De gira familiar

11/02/2022

 

D’un temps ençà, hem viscut l’espenta d’un gènere musical vital per a la nostra llengua i per al creixement personal dels més menuts. Les cançons per a xiquets han deixat de ser unes produccions aïllades en el mapa musical o creatiu de determinats autors i ja formen part, amb normalitat, de la programació de concerts en pobles i ciutats. El llegat de Carraixet, Els Pavesos o Paco Muñoz, entre d’altres, continua ben viu.

Una de les persones que ha liderat aquest procés de normalització és, sense cap dubte, Dani Miquel. Un artista tenaç i intel·ligent que s’ha envoltat sempre d’una colla de músics de la Ribera de primeríssim nivell: Àlvar Carpi, Xavier Alaman, Josep Maravillas, Vicent Millo, Josep Alcover, Rafa Solves… Dani Miquel és un fenomen de masses equiparable a bandes com Zoo o La Fúmiga (i no exagere). L’artista de l’Alcúdia ompli teatres, places públiques i centres comercials si fa falta. Eixa transversalitat que atresora no té preu per a la difusió de la llengua, en un context en què el públic s’ha fet gran durant massa generacions escoltant les mateixes cançons o amb productes musicals aliens a la cultura pròpia. Ara, la Generalitat Valenciana ha reconegut el músic de l’Alcúdia amb la distinció del 9 d’Octubre. Ben merescuda. Amb ell també es premien tots eixos pares i mares que han dut els fills als concerts de Dani Miquel, viatjant de poble en poble perquè els seus nanos feren costat al cantacançons del jupetí, la barba i les ulleres.

Però no només és Dani Miquel qui genera passió entre la xicalla. En l’actualitat, les propostes que trobem per a gaudir de la música familiar són ben variades i de qualitat, i així els fans van creixent en nombre. Potser siga Ramonets la formació que més seguidors tinga entre pares i mares. Aquestes versions en valencià del mític grup de punk rock Ramones, adaptades als missatges de nanos i majors, fan les delícies en directe («Més deures no!», «Regueeton-to», «La iaia és la millor», «Ser major és un ful», etc.).

Per altra banda, un dels factors de l’èxit de la música familiar és la incorporació d’elements teatrals, literaris, disfresses i tota classe de romanços que fan més agradables els concerts. Així ho han entés Albert Ortega «Bertomeu» i Carles Llinares «Batà», dos músics amb projectes personals de tota mena que amb Marcel el Marcià van concebre un espectacle literari, il·lustrat i teatral amb una continuïtat que ja la voldrien per a ells molts grups de rock, que a les primeres de canvi es desfan. Marcel el Marcià sobrevola els nostres pobles amb la seua nau espacial des de l’any 2007. Ara, Bertomeu i Empar Bou (reconeguda il·lustradora) inicien aquesta tardor un nou capítol musical i editorial amb el Pirata Pataxula, un personatge que ha quallat també entre el públic escolar amb els seus disc-llibres.

Però la cosa no acaba ací. A la Safor, els projectes que ha liderat i lidera Francesc Burgos (La POP, el segell La Casa Calba, el Teatre del Raval de Gandia, Amanida Peiot, etc.) són sempre originals i divertits. Enguany, ha iniciat una lluita de conscienciació pel reciclatge. Ara, Burgos sembla un personatge extret d’una pel·lícula de Tim Burton. El Triangulista protagonitza l’espectacle «Plàstic-tic-tic». Estrafolàriament efectista i amb un vinil groc on trobareu les cançons. Us deixarà hipnotitzats.

Si una cosa cal destacar de molts dels grups i espectacles que esmentem és la clara intenció d’agradar menuts i grans. Per això, la barreja musical fa ballar els xiquets i arranca rialles als més grans, amb girs musicals que enllacen amb els gustos i edats dels més granats. La llista se’ns fa llarga, però apunteu quatre noms: Trobadorets, La Factoria de Sons, Canta Canalla i Wilfrid.

Trobadorets va nàixer a Almassora per a xalar –com diuen ells– i revisar moltes de les velles cançons infantils que s’han fet al nostre país de nord a sud. Amb cinc discos, són un dels grups imprescindibles per a fer ballar i cantar a tota la plaça. A les comarques de Castelló no tenen rivals!

Canta Canalla creix i creix a la comarca de l’Horta amb músics de llarg recorregut i gran bagatge artístic. I això es nota en discos com La revolució dels menuts i les diferents incursions estilístiques per contar històries amb el llenguatge que entenen els xiquets. Un directe deliciós i unes lletres divertides i iròniques que ens parlen de pilota valenciana, de l’horta, de dormir a casa de l’amic o de la platja de la Patacona, a Alboraia.

I l’agradable sorpresa dels darrers mesos de pandèmia ha estat el projecte de Wilfrid (Wilfrid Pelló), qui amb Energia humana es despulla amb un disc que camina entre el pop rock apegalós, radiable i optimista. Un treball directe, sense vestimenta infantil, però que va dirigit al públic familiar. Com es defineix ell mateix: «un cantautor solista que relaciona el seu missatge amb la seua dedicació pedagògica». Està tot dit. I a més a més, amb les col·laboracions del cantaor Jonatan Penalba i dels músics Francisco Latino, Edu Olmedo, Paco Mifsud i Toni Ligero.

Finalment, tanquem aquestes ratlles amb una de les veus femenines més destacades del nostre país. És curiós perquè la vaig conéixer en una escola mentre ella vigilava el pati d’infantil. Abans ja havia escoltat Aitana Ferrer, però quan vaig saber que era mestra ho vaig entendre tot. En els darrers anys encapçala La Factoria de Sons amb Enric Murillo i Cèsar Murillo, entre d’altres músics, mestres i cantants. Contes i cançons amb pedagogia i per franges d’edat! Com toca. I ja en van cinc volums.