Tens 0 productes a la teua cistella
Permeteu-me que en parle breument d’una afirmació teològica de l’entranyable «Zorba el grec». Sé que no sóc un especialista en matèries teològiques. No ho sóc de bon tros, però permeteu-m’ho, tanmateix, i deixeu igualment que en traga alguna conclusió de profit per a les necessitats de la causa.
Fa potser vint anys, si fa no fa, que vaig veure la pel·lícula que porta aqueix títol: «Zorba el grec». No responc, després de tants anys, de la fidelitat dels records que en guarde. No obstant això, apliquem allò de «si non e vero e ben trobato», i si el Zorba que jo recorde no és el mateix que el de la pel·lícula, oblideu la discrepància i als efectes del meu raonament, si més no, i doneu per ben establerta la paternitat de tot allò que ací li faré fer i dir al personatge.
En la pel·lícula (en aquella que es va projectar, o en aquesta que ha reinventat la meua memòria, tant se val), Zorba, amb la seua penetració, ha captat que la bella viuda està d’allò millor disposada envers al seu amo, un xicot un poc dubitatiu i mancat de l’espenta que l’aprofitament d’una ocasió tan propícia demana. El criat, sol·lícit, intenta que el seu amo es decidesca a retre la visita nocturna que reclama la situació: la bella viuda solitària, cobejada sense esperança per tots els varons del poble, el dia d’abans ha dipositat en el jove amo la seua mirada complaent i agraïda. Aquest es resisteix: perplex i covard rebutja d’encetar el camí que més desitja, i Zorba, que es desespera davant aqueixa manca de resolució, convincent i amb vehemència argumenta: «amo, Déu, en la seua infinita paciència, perdona tots els pecats dels homes», i remarca «tots els pecats», mentre acaba afegint: «hi ha, però, un pecat, un sol pecat, que Déu no perdona, i és el pecat que comet un home en dir no a una bella muller».
Bé, ja he reconegut, en començar, les meues limitacions en matèries teològiques, de manera que em seria impossible pronunciar-me, amb un mínim de competència, sobre si la particular teologia de Zorba, di-guemho així, va a missa. Tanmateix, hi ha una cosa que en sembla clara: si realment el pecat, que Zorba denuncia amb tanta convicció, n’és un que a l’Olimp no es perdona, aleshores aquest pecat no pot ser l’únic inaccessible a la clemència dels déus, ja que, en el nostre País, si més no, i ara i ací, alguns polítics han practicat i practiquen amb reiteració obstinada un pecat monstruós que estic segur que Zorba, al cap i a la fi una bona persona, inclouria de seguida en el seu catàleg esquifit de pecats sense perdó possible. Estic parlant d’aquells polítics que no perden un segon en atiar el foc de la xenofòbia, tot esperant treure’n un profit electoral. La cosa no és nova, ni es redueix a l’estret cercle de la ciutat de València: ahir els jueus, hui els negres, i ací i ara els catalans, heus ací tres receptes màgiques per espolsar-se la pròpia responsabilitat i fer recaure sobre els «altres» la culpabilitat de tots els nostres mals, incloent-hi l’inefable robatori de la paella. Tanmateix, la freqüència amb què es prodiguen aquestes pràctiques demagògiques no les fa ni menys odioses, ni menys perilloses. Hi ha alguna cosa en nosaltres, els humans, que ens fa particularment vulnerables al discurs de la xenofòbia, i ací radica el seu perill potencial: una volta el polític indigne ha exercit la seua malícia o ha sucumbit a la fàcil temptació i ha conseguit evocar el malèfic poder de la xenofòbia, una volta el seu missatge irracional i reaccionari ha corprès les masses, no sempre els hi serà fàcil, als aprenents de bruixot que hagen participat en la maniobra, d’apagar la foguera que la seua ambició i malignitat ha contribuït a encendre en flames.
No, no crec que, si la severa etiqueta olímpica fa imperdonable el pecat que el criat Zorba blasmava amb energia, poguera l’equanimitat dels déus excusar i perdonar allò que un polític pot fer de més execrable i abjecte: afalagar falsament el que hi ha de més tèrbol en tots nosaltres per tal de pescar en les aigües revoliquades de la xenofòbia col·lectiva.
Revista Saó, Núm.115, p.5 (1989).
