La revista degana en valencià

De gegants i puces

“Un popurri d’acusacions malintencionades i telecomandades pels que fa temps que han perdut el nord i van camí de perdre també el sud, l’est i l’oest”

Segons un amic meu la política és “l’art de fer creure a la gent que es tenen solucions als problemes que generen els polítics”. I bé, que voleu que us diga, és comprensible eixa sorna tan valenciana, i eixe raonament tan planer, si més no quan hem heretat un llegat de barbàrie i corrupció que ens ha deixat les butxaques escurades i els cors ajupits davant de tanta impunitat allargada en el temps.

Ara bé, les solucions als greus problemes que té la nostra societat no poden trobar altra eixida que la negociació, el pacte, l’acord, el consens i la pedagogia. També canviar models que arrosseguen dinàmiques viciades o interessos confrontats. Digueu-li com vulgueu però tal vegada això mateix siga la política, no sé si en majúscules o no. Malgrat tot, jo continue creient en la política com a instrument bàsic de la democràcia.

En política sempre és recomanable una certa noblesa, fonamental per a poder raonar i discutir des de les elementals regles de convivència. Però igual que en la guerra, quan determinats polítics perden batalles repetidament sempre hi ha qui es plega a temptacions sucoses: alguns donen eixida a veus cavernàries, a colp de talonari o de promeses de futur. Són veus disposades a enfonsar-se fins a les natges en el fang mediàtic més espés. Això sembla ser un signe del nostre temps, per desgràcia.

El fascinant art de l’ofuscació col·lectiva ja va ser definit clarament pel senyor Goebbels, que igual tenia si la mentida es deia mil o cinquanta mil vegades, com més millor per a complir l’objectiu de desacreditar i desfer al contrari. Vist com evolucionen les societats contemporànies, hiperconnectades, vista l’aclaparadora presència de les xarxes, tan donades al plaer d’escampar crits grollers a canvi de repiulades massives, o vista la recent escola de periodisme d’investigació apadrinat pel tàndem Inda-Maruenda, res m’estranya.

Tot açò que comente ve al voltant d’uns fets i unes acusacions que se’m fan de manera constant en determinats cenacles mediàtics. El procediment sempre és el mateix, i us assegure que és tan desagradable de llegir com trist de veure la impunitat amb què algú es llança a publicar informacions que, lluny d’estar contrastades, busquen capgirar la veritat com un mitjó ple de forats. Si abans parlava de cert descrèdit de la política, crec que hi ha també una mínima però dolenta part del periodisme de telecomandament que alimenta allò que ara diuen postveritat. Seria alguna cosa semblant a magnificar les puces i fer creure que són gegants, mentre que al gegants se’ls percep amb indiferència, com si foren puces en el desert. Entre tots, ens ho tindríem que fer mirar.

Per no avorrir, em centraré en un parell de casos, que molt resumidament explique a continuació.

Se m’acusa, amb grans titulars, d’haver contractat un treball d’impremta en una empresa del meu poble, tot donant a entendre que hi ha alguna cosa sospitosa per allò de la filiació local. Al mateix temps s’obvien dues poderoses raons d’aquest encàrrec: la primera, ser una impremta que, com altres 17 més treballen habitualment per a l’Àrea de Cultura des de fa prop de vint anys; i en segon lloc, en cap moment s’esmenta que l’oferta estava contrastada amb altres empreses i era tan ajustada com per a reduir el cost del producte a la tercera part del que costava en anteriors legislatures. Així i tot, la intenció no era altra que centrar el focus mediàtic no en el canvi de model i l’estalvi aconseguit (una decisió política), sinó en una relació de proximitat que és presentada com a sospitosa sense cap argumentació.

Segon cas, la contractació d’un servei de mims-guia per part del MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), és presentada com una anomalia, per la raó que un dels treballadors és germà d’un antic assessor i company de la Diputació. S’intenta de nou establir no sé quins lligams de sospita. Doncs bé, una altra veritat a mitges i totalment descontextualitzada. Els treballadors en qüestió feien tasques de guiatge per al museu de manera continuada des de l’any 2005, des de feia algunes legislatures, i on les contractacions depenien directament de diputats del PP. En 2015 arriba el nou equip a la corporació, de la qual sóc membre, i ens trobem amb la principal sala del museu (on treballen els mims) tancada per problemes tècnics. En pocs mesos aconseguim reparar i desbloquejar el funcionament d’aquesta sala, vital per al públic del museu, i vist que els contractes dels mims-actors no complien els requeriments bàsics administratius, ordenem que es pose en marxa un procés de concurs públic, que finalment conclou amb una empresa diferent a càrrec del servei dels mims. En resum, hem obert una sala tancada i recuperat públic per al museu, hem aconseguit un procediment per a la contractació dels actors ajustat al que pertoca administrativament i finalment, hem redreçat una situació irregular que s’havia allargat per prop de 12 anys. Així i tot, són centenars de caràcters tipogràfics ben esmolats els que s’han vessat per tal de fer créixer les puces a la grandària de gegants.

Tots dos casos abans esmentats, juntament amb altres que s’intercalen a conveniència del plomaire de torn, consitueixen un popurri d’acusacions malintencionades i telecomandades pels que fa temps que han perdut el nord i van camí de perdre també el sud, l’est i l’oest.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top