De Berlanga a Luis

02/07/2021

Berlanga, cineasta. Aquest binomi, actiu en el meu imaginari des d’abans de l’adolescència, estava probablement alimentat per les seues aparicions televisives, per la seua presència en periòdics i revistes i, és clar, per les seues pel·lícules. Amb una vocació cinematogràfica que se’m manifestava des de la infància, la paraula cineasta desencadenava en mi un torrencial alliberament d’endorfina. Del binomi, la paraula Berlanga no suscitava tampoc un estímul menor: humor, coralitat, pirotècnia… Podia, ja en aquells dies, percebre’ls com a atributs d’un univers en el qual, amb sacsada inclosa, els personatges es revelaven en tota la seua humanitat. A mesura que anava creixent, vaig comprendre com de profundament estaven –estem– retratats. La paraula Berlanga, des de ben aviat, em suggeria aquestes coses, encarnades en José Isbert, López-Vázquez, Elvira Quintillá, Amelia de la Torre, Amparo Soler Leal, Manuel Alexandre o Julia Caba Alba.

Al cap dels anys –prop de vint van viure la nostra amistat i les col·laboracions, fins a la seua defunció–, constate que el tracte amb Luis no ha comportat la contradicció o matisació del concepte Berlanga; ben al contrari. És cert que ell es definia com a contradictori, però això no era sinó una mostra de la seua coherència. El tret que sempre associe, automàticament, al seu caràcter és el de la generositat. Inevitablement. Veureu per què.

A principis dels noranta, una amiga em va telefonar per dir-me que Berlanga! feia una conferència al seu col·legi major. Arribat el dia, m’hi vaig presentar amb mitja hora d’antelació. El saló no es va omplir fins a deu minuts abans de l’hora, i amb un públic netament femení; els únics homes presents érem Luis i jo, i dos amics que l’acompanyaven. Hi arribà puntualment i saludà amb simpatia les responsables del col·legi. Rondava els setanta i s’expressava amb jovialitat. Va contar el seu desvetlament cinematogràfic, el pas per la primera escola oficial de cinema, el patiment de la censura franquista i altres boicots ideològics, la seua superstició austrohongaresa i altres avatars anecdòtico-biogràfics; i, seguidament, va obrir la trobada al col·loqui amb les presents, format en el qual se sentia més còmode. Les preguntes estaven guiades per la curiositat general. Em vaig decidir a intervindre amb una pregunta sobre les «Conversaciones de Salamanca», de primer; amb una altra sobre Tamaño natural, poc després. I, per a la meua sorpresa, Luis em va convidar a esperar-lo després de la xarrada per poder conversar amb tranquil·litat. Per descomptat que ho vaig fer, aclaparat i feliç. Em va dedicar prop d’una hora, dempeus, a la porta d’aquell col·legi major. Després de conéixer la meua vocació pel cinema, em va donar el seu número de telèfon i em va convidar a integrar-me en el seu equip per al pròxim rodatge. Com a meritori, naturalment. «Estudiar cine está muy bien, pero tienes que estar en el tajo y empezar recogiendo cables, llevando cafés a los actores…».

Comprovaria més tard que aquesta generositat no era una gràcia que abocava en exclusiva sobre mi: era habitual també amb altres joves, sempre que detectara passió pel mitjà, això sí. Perquè, en diversos casos, els agraciats amb la seua atenció acabaven abandonant els rodatges després de diversos dies d’intens i exigent treball. No obstant això, Luis, en el cim dels cims, convertit ja en llegenda cinematogràfica, sempre va tindre temps per a un devot pesat, per a un estudiant que preparara un treball, per a una entrevista intempestiva o per als molts admiradors que el paraven al carrer a demanar-li un autògraf i agrair-li les seues pel·lícules.

Quan ens vam conéixer, Luis em va parlar de ¡Viva Rusia!, el quart lliurament de la saga dels marquesos de Leguineche després de l’èxit de La escopeta nacional i les seues seqüeles. Un projecte abandonat per diversos motius, encara que em va semblar que Luis guardava encara alguna esperança. No obstant això, la seua pel·lícula següent –la primera en la qual vaig treballar– seria Todos a la cárcel, rodada en la Model de València quan encara estaven traslladant interns a la nova de Picassent. En el meu primer dia de rodatge vaig trobar Luis en un pati, sota un sol de justícia, fent una lectura italiana del guió amb els actors. Allí estaven els seus veterans –que jo admirava tant– i d’altres molt populars de generacions successives. L’equip de càmera muntava el pla, mentre els d’art feien els últims ajustos. Tres-cents figurants intentaven resguardar-se del sol en un racó d’ombra raquítica. Luis se’n va adonar i va comminar l’equip de producció a facilitar refugi i aigua per als figurants.

