Tens 0 productes a la teua cistella
Farà any i mig, el company Vicent Tronchoni –en un article a Saó sobre les múltiples fites culturals primaverals– feia referència al ressorgir del festival Dansa València sota la direcció de María José Mora. Ara, finalitzada la segona edició dissenyada i dirigida per aquesta gestora valenciana, podem anar més enllà i afirmar que, a banda de re-posicionar Dansa València com a trobada de referència de les arts del moviment, el festival de l’Institut Valencià de Cultura ha consolidat la sensació d’imprescindible dins de l’atapeït calendari de fires i festivals nacionals.
L’edició 36 de Dansa València, amb el subtítol «Vida ressonant», ha presentat al llarg de nou dies una bona fotografia del lloc on es troba la dansa a l’Estat i ho ha fet amb 34 companyies, set comunitats autònomes representades i un calendari ben distribuït per tal d’acompanyar els diferents públics objectius –professionals de la cultura i amants de la dansa– a visualitzar les seues propostes.
L’estructura del festival està dividida en tres blocs: «Moviments urbans» són peces breus programades a València com a crida i trobada amb la ciutadania en el cap de setmana previ al festival; la «Programació» per se i la «Programació satèl·lit» que recull un munt d’activitats per als professionals de la gestió i de la creació i per a espectadors que vulguen anar un poc més lluny.
Les persones que hem seguit aquesta edició de Dansa València hem gaudit d’estrenes, de treballs en procés, de peces pensades per a mostrar evolucions artístiques, dels grans formats clàssics en aquests esdeveniments i també d’espectacles al carrer, espais alternatius o sales de petit aforament. I tot ho hem gaudit molt i ben acompanyats, ja que els espais estaven plens en totes les sessions.
Hem vist com el folklore revisat és tendència i la dansa reclama eixir dels paràmetres anteriors per arribar a més gent, recordant que, com passa amb la resta de les disciplines artístiques i mitjançant un llenguatge propi, el del moviment, els seus espectacles són reflex del nostre temps i testimoni de l’actualitat.
Des del cant antibel·licista d’Antonio Ruz amb Pharsalia, a la recerca de comunitat des dels orígens del Carcaça de Marco Da Silva Ferreira, o el ritual, quasi meditació que amb Infinito de Humanhood ens va fer flotar, passant pels diàlegs amb altres disciplines d’Aina Alegre amb R-A-U-X-A o l’humor i potència de Para cuatro jinetes de les balears Mucha Muchacha i Taranto aleatorio de María del Mar Suárez La Chachi, els discursos, les factures de les peces i inclús allò no dit ni escrit et feien adonar-te que les propostes reflectien a la perfecció la contemporaneïtat, la nostra realitat, el món que ens envolta.
El mateix que amb Poliana Lima i el seu Oro negro, Daniel Abreu amb Dalet(da), Mariana de Luz Arcas/La Phármaco, Sudar Folklore de Laimperfecta o Los perros de Led Silhouette+Marcos Morau, que des de les diferents i personals maneres de fer reflexionen sobre conceptes tan nostres com les identitats, els camins o la resistència.
Em deixe moltes creadores i espectacles, perquè és impossible anomenar-los tots ací, però vos convide a visitar el lloc web del festival, on vos adonareu de la magnitud d’aquesta edició i també del fet que ara mateix és com tindre una meravellosa finestra a casa nostra.
Fotos: José Jordan i Eva Mañez
