorava, la meua mare deia que cantava…, ja feia algunes composicions». I així, creixent i cantant, va arribar un dia en què va descobrir, perplex, que els xiquets i les xiquetes «…no saben un grapat de cançons tradicionals que són el resultat de la cultura del nostre poble. Aleshores em decidisc a recollir i cantar aquestes cançons…».

Aquesta reflexió del cantant de l’Alcúdia em transporta a «Al meu país la pluja», la mítica i corprenedora cançó de Raimon: «Fora de parlar amb els de la teua edat / res no vares aprendre a escola». Més endavant, el xativí sentenciava: «A escola et robaven la memòria / feien mentida del present. / La vida es quedava a la porta / mentre entràvem cadàvers de pocs anys».

Per sort, l’escola ha canviat molt. A hores d’ara hi ha un bon grapat de mestres que han portat la pluja a escola, que han lluitat contra tants anys «de desinformació i desmemòria», i ho han fet emprant la llengua pròpia. Tanmateix, tota llengua, minorada o no, necessita recursos didàctics, pedagogs i mestres entusiastes per transmetre-la. Els docents sabem que l’aprenentatge és més enriquidor si es fa mitjançant una metodologia motivadora, activa i participativa. Dani Miquel coneix molt bé el valor didàctic i lúdic del joc i de la música. I per això s’ha encarregat de portar, amb melodies i paraules, «la pluja a escola». L’autor de Triquilisò ha cantat als arbres, a les flors, als fruits, als animals, a les tradicions, als nostres escriptors, als nostres majors, als instruments, als menjars…

Hi ha moltes més raons que justifiquen que Dani Miquel siga, ara per ara, el músic de referència per al públic infantil. La seua professionalitat i la seua passió per la música en serien les primeres. L’artista es presenta davant els espectadors amb un somriure infinit, acompanyat d’una caterva d’instruments ben diferents, abillat amb una indumentària cridanera i un estilisme que capta l’atenció de la xicalla (i del públic adult). És un bon comunicador, un romancer que coneix els límits de l’excés i de l’ampul·lositat. Sap, a més, adaptar-se al medi, no menystenir la intel·ligència del públic infantil (i no oblidar-se, alhora, del public adult, que també es mereix consideració i respecte). Sap dosificar l’actuació i intueix quan cal canviar de registre. Ara musica un conte, ara narra una rondalla, ara amolla una endevinalla, ara pregunta a la xicalla, ara demana col·laboració…

Al meu modest parer, un dels grans mèrits de l’autor de «Parla valencià» és la riquesa musical de les seues composicions. De tots és sabut que la majoria de les cançons tradicionals estan formades per tres o quatre acords i tenen una melodia encomanadissa i no massa difícil d’interpretar. El valor de Dani i dels músics que l’acompanyen (un reconeixement a la tasca de Josep Alcover, Vicent Millo, Rafa Solves i Àlvar Carpi) és haver renovat el repertori tradicional amb uns arranjaments molt treballats que fan que les cançons de sempre lluïsquen com si foren noves. Un exemple molt clar són les cançons del seu meravellós treball A Nadal, un pas de pardal.

És per tot açò que Dani Miquel ha fet realitat el seu somni trobadoresc d’arribar, amb el seu tren musical, a escoles, biblioteques, teatres, places i carrers d’un fum de pobles, grans i menuts, «perquè de Vinaròs a Oriola, ximpum tracatrac, el país vola!».

La jornada acaba. La xicalla abandona l’escola. Per davant a molts encara els esperen algunes activitats extraescolars. O els deures (quina dèria tenim els mestres amb els deures!). A boqueta nit, els més menuts arribaran baldats al llit. Seguint l’itinerari cronològic d’aquest text, vull imaginar que, a la vora del llit, milers de mares i pares d’arreu del món narraran una història per convocar la son dels seus fills i filles. De ben segur que al nostre país, algun infant, desafiant el cansament, encara tindrà forces per dir: «Mare, pare: hui he escoltat una cançó de Dani Miquel que es diu “Bona nit”». Potser al cap de dos dies, l’obra que conté eixa cançó (Per molts anys, Edicions Bromera, 2016) serà un llibre de capçalera i, alhora, la banda sonora de les últimes hores d’una intensa jornada. «Bona nit a les paraules. / Bona nit, vaig a dormir. / Bona nit a les carícies. / Bona nit, vaig a dormir/ Bona nit, pare i mare, / bona nit, vaig a dormir».

Article publicat al nº 415 (maig de 2016) dedicat a Dani Miquel. Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge: Actuació de Dani Miquel al Palau de la Generalitat. Autor: ©2016vicentbosch