Tens 0 productes a la teua cistella
12/08/2022
La notícia de la mort de Josep Antoni, tot i que esperada, m’ha sorprès i m’ha impactat. He sentit la seua pèrdua amb una pena pregona i, alhora, amb admiració i agraïment a la seua persona. Vaig rebre la notícia quan estava per la Serrania de Cuenca, a gairebé 300 quilòmetres de València, on em refeia durant el període de descans de la quimio. I, per descomptat, vaig decidir, sense dubtar-ho, interrompre aquest descans per tal de fer-me present en el soterrar del tan estimadíssim amic Josep-Antoni. Ell es mereixia aquest esforç i la manifestació del meu agraïment.
Al llarg dels meus 49 anys de capellà Comes ha estat per a mi un autèntic amic i company de viatge i un mestre exemplar. Des que vaig eixir del seminari, vaig tenir la sort de trobar-me amb ell en circumstàncies diverses i connectàrem fàcilment en els plantejaments pastorals del nostre quefer ministerial.
Començàrem aviat a caminar junts emprenent projectes dirigits a anar fent de l’Església valenciana una Església fidel al Concili Vaticà II, inculturada en el nostre poble valencià, en la seua llengua i la seua cultura, dialogant, oberta i solidària amb les persones contemporànies per a fer realitat allò que el Concili ens deia “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles del Crist. Res no hi ha de veritablement humà que no trobe eco al seu cor” (G.S n. 1). I, per damunt de tot, una Església pròxima i encarnada en el món dels pobres per tal que s’hi experimente la Bona i alliberadora Notícia de Jesús de Natzaret. Aquest horitzó ha marcat sempre la nostra tasca i la nostra vida, tot sabent que no és opció preferencial de l’Església oficial de València i, per això, conscients de situar-nos en els marges de l’oficialitat eclesiàstica. Tanmateix, malgrat les moltes incomprensions i alguns conflictes amb la jerarquia, hem anat avançant amb fermesa, mirant de crear ponts i fer tot el possible per evitar qualsevol trencament, perquè la comunió és essencial en tot el nostre quefer eclesial.
A la dècada dels anys 70 del segle passat i amb la finalitat d’anar caminant en aquesta direcció, convocàrem i promoguérem l’Assemblea de Servei Pastoral, una plataforma per a coordinar el clergat progressista de València en la potenciació d’aquesta línia pastoral des de l’ajuda mútua. Aquesta plataforma, que en un principi aglutinava més de 80 capellans diocesans i que al llarg dels seus més de 48 anys ha estat denominada de diferents maneres (en l’actualitat i amb la incorporació de seglars, Grup Cristià del Dissabte), ha marcat tota una línia d’Església sent una veu d’Església diferent de la que se sent normalment i molt valorada per l’opinió pública no conservadora.
L’objectiu fonamental del nostre projecte ha estat sempre el que avui encarna el papa Francesc: la desclericalització de l’Església per tal que visca com Poble de Déu de veritat, en sinodalitat permanent i amb un protagonisme seglar viu i dinàmic, compromès en la societat i en l’Església per a la seua transformació radical. Per això, quan vaig proposar la creació del Fòrum Cristianisme i Món d’Avui, l’any 1987, Comes va assumir la proposta amb tot l’entusiasme. Va fer-se-la seua i es va comprometre amb totes les seues forces. Ha format part de la Coordinadora del Fòrum des dels seus inicis. Quanta saviesa i quanta creativitat ha aportat amb les seues propostes! Quanta passió ha posat en la realització de cadascuna de les seues edicions! Certament, el Fòrum, malgrat les resistències i la poca col·laboració de la jerarquia, ha estat un èxit autèntic de participació en les seues 32 edicions, un veritable trobament seglar, eclesial, creatiu, vivencial i celebratiu de la fe, que ha animat la marxa de tanta gent del nostre estimat Poble Valencià que cerca eixa Església encarnada i compromesa en el moment present. Per això moltes vegades hem sentit dir amb emoció: “El Fòrum és tot un oasi en el desert de la nostra Església”. En aquest front Josep Antoni continuà potenciant la seua opció fonamental, que amb tant d’afany desenvolupà sent consiliari nacional o estatal de la JOC: la seua passió per la promoció seglar i el seu interès per la formació d’una joventut cristiana compromesa i responsable a la societat i a l’Església.
Què n’ha estat de fecunda, rica i feliç tota aquesta experiència compartida intensament amb l’amic Josep Antoni! Quantes coses ens ha ensenyat i com ens ha estimulat! Ambdós ens hem acompanyat, animat i encoratjat mútuament, sobretot en els moments durs i difícils. I sempre des de l’estima i l’amistat més sinceres, tot valorant-nos en gran manera. Encara recorde amb emoció les paraules que Comes va escriure en el llibret que es publicà amb motiu de la celebració dels meus 25 anys de capellà. Ell mateix reconeixia el que he assenyalat, en escriure: “va ser com una alenada d’aire fresc (trobar-me) amb l’equip de rectors de Sant Marcel·li-Massanassa… Era una benedicció de Déu comprovar que encara hi havia algú que entenia com cal la pastoral obrera, el ministeri ordenat, els problemes de fons de la diòcesi… però, sobretot, la passió, la intensitat i la il·lusió amb què tot això ho vivies i ho vius. I després, el Fòrum. Açò ja es massa per a la carabassa. Quantes coincidències en l’essencialitat dels plantejaments! Així dona gust treballar!”
Sí, és veritat: treballar amb Comes, tot compartint la seua amistat i la seua mestria, ha estat tot un plaer i un gran enriquiment personal i comunitari. La seua espontaneïtat i la seua senzillesa facilitaven tot aquest treball conjunt i compartit.
Finalment, m’agradaria destacar una altra faceta de Comes, ben coneguda, que ja han assenyalat tots els mitjans: la seua passió pel diàleg fe-cultura. Aquesta passió el dugué a estudiar periodisme i a posar-se al davant de la revista Iglesia Viva, de gran importància i influència en la vida intel·lectual de l’Església espanyola i, posteriorment, de la revista degana en valencià Saó, que tant ha potenciat aquest diàleg i l’encontre entre la cultura valenciana i la fe.
Certament, la vida de Josep Antoni Comes ha estat una benedicció per al nostre Poble i per a la nostra Església. La seua enorme aportació és de tal calibre que ens ha deixat un gran llegat i la gran responsabilitat de donar continuïtat a allò que era sagrat per a ell. Per això m’alegrà que en el seu soterrar, celebrat el passat 4 d’agost, tant el senyor arquebisbe en la seua carta de salutació a la família i a l’Assemblea litúrgica, com el senyor vicari episcopal, el rector de l’Olivar d’Alaquàs i les persones que pronunciaren paraules d’agraïment a Josep Antoni, reconegueren la seua gran personalitat i la seua obra, el seu enorme treball i la seua dedicació a la causa del Regne i a la del nostre Poble Valencià. Fou molt emocionant l’aplaudiment prolongat que se li dispensà en acabar la missa exequial. En ple període estival i de vacacions del mes d’agost hi hagué una gran assistència i una participació molt activa i sentida en una celebració molt acurada. Una celebració pròpia de Josep Antoni i com a ell li agradava: tota en valencià, amb els cants del Fòrum, alegres i plens d’esperança, i envoltat de tanta gent amb la qual compartí els projectes i les il·lusions de la seua vida.
Estic segur que el Déu bo i misericordiós, Senyor de la vida i de la història, l’haurà rebut amb els braços ben oberts i que l’amic Comes haurà sentit ja les paraules tendres i amables del seu Senyor: “Vine, beneït del meu Pare: participa ja definitivament del Regne que, amb tant d’entusiasme, vigor i fidelitat et comprometeres a fer present en la teua vida terrenal. Descansa, ple de pau, en el si del teu Senyor”.
Confie que, des de Déu, intercedirà per nosaltres perquè puguem donar continuïtat a allò que ell inicià ací amb tant d’afany i amb tanta passió. Ell ens convoca ara i ens motiva i ens urgeix a continuar la seua obra malgrat tanta resistència i tanta dificultat.
