La revista degana en valencià

De faixeros i carboners

30/06/2020

Foto: Miguel Ángel Troncho

Us parlaré dels meus uelos. Si, uelos. Ni avis, ni iaios, ni padrins, malgrat no ser normatiu és el terme que li correspon al pare de ma mare i al pare de mon pare. Substituir-lo per un altre el desvirtuaria i els faria persones estranyes. Ja m’enteneu, així que segur em permetreu aquesta llicència.

El pare de ma mare va fer carbó, del vegetal. Allà cap als anys cinquanta del segle passat es dedicava a comprar la llenya dels boscos de carrasques i roures, gestionava una colla de carboners que anaven a jornal i venia el carbó als pobles de la Plana de Castelló, cap a Tortosa o cap a València. On fera falta el baixava amb el seu camió. Viatges del bosc a la ciutat i de tornada cap al bosc. Eren uns anys on la gent d’aquestes contrades es movia poc. Tret dels que es dedicaven a la faixa, com el pare de mon pare, i que anaven gairebé per tot arreu venent-les, la resta de la població no havia eixit massa dels seus pobles. Molts joves havien anat a servir lluny de casa i en moltes ocasions era l’únic viatge llarg que havien fet, això si és que no havien eixit excedents de contingent. Aquesta era, sovint l’única vegada que havien anat a veure món que deien. No és d’estranyar que tots contaren anècdotes, aventures i vivències en tornar a casa i que les disfressaren tant com vulgueren o els interessara. El cas és que allò que explicaven era tot el que els altres sabien de fora. Així que la imatge que aquests últims es podien fer del món més enllà de les seues contrades era, per dir-ho d’alguna manera, una mica esbiaixada.

Molts anys després el uelo carboner m’explicava les mateixes aventures i notava en la seua veu i en la seua mirada aquell desig de causar en el seu interlocutor la mateixa admiració, sorpresa i atenció que devia despertar en els carboners que l’esperaven al bosc per carregar de nou el camió amb sàrries plenes de carbó nou. Jo l’escoltava amb amabilitat, molta paciència, seré sincer, i amb la predisposició a complaure’l i retornar-li aquells comentaris que el podien satisfer. Podria haver-li dit que allò que ell recordava ja no era així, que havia recorregut aquells carrers i aquelles carreteres cent vegades o tantes altres de llocs més llunyans que ni tan sols podria posar al mapa. Però era ma uelo.

Mon pare m’explicava també les històries de son pare incloses algunes en les que ell també hi havia participat de xiquet. Viatges a peu per pobles de l’Aragó venent faixes i que donaven per a moltes converses en tornar a casa. Mon pare, però, ja no esperava que li respongués amb l’admiració que responia el uelo carboner. Era conscient del canvi que havia experimentat la vida al llarg de la segona meitat de segle XX i compartíem riures i reflexions justament d’aquest fet, de com es veien les coses abans i com les veiem ara.

El que em sobta és, que encara ara, hi haja gent que vinga als pobles a explicar-nos als que hi vivim un munt d’excel·lències i visions estupendes d’una realitat que, pobres de nosaltres, desconeixem perquè no hem vist món. Com aquell faixero o aquell carboner que tornava al poble i que espera que aquells que el rebran l’escolten amb estupefacció i disposats a empassar-s’ho tot. Gent que durant dècades no ha sabut res dels pobles i que creu que ací seguim igual que fa dècades, tantes que ni ho recordem. Ànimes que ignoren que els i les habitants dels pobles portem anys eixint i tornant. Voltant món, enriquint-nos, i tornant. Veïns i veïnes que hem rodat el món i hem tornat al Born, que vivim connectats al segle XXI com qualsevol altre ciutadà de qualsevol altre indret i que ens sentim ofesos quan ens volen fer combregar amb rodes de molí. Perquè senyors, una cosa és complaure a ma uelo i l’altra riure-li les gràcies a segons qui.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top