D’aquell canvi de bandera

Aquella vesprada de gener de 1980 alguns pocs acudírem a la plaça de la Verge, ens
havien assabentat que anaven a arriar la bandera de les quatre barres del Consell del País Valencià, substituint-la per la del blau, aquesta fou la primera decisió del nou executiu presidit per aquell ninot de cognom Monsonís. Com les cròniques del moment arrepleguen, aquest canvi es produí com a resultat immediat de la dimissió del President Albiñana. El cas és que va estar una vesprada trista, amb núvols i pluja, així, en el moment del canvi de banderes plovia, doncs, els congregats haguérem de protegir-nos, jo vaig compartir paraigües amb Alfons Cucó, poques paraules tinguérem entre nosaltres, el cas és que amb sols sis o set paraigües va
haver-hi suficients. Direu, tan poca gent hi éreu?, doncs sí, i això fou precisament el més trist de tot. Les circumstàncies del moment, tal vegada expliquen el fet, però, a hores d’ara, amb la perspectiva del temps que tenim, l’anècdota em planteja bastantes qüestions: érem conscients de l’abast d’allò que havia succeït?, calia revisar la línia d’actuació del personal que s’articulava al voltant de les quatre barres i la muixeranga?

Tal com els joves historiadors destaquen, els dos grans partits estatals PSOE i UCD
coincidien amb relació al nivell de la nostra autonomia, per la qual va acabant sent de segona, no n’insistiré, puix els detalls de les maniobres i els debats entre les elits polítiques són prou coneguts. Com es vivia, però, la tensió i la controvèrsia en l’àmbit social? El primer a destacar seria com la qüestió no era viscuda en els mateixos termes d’intensitat a tot arreu el país; sense cap dubte, al Cap i Casal i a l’Horta el conflicte afectava amplis sectors socials, aleshores, els Aplecs, manifestacions, i les mogudes en les quals hi ha vaig participar perseguien crear una confiança en la nostra capacitat de resposta i de pressió que dissortadament no es traduí políticament.

La bandera amb les quatre barres havia estat molt vinculada amb les lluites dels
darrers anys del franquisme, factor que contribuí a minar el Règim, continuant eixes reivindicacions socials i ciutadanes presents durant la transició, això es va reflectir amb un gran nombre de vagues i mobilitzacions per millorar les condicions de vida. Allò de la lluita al carrer, continuava essent un element central, circumstància que cal valorar a l’hora d’interpretar la dimensió dels conflictes existents. La mateixa reacció de la dreta contra el valencianisme actiu evidencia la raó de fons de la guerra dels símbols, puix també anava contra els canvis vers l’esquerra. Per la nostra banda, la dels resistents, segurament va haver-hi errades, en aquest punt, a parer meu confonien que una cosa era la pancarta, o siga la capacitat de convocar o
mobilitzar a centeners, o milers de persones, i altra ben diferent obtindre majories electorals, recordem si més no, el cas dels Aplecs, amb l’eufòria que teníem per a omplir la plaça de bous de València, però, quines opcions electorals amb possibilitats hi ha hi havia al darrere?

Llegint, doncs, alguns recents comentaris i escrits sobre tot allò de la transició
valenciana, podem concloure que ens van guanyar la partida, això sí, amb mentides i trampes, i amb una confrontació que generà confusió en un electoral al qual nosaltres no arribarem, entre altres coses per la nostra fragmentació i idealisme.