Prompte vaig veure que tots, des dels caps d’equip als meritoris, tutejaven Luis. Jo no, encara que ell m’havia convidat a fer-ho en les trobades que havíem tingut des que ens coneguérem. Impossible: jo continuava anomenant-lo «Don Luis» i parlant-li de vosté. Fins que, al tercer dia de rodatge, em va etzibar amb un somriure: «Si no me tuteas, mañana no podrás entrar al rodaje». Algun vosté se’m va escapar encara en els dies següents, però vaig acabar acostumant-me al tutejament, fins que va fluir amb naturalitat.

Malgrat la voràgine que suposava un rodatge de Berlanga, Luis trobava temps per a, a mitjan assaig, o preparant una presa, plantejar desafiaments als joves que ens forjàvem en els seus equips de direcció. A vegades ens exposava algun problema que sorgia durant el rodatge: un actor que no podia entrar en pla per on s’havia previst; o una columna de la localització que impedia consumar un moviment de càmera; o un diàleg que no acabava de funcionar… Havíem d’aportar-hi una solució i, si ens l’acceptava, ens premiava amb un dòlar fictici: «¡Dólar!», exclamava, i ens feia una palmada a la mà. Sabia com mantindre’ns alerta.

Quan havia de vindre a València, Luis m’avisava –o jo a ell, si anava a Madrid– per si hi havia ocasió de veure’ns. Naturalment, sempre n’hi havia, perquè jo sempre estava disposat a canviar qualsevol pla previ per la companyia de Luis. L’habitual era que anàrem a dinar (si ell no tenia cap compromís) i que passejàrem al llarg de la vesprada. Si era al matí, recorde visites a Ricardo Muñoz Suay en la Filmoteca Valenciana, i a Joan Álvarez, que havia creat l’Escola de Guionistes Luis García Berlanga a la UIMP. El seu vell amic Ricardo solia retraure-li, amb sorna, aquesta segona visita: «¿Una escuela de guionistas con tu nombre? Si tú nunca has sabido lo que es un guión…». Luis portava bé les pulles de Ricardo, que descobrien un afecte vertader. Eren capaços de dir-se amb total tranquil·litat les barbaritats més grans. Recorde un dinar amb tots dos a l’Hotel Astoria, en el qual es van acusar tot el temps, sense despentinar-se i sense una purna d’agressivitat, de falangista, de comunista, que «vosotros matasteis a vuestro hermano, el único listo de la familia, porque no atendía a vuestras consignas», i «vosotros lo hicisteis peor, porque nadie creyó que aquello fue un accidente»; i voltes i voltes «vosotros, los fachas…» i «vosotros, los rojos…»; sense immutar-se. Arribat el moment de marxar, Luis es va posar dempeus i va començar a col·locar-se la bufanda, la gorra… Ricardo em va llançar una picada d’ullet i va dir: «Luis, ahora que te veo de pie, me doy cuenta…» –Luis va assentir, sense deixar d’abrigar-se, animant-lo a acabar la frase– «…que Bardem viste con más estilo que tú». I això sí que va exasperar Luis. Baixem les escales de l’hotel mentre rondinava contra Ricardo, no per cap de les greus acusacions prèvies, sinó perquè poguera dir que Bardem vestia millor. Em sorprenia que Luis, coneixent Ricardo durant més de quaranta anys, sucumbira a aquesta provocació.

És cert que Luis vestia amb estil, amb un cert aire britànic. El dia que el vaig conéixer portava jaqueta fosca –mocador apuntat en la butxaca superior–, pantalons clars i corbata. Vestia aquestes peces invariablement, sempre amb bona qualitat, però mai ostentosament. A l’estiu, en els rodatges, recorria al polo i als pantalons lleugers, i sabata sempre còmoda. Fins i tot en èpoques de major relax social, i fins i tot de deixadesa, Luis sempre vestia impecablement. En determinades festes i gales va mantindre l’esmòquing, i sabia vestir el jaqué i el frac amb naturalitat, quan es requeria. Portava sempre els cabells i la barba ben retallats, excepte alguns dies en algun rodatge quan, comprensiblement, tota la seua atenció estava bolcada en la pel·lícula; i, de sobte, un matí, apareixia pulcrament igualat.

Aquesta elegància de Luis es manifestava també, i sobretot, en el seu caràcter: tractava amb tota mena de persones, de varietat de procedències culturals, ideològiques i socials. I procurava no incomodar mai a ningú. Si expressava un retret, ho feia cordialment i disposat a deixar-se convéncer de la bondat d’intencions de l’amonestat. Crec que tot això naixia de la seua comprensió de la naturalesa humana, per damunt de procedències i militàncies. I ací rau la grandesa del seu art, configurat per una mirada que entén –encara que no justifica– les nostres mesquineses, i que s’adhereix a les nostres esperances sense desprendre’s d’un pessimisme contradictòriament vitalista.