La revista degana en valencià

Davant la revolució de la longevitat, molts reptes per a la Comunitat Valenciana

21/12/2021

Esperança de vida als 65 anys per províncies i sexe 1980-2017. Font: Elaboració pròpia a partir de dades d’Human Mortality Database i taules de mortalitat de l’INE

Des de fa diverses dècades hem anat sumant anys de vida, i hem sumat vida a aqueixos anys; ara només ens falta millorar les polítiques que ajuden al benestar en el procés d’envelliment. Perquè les persones es moren cada vegada més majors, però no a causa de la vellesa sinó per les malalties que tenen, o el que és el mateix: la vellesa no és una malaltia. Malalties cardiovasculars, tumors, respiratòries i les demències-malalties neurodegeneratives són les primeres causes de mort entre les persones de més edat.

Una de cada cinc persones té 65 o més anys i, segons l’INE, es preveu que el percentatge continue creixent fins a assolir el 31 % en 2050. L’esperança de vida en nàixer i l’esperança de vida als 65 anys ha augmentat a tot el món (de 40 anys a principis del segle XX als 83 de hui). Aquesta diferència és major encara si fem una mirada diferencial per gènere. Estem davant un procés denominat Global Aging i mereix estratègies globals, interdisciplinàries i a llarg termini. En alguns llocs es parla de l’Espanya envellida, llocs que coincideixen amb l’Espanya buidada. Hi ha hagut una transformació del patró de morbimortalitat que és diferent segons la causa. La major part de les persones viuen molts anys. En 2017, de la cohort de persones amb 65 anys encara en quedaven vives un 90 %; als 80 anys sobrevivia un 70 %, i als 90 anys, un terç. Aquestes xifres són espectaculars i mostren que cada vegada un major percentatge de les persones arriba a edats longeves. S’ha produït una revolució de la longevitat i, alhora, una democratització de la longevitat.

A Espanya, i a la Comunitat Valenciana en particular, s’ha aconseguit que els seus ciutadans visquen més anys i en millors condicions de vida, la qual cosa transforma per complet les seues trajectòries vitals. Segons l’OMS, dos factors clau influeixen en l’envelliment: un és l’augment de l’esperança de vida, i l’altre, l’augment de la supervivència en la vellesa. Vivim més anys, però és possible que en alguns d’aqueixos anys necessitem atencions per a viure en situació de dependència.

L’índex d’envelliment, que és l’indicador demogràfic de l’estructura de la població, mostra el percentatge de població major de 64 anys sobre la població menor de 16 anys. Si a Espanya als anys 80 hi havia menys de 40 persones majors per cada 100 menors, en el 2018 la proporció és de 120 per cada 100. Un altre indicador interessant és la taxa de dependència poblacional, que mostra la proporció de persones majors en edat inactiva sobre la població en edat activa. Espanya ha passat de comptar en els 80 amb 18 persones majors de 64 anys per cada 100 persones en edat activa (15-64 anys) a tindre’n en 2018, 30 per cada 100.

Es poden observar canvis en l’estructura de la població espanyola, amb grans diferències territorials. També n’hi ha a la Comunitat Valenciana. El percentatge de població de 65 i més anys a la Comunitat Valenciana és del 19,26 %. El Comtat, les zones d’interior de les dues Marines, la Vall d’Aiora, la Plana de Requena, la Canal de Navarrés, els Serrans, els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alt Palància, l’Alt Millars i el Racó d’Ademús són zones altament envellides amb variacions segons municipis. Les dades mostren l’evolució de les tendències d’esperança de vida i longevitat, amb diferències clares entre dones i homes. Però… estem preparats per a aqueix envelliment que ja és ací i el que vindrà? La veritat és que no.

Reptes

A Espanya, les persones majors de 65 anys representen quasi el 20 % de la població, i es preveu que aquest percentatge cresca significativament en els pròxims anys. Fer front de manera adequada a aquesta situació demogràfica i gestionar bé les polítiques d’envelliment demogràfic és un dels principals reptes per a la societat, i per a això són necessàries actuacions concretes, serveis sociosanitaris, recursos adequats, suficients i repartits per tot el territori geogràfic de la Comunitat Valenciana.

L’OMS ha llançat enguany el programa «Dècada de l’Envelliment Saludable 2020-2030» amb l’objectiu de promoure un envelliment saludable com a estratègia transversal a tots els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Aquest programa s’uneix a altres iniciats fa uns anys i que són un full de ruta per a orientar els responsables i decisors de les polítiques estatals, autonòmiques i locals i una referència per a guiar el desenvolupament de programes i intervencions.

La revolució de la longevitat ha d’afrontar-se des de la perspectiva individual (amb l’adopció d’hàbits més saludables), social (amb majors nivells de conscienciació i prevenció) i la política (amb la implementació de mesures sanitàries i de promoció de la salut per a tots). La majoria de les defuncions es relacionen amb comportaments i factors de risc, això és, estils de vida no saludables. Les polítiques de prevenció i promoció de la salut haurien de ser de dos tipus: unes, orientades a la societat en general, i altres, dirigides a col·lectius vulnerables segons el factor de risc. Tot no val per a tots.

Fa un any, Joan Romero i jo mateixa escrivíem en aquesta mateixa revista sobre «Les conseqüències socials i psicosocials de la pandèmia i els reptes per a les polítiques públiques de la Comunitat Valenciana». Un dels reptes era la necessitat de revisar el model d’atencions. Quines necessitats tenim/tindrem? La revolució de la longevitat importa a totes les persones: les que ja són majors, les que tenen pares majors que requereixen cures, les que seran majors demà, les que treballaran com a professionals de l’atenció en diferents serveis, les que faran innovació social i les que dissenyaran nous productes i serveis. És necessari fer innovació social en les cures, que permeta a les persones romandre a casa o en llocs que siguen molt similars a sa casa. Amb quins recursos comptem? Tenim unes polítiques públiques adequades o caldrà transformar-les? Com atendrem les noves necessitats de suport? Poden els cuidadors familiars continuar fent-nos càrrec (a vegades exclusivament) de les atencions? Si en 1998 hi havia sis possibles cuidadors per cada persona major de 80 anys, en 2018 la xifra és de 4,6; en 2040 en seran dues, i en 2060, una. L’atenció és més que una relació entre dues persones (una cuidadora, una altra cuidada); és una realitat que s’estén fins a les institucions polítiques i la societat en conjunt, per això resulta imprescindible revisar els models i les polítiques de cura i adaptar-les al moment que vivim.

A la Comunitat Valenciana necessitem una Estratègia Regional sobre els Envelliments per a abordar integralment la qualitat de vida dels més majors, les cures (sense oblidar cuidar el/la cuidador/a) i la soledat no desitjada. La soledat no desitjada és perjudicial per a la salut mental i física, i té conseqüències importants per a la cohesió social. Cada vegada es reconeix més com un problema públic que ha d’abordar-se amb intervencions polítiques eficaces. El sentiment de soledat augmenta amb l’edat, i és major a partir dels 80 anys. La prevalença de soledat emocional és major que la de soledat social; la primera és més freqüent entre les dones i la segona més freqüent entre els homes. La soledat és major entre les persones amb un menor nivell educatiu i entre les que viuen en llars unipersonals. Un de cada quatre ciutadans de la UE va declarar sentir-se sol la major part del temps durant els primers mesos de la pandèmia de coronavirus, d’acord amb les dades publicades recentment en l’enquesta d’Eurofound, l’informe Loneliness in the EU: Insights from surveys and online media data, el qual explora com va evolucionar la soledat durant la pandèmia en comparació amb anys anteriors per als europeus de totes les edats i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre com construir junts una societat més resistent i cohesionada.

La salut percebuda empitjora amb l’edat, fonamentalment per l’increment del nivell de dependència. Les persones majors amb més capacitat d’autoatenció tenen més probabilitats de percebre una bona salut. La satisfacció amb la vida es relaciona amb una alta longevitat, millor salut, millors xarxes de suport i participació social. Són nombrosos els estudis que han demostrat que els recursos socials tenen un impacte positiu en la salut mental i física de les persones majors i, a més, tenen més risc de desenvolupar malalties cardiovasculars, malalties infeccioses, deterioració cognitiva i mortalitat. El suport social informal és un factor important per a l’envelliment amb èxit. Està clar que l’envelliment poblacional és un dels reptes més importants, i alhora una oportunitat, que afectarà tots els sectors econòmics i socials i tindrà un impacte transversal en els models de societat futura. En un món que envelleix ràpidament, les persones majors juguen un paper fonamental en la societat, paper que es potenciaria si les persones majors gaudiren de nivells de salut adequats, qualitat i satisfacció amb la vida.

Taxa de dependència de la població major (65 i més anys) a l’àmbit municipal. Espanya 2018. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Padró Municipal d’Habitants 2018

Esperança de vida al moment de nàixer per províncies i sexe 1980 i 2017. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de Human Mortality Database i taules de mortalitat de l’INE

Índex d’envelliment a nivell municipal. Espanya 2018. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Padró Municipal d’Habitants 2018

Inscriu-te al nostre butlletí

Top