De cavalls verds

31/01/2022

Conta la llegenda que els milers de moriscos aplegats a la Vall de Laguar, després que es decretara la seua expulsió, resistiren les tropes imperials amb una força insospitada i tot esperant que la muntanya sobre la qual s’havien atrinxerat es convertira en un gran cavall alat que els trauria d’allà al mateix temps que derrotava l’enemic. La fe desmesurada, cega podríem dir, els va portar a uns nivells de resistència que no es coneixien des de feia molts segles. Aquells moriscos, malgrat veure la superioritat de l’exèrcit imperial i la imminent derrota, decidiren aferrar-se a la seua terra fins a les darreres conseqüències.

Permeteu-me que rescati aquest trist i vergonyós episodi de la nostra història per a dibuixar un paral·lelisme amb el que està passant actualment quan des de certs àmbits es llança un avís contundent del risc seriós de col·lapse civilitzatori. Són moltes les veus autoritzades que des del diferents disciplines científiques estan posant un crit d’alerta sobre la insostenibilitat de la nostra civilització. Una civilització basada en un model capitalista que ho fia tot al creixement continu és del tot impossible en un planeta finit. Són faves comptades. El creixement necessita recursos materials i energètics i aquests estan donant moltes mostres de debilitat des de fa anys. No cal més que seguir mínimament les notícies per veure els problemes de subministrament que està patint la indústria de l’automòbil, per citar un sector, com estan apujant els preus de materials bàsics de la construcció o com s’està encarint el preu de l’energia en totes les seues manifestacions.

El cas és que enguany es commemoren 50 anys de la publicació de The limits to growth (els límits del creixement), un informe encarregat pel Massachussets Institut of Technology (MIT) i que relacionava el creixement de la població mundial i el model econòmic amb els límits físics del planeta. La conclusió era contundent: el sistema era inviable. El sistema, però, va trobar la manera d’esquivar l’informe tot fent aparèixer la idea del desenvolupament sostenible. Una idea que ha estat rebatuda des d’un primer moment per la seua inconsistència física: el creixement és materialment insostenible. Mig segle després de la publicació de l’informe continuem obstinats amb aquest concepte. Ara ho hem disfressat d’agenda 2030 i hi hem fixat uns objectius -de desenvolupament sostenible, és clar. I ja som al final del carrer.

No ens estem agafant a aquesta idea del desenvolupament sostenible amb la mateixa força que aquells moriscos s’aferraven a les roques més altes de la Vall de Laguar? No serà el nostre particular cavall verd?

Hi ha qui creu, legítimament, que no cal patir tant, que alguna cosa s’inventarà i ens traurà d’aquest atzucac. Al més pur estil profètic, hi ha qui s’encomana a la tecnologia com qui ho fa a Santa Bàrbara quan trona –tard-, sense analitzar amb deteniment si aquesta fe té cap base sòlida o no. De fet, d’aquest fenomen, alguns autors com Jorge Riechmann en dieuen tecnolatria. En tot cas, ves que no estem davant d’una altra forma en la qual se’ns pot aparèixer el desitjat cavall verd i ves que el nostre món no acabe, com el d’aquells pobres moriscos, col·lapsant per culpa de qui, representa, ens protegia fins aleshores.