De Canal 9 a À Punt, i final?

20/12/2021

Desconec si és una característica dels valencians i valencianes, però, de vegades, en massa ocasions, se’ns ompli la boca i repetim un desig i després, quan podem aconseguir-lo, perdem la força i l’ocasió: parlem molt i actuem poc? Aquesta resposta haurien de contestar-la els nostres polítics actuals que integren el Govern del Botànic.
A hores d’ara no cal recordar totes les malifetes, moltes d’elles estrafolàries i escandaloses, que va fer el govern del Partit Popular a l’anterior RTVV. Si visquera ara Alí Babà no hauria buscat una cova: directament se n’hauria anat a viure a Burjassot, a la seu de la televisió. Va ser tot inversemblant, sí. Va ser esperpèntic el tancament, aquell que tenim gravat a la retina? Sí. La tancaren, amb tot el que allò va comportar per als treballadors i treballadores, per a l’audiovisual valencià i per al servei públic informatiu del poble valencià, a més de la vergonya que ens van fer passar a escala peninsular i més enllà.
Però, ves per on, després de les penúltimes eleccions autonòmiques, el PSPV i Compromís arriben al govern de la Generalitat. Tots els partits de l’esquerra portaven en el programa electoral el fet de tornar a obrir la radiotelevisió pública. I, després de molts entrebancs provocats per la forma d’enfonsar-la el PP, comença a emetre novament amb regularitat el 10 de juny de 2018 (la ràdio havia emés ja l’11 de desembre de 2017). Les campanes mediàtiques de tot el país voltejaren per a celebrar l’avinentesa: estàvem tots contents malgrat tots els problemes, però tornàvem a tindre una ràdio i una televisió pública i valenciana.
De segur que no va ser un camí fàcil. De segur que Empar Marco, la primera directora d’À Punt, si escriu les seues memòries, ens sorprendria perquè, per molt que puguem imaginar, la realitat deu haver estat més sucosa. Ja estem en les ones. Uns treballadors contents, d’altres no. El sector audiovisual valencià, premiat arreu del món, comença a veure la llum al final del túnel que han hagut de travessar per la barbàrie del PP, torna L’Alqueria Blanca, el tòtem que ens uneix.
Passen, però, els dies i els mesos i sembla que els nostres governants no saben molt bé el que volen fer amb À Punt. Dir que, perquè funcione una de les promeses que van fer, ja està aconseguit l’objectiu sembla massa infantil.
Hui vivim en una societat on la competència per l’audiència és una mena de guerra sense final. Tu ets les visites, les audiències que tens. I, clar, fer una ràdio i una televisió mai ningú ha dit que siga barat. Són molts professionals, moltes màquines, molta tecnologia. Però, el que està molt clar és que si vull un cotxe que funcione, que siga bo, no puc comprar-lo per mil euros. I això és el que sembla que vol el Govern del Botànic.
A continuació tenen un quadre amb les comunitats autònomes que tenen mitjans públics i la quantitat econòmica que hi dediquen en el pressupost del 2021. La comparativa és molt aclaridora.

Andalusia 8,427 milions d’habitants    174,96 milions d’euros (20,76 euros x habitant)
Catalunya 7,566 milions d’habitants    245,18 milions d’euros (32,40 euros x habitant)
C. de Madrid 6,642 milions d’habitants    83,05 milions d’euros (12,82 euros x habitant)
País Valencià 4,975 milions d’habitants    68,16 milions d’euros (13,70 euros x habitant)
País Basc 2,178 milions d’habitants    162,68 milions d’euros (74,69 euros x habitant)

Un element fonamental d’una ràdio i televisió pública d’una comunitat autònoma que té una llengua pròpia és, ha de ser, la potenciació d’eixa llengua. L’oferta en castellà és quasi infinita, mentre que en valencià es redueix molt, moltíssim. I la pregunta és si valorem la promoció de la llengua utilitzada als mitjans públics. Quant val mantenir i potenciar el valencià? Quant val, posem per cas, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Quant costen les diferents activitats que se subvencionen per a promocionar el valencià? Volem soterrar À Punt? També podríem dir que la reciprocitat entre els mitjans públics de Catalunya, de les Illes i del País Valencià no ha estat la prioritat, segurament, de cap dels tres governs, encara que quan s’han fet algunes coses, com la projecció de la pel·lícula La mort de Guillem, la nostra televisió ha arribat a una audiència molt superior a la seua mitjana.
Fins i tot, si pensem amb una certa maldat política, una cosa és fer el que va organitzar el Partit Popular, eixe que ara sembla que no ha trencat un plat en sa vida. El senyor Mazón sembla que té una memòria molt selectiva i apliquen la màxima que diu que unes eleccions perdudes esborren tots els pecats comesos. I deia maldat perquè, al final, els polítics que més han d’eixir als mitjans de comunicació públics són els polítics que governen, perquè són els que més coses fan i proposen. I no estic dient que l’oposició no té tot el dret del món a aparéixer, que és clar que sí. Però, serà normal que aparega més a la pantalla un diputat en Corts que un senyor treballador d’una empresa. Si no s’aconsegueix audiència, per què vols eixir a les pantalles? Si ningú no veu i escolta À Punt, són indiferents els missatges i la qualitat dels pocs programes que es puguen mostrar. Tan difícil és d’entendre?
Estem en una situació molt complicada econòmicament i social. D’acord, perfecte i ho sabem. Però el que cal saber i decidir d’una vegada per sempre és el que volem. Potenciar, dotar-la d’un pressupost ajustat però digne i no llevar-li els milions de l’IVA és el primer que cal perquè À Punt es convertisca, també, en una generadora de llocs de treball per al sector audiovisual valencià, per al món de la música i de la cultura en valencià. No és important i té impacte personal, cultural i econòmic? I si finalment es decideix que no paga la pena, que no es tenen els diners necessaris, que s’adopte la decisió de tancar-la, de deixar-la estar, però no hauríem de mantenir la mort lentíssima que suposa no dotar-la d’un pressupost mínimament adequat. El millor gestor del món, sense pressupost, pot intentar fer miracles, però és pràcticament impossible.
Reivindique la valentia del Govern del Botànic. Que la tanquen o que la dignifiquen. Ells i elles sabran. I després, nosaltres, ja votarem sense oblidar les renúncies i els acompliments dels partits polítics.