De gregaris i gregoris

Vinyeta de Juli Sanchis (Harca).

He estat observant que, a les últimes dècades, els sàpiens hem encetat un procés d’allunyament de la nostra condició humana i triem imitar comportaments propis d’altres espècies animals. Sembla que una immensa majoria dels éssers humans actuen des del gregarisme. En origen, la conducta gregària no ha de remetre a connotacions dolentes. La tendència a associar-se amb els congèneres promet avantatges com el d’assolir objectius comuns, però, gràcies a l’evolució i la cultura, ja no ens cal emprar conductes gregàries com les de les ovelles, o els estornells. Per exemple, el ball d’aquests ocells (que dibuixen figures geomètriques de gran bellesa al cel) pot semblar un acte grupal voluntari. Això, però, no és cert. Els estornells actuen junts, però sense una direcció planificada, des d’un moviment no coordinat d’individus que només cerquen no ser víctima dels predadors.

Un comportament gregari en l’ésser humà és contrari a la presa de decisions pròpies, a la conformació d’un judici crític sobre allò que ens envolta i a la construcció d’una opinió sòlida, autònoma o independent. Malgrat tot, la conducta gregària és cada vegada més present en les institucions i organitzacions humanes, i oferiré algunes mostres per deixar clar el que vull dir.

A escala global, Trump pot actuar amb total llibertat perquè la resta de mandataris prefereixen reduir el perill per als seus països, i ho fan apropant-se als postulats ianquis, mantenint un silenci còmplice, o mostrant submissió. I el mateix ocorre amb altres personatges de gran influència, com Netanyahu, o Putin, que són igualment respectats per la comunitat internacional.

Açò del gregarisme també ocorre ben a prop de nosaltres. Les manifestacions que convoca la ultradreta a la seu del partit socialista de Madrid, o als pobles on pensen que poden crear un conflicte entre nadius i immigrants, hi compten amb un bon nombre de gregaris i gregàries, de seguidors i persones servils que no han pensat sobre el perquè d’eixes concentracions. A més, als aldarulls socials, aquestes persones troben la seguretat i la confiança que els atorga l’anonimat, en formar part de la massa, del ramat. Per això són immunes a la llei quan empren simbologia feixista i entonen el cara al sol.

A hores d’ara, qualsevol partit polític fa ús del gregarisme quan imposa un discurs als seus militants, els quals han d’obeir la consigna del líder (o de la cúpula de l’organització) sense queixa ni suggeriment contrari, per allò de la disciplina interna. Al parlament, s’usa un portaveu d’oratòria violenta per a crear un clima de tensió que resulte feridor per a l’enemic i desperte el clamor dels seus. Aplaudiments a l’uníson i crits de guerra. Estem cansats de contemplar aquesta escena dia rere dia. No hi ha lloc per al diàleg, per a contrastar opinions diferents, per a escoltar i respondre. El parlament és la seu del pensament gregari.

Hi ha altres casos més sagnants: quan el gregarisme ha estat inoculat de tal manera que una persona no és conscient del seu grau de servitud. Des del relat que hem pogut completar dels esdeveniments al CECOPI, el dia de la DANA, podríem arribar a concloure que la persona responsable de gestionar l’emergència va retardar la decisió d’emetre l’ES-Alert, precisament, per l’absència, a la central d’emergències, del seu cap de partit i del govern, del seu Alfa. La jerarquia implantada a les estructures de partit, en alguns casos, fan dubtar les persones sobre les seues pròpies decisions, oblidant el deure assumit o el mateix sentit comú, que passa a ocupar un segon pla en l’esquema mental del gregari.

Finalment, al nivell més bàsic, gregarisme és obeir l’al·locució dels altres (dels presumptes superiors) sense qüestionar-nos els arguments ni els motius que fonamenten eixe discurs. I açò ocorre amb massa freqüència, de manera que ens hem acostumat a opinar sense pensar, a jutjar sense conéixer, a condemnar des del prejudici… Tot açò és propi de l’esperit gregari.

Oposat al gregarisme hi és el gregorisme.

A hores d’ara és tan insòlit reflexionar al voltant de les coses que ocorren, del perquè ocorren, dels elements influents en els processos socials i econòmics, de les relacions de poder establertes, de les solucions als problemes que patim com a ciutadans o com espècie, que aquelles persones orientades al pensament crític senten una deriva al seu estat d’ànim. Aquestes persones no troