Daniel Giralt-Miracle: «Tard o d’hora, la jerarquia catòlica acabarà incorporant també les dones plenament, que en els ordres monàstics ja en són majoria»

Daniel Giralt-Miracle, a més d’estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, també es va llicenciar en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i es diplomà en Disseny i Comunicació a la Hoschschule für Gestaltung de la ciutat alemanya d’Ulm. Ha estat professor de diverses facultats i cap del Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, director gerent de la Fundació Caixa de Catalunya, director del MACBA i de l’Espai Gaudí de la Pedrera, a més de ser comissari d’infinitat d’exposicions. Entre altres, ha rebut el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat i la Creu de Sant Jordi. Va ser el fundador i primer director de la revista Batik i redactor de Destino, a més de col·laborador en diferents mitjans de comunicació. També és acadèmic de diverses acadèmies com les de Belles Arts i Ciències i Arts de Barcelona, i en qualitat de corresponent de les de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de Sant Carles de València. Tot i aquest currículum, volíem parlar amb ell d’un tema diferent: de religió, i més en concret sobre el protestantisme.

«Tard o d’hora, la jerarquia catòlica acabarà incorporant també les dones plenament, que en els ordres monàstics ja en són majoria»

«Durant el franquisme, els protestants van ser assimilats als maçons, als jueus, als comunistes, a tot tipus d’opositor. Per tant, les esglésies van ser clausurades i la fe s’havia de viure en la clandestinitat»

–Comencem pel principi: què és el protestantisme?

–Protestant és el malnom d’aquells que volien re-formar, és a dir, donar nova forma a una Església decadent i paganitzada, com era la catòlica en aquells temps. Se’ls va denominar amb aquest nom perquè van protestar a la Dieta d’Espira (1529), però sempre, fins i tot Luter, es va preferir el nom d’evangèlics.

–Però dintre del que denominem protestantisme, n’hi ha un o més d’un?

–Com a protestantisme s’entén el conjunt de confessions cristianes sorgides de la Reforma del segle XVI, que inicià Luter i seguiren Zwingli, Cauvin i molts altres, al llarg d’aquell segle i del següent. Són protestants els anglicans, els baptistes, els luterans, els germans de Plymouth, els pentecostals i tots aquells que tenen en comú la preeminència de la Bíblia i actuen seguint sempre el lema de la Reforma (un sol Déu, una sola gràcia i una sola escriptura) i practicant l’abolició de tot tipus de jerarquia que s’interposi entre Déu i l’home. Per tant, hi ha una unitat dins de la diversitat.

–Aquest fet, aquest ventall d’opcions dintre de la comunitat evangèlica, és una riquesa o un problema?

–Ambdues coses. La riquesa ve donada perquè hi ha uns claríssims comuns denominadors que, com he dit, obeeixen tots als tres punts cardinals de la Reforma, però després cada denominació remarca algun element doctrinal: l’Esperit Sant, la pregària, el baptisme, la predestinació, el franc albir, aspectes ètics, etc. No obstant això, totes elles se senten part de l’església universal constituïda per tots aquells que per fe creuen en Jesucrist i segueixen el seu ensenyament. En això, no hi veig gaire diferència al que en el catolicisme són les congregacions i ordres religiosos. El problema apareix quan les posicions s’extremen pel vessant liberal o pel vessant fonamentalista perquè les distàncies es fan paleses.

–I en què es diferencien?

–En general, en les tradicions pròpies del país on han nascut, dels èmfasis que cada denominació atorga a uns punts doctrinals i a una voluntat identitària.

–Per cert, com arriba vosté a l’evangelisme?

–Per tradició familiar, que van iniciar els meus avis durant els temps de la I República, quan els evangèlics van tenir llibertat de culte, es van poder integrar a la vida civil, van tenir possibilitat de predicar i, sobretot, d’introduir a l’Estat l’espanyol la Bíblia traduïda a les llengües pròpies.

–Què li aporta, que li ha aportat a la seua vida?

–Una mirada ètica de l’existència, una voluntat d’estimar Déu i el proïsme per sobre de tot i entendre que la Bíblia és una eina imprescindible per aprofundir en el missatge de Déu.

–Si vosté és protestant de tercera generació, com es vivia la seua fe al llarg de la dictadura del general Franco?

–La història d’Espanya ens explica que, a diferència dels períodes republicans, durant les èpoques de la Inquisició i també en les dictadures, el protestantisme ha sofert una forta repressió. Cal tenir en compte que el dogmatisme de l’Església abans del Concili Vaticà II va ser molt dur. Ser reformat era igual a ser heretge, i durant el franquisme els protestants van ser assimilats als maçons, als jueus, als comunistes, a tot tipus d’opositor. Per tant, les esglésies van ser clausurades, les edicions de la Bíblia en la versió de Casiodoro de Reina i Cipriano de Valera, prohibides; els pastors, perseguits, i, en conseqüència, la fe s’havia de viure en la clandestinitat.

–El terme nacionalcatolicisme, realment ja ha desaparegut de la societat o encara no?

–El catolicisme d’arrel tradicional, el que es va oposar a tota idea que no fos de la seva ortodòxia, es va imposar fèrriament. La hibridació que aquest catolicisme va fer amb el feixisme fou l’època més trista del període del catolicisme de l’Estat espanyol, una situació que malauradament encara perdura, i fins i tot diria que pot anar a més. Però sempre hi ha hagut dos posicionaments a l’Església catòlica, per a mi clarament expressats pels monestirs del Valle de los Caídos i de l’Abadia de Montserrat, el que no entén de tolerància i el que és tolerant i dialogant de mena.

 

–La Constitució reconeix la llibertat religiosa i l’obligació de l’Estat de col·laborar amb totes les confessions. Està passant o es noten diferències?

–Teòricament, la Constitució declara l’Estat aconfessional, però el pensament de molts ciutadans i jerarquies, el pes de les tradicions, la poca voluntat de democratització fa que en l’àmbit públic s’actuï com si fos un país confessional, particularment en els comportaments de les altes jerarquies de l’Estat i en les cerimònies militars.

–Perquè, això de ser un Estat aconfessional, encara no?

–Realment no, com he dit; queda molt lluny encara, però confiem que arribarà.

–Com valora el sistema educatiu pel que fa a l’ensenyament de les religions?

–Jo crec que l’ensenyament de la religió ha d’estar totalment allunyat de l’escola pública, per tant no puc dir que el valoro positivament. Per a mi, la solució ideal és la que han adoptat les comunitats protestants, la de la denominada escola dels diumenges, on s’instrueix els nens, se’ls ensenya a llegir, a estudiar la Bíblia i a reflexionar en comú el sentit de l’evangeli.

–Quin són els punts comuns del protestantisme i el catolicisme?

–La voluntat de ser cristians. L’església, com van dir els reformats: «Ecclesia semper reformanda est», ha d’estar constantment revaluant-se per tal de mantenir la seva puresa doctrinal i pràctica. I aquest va ser l’esperit de la Reforma: eliminar tot allò que eren ingerències externes a l’evangeli, i crec que aquest procés s’ha iniciat en l’Església catòlica, però amb dificultats. El que es manté diferent en el catolicisme és la supremacia del papa, el culte als sants, la jerarquia com a intermediaris entre Déu i l’home, i un seguit de dogmes que actualment molts catòlics s’estan qüestionant. Per això cada cop més l’estudi i el coneixement de la Bíblia és un element compartit. Un bon exemple és la TIC, és a dir, la traducció interconfessional en català del 1993.

–Els cristians, tots, es poden trobar al costat de Crist?

–Es poden i s’han de trobar en Crist.

–L’ecumenisme és possible?

–Sí, però topa amb els elements identitaris que defensen aferrissadament aquells que no són capaços de permeabilitzar-se. Per a mi encara està en una fase molt inicial, que demana anys de diàleg i voluntat, i no sempre això és produeix.

–Sembla que la confessió evangèlica és la segona en nombre de membres i és la primera en creixement de llocs de culte, a més de ser la quarta ONG per nombre de voluntaris i col·laboradors. Però no ixen als papers… per què?

–Per desconeixement i per la incapacitat de comunicar més enllà del seu cercle aquesta voluntat de servei que permet entendre i estimar el proïsme.

–Com analitzen vostés el paper de la jerarquia catòlica en temes actuals com el traspàs de Franco a l’Almudena, els casos de pederàstia…?

–Vacil·lant i dubitatiu. Aquestes són qüestions inexplicables i penoses que lamentem profundament. Realment, l’autèntica església cristiana ha d’estar en permanent procés de reforma, ha de fer neteja, ha de retornar als orígens.

–En quina llengua resen els protestants a Catalunya?

–Una acotació: els protestants no resem, preguem. No repetim pregàries, sinó que improvisem oracions. Quant a l’idioma que utilitzem, la repressió franquista del català va tenir una forta incidència en les comunitats protestants. Tot i que la primera traducció moderna del Nou Testament que es va imprimir en la nostra llengua va aparèixer a Londres, el 1820, en les comunitats protestants ha dominat el castellà, ja fos perquè els missioners estrangers es resistien a aprendre el català, ja fos perquè les famílies mantenien el català en cercles familiars, ja fos per la forta immigració que hi ha hagut. A Catalunya la cosa canvià amb la restauració de la Generalitat i la seva política lingüística, i cada dia més les lectures, els cants, les pregàries, les meditacions, es fan en català.

–La música continua sent molt important?

–Bàsica. De fet, la meitat del culte és cantat. Des del període de la Reforma que el protestantisme abandonà el gregorià i incorporà les tonades populars als seus himnes, la música i el cant van esdevenir un element de cohesió de la comunitat, un mitjà a través del qual fer una adoració col·lectiva a Déu. I això es va produir tant en el període del barroc com a partir del segle XX amb el gospel americà. El cant manté viva la comunitat.

–El paper de la dona el tenen vostés molt clar. Arribaran els catòlics a integrar-la completament?

–De la mateixa manera que cada dia més en les esglésies protestants de tot el món, i de totes les denominacions, hi ha més pastores i bisbesses i que, tot i que algunes comunitats conservadores s’hi resisteixen, a la praxi en el Consell de Diaques i en el Consell Presbiteral augmenta el nombre de dones, crec que tard o d’hora la jerarquia catòlica acabarà incorporant també les dones plenament, que en els ordres monàstics ja en són majoria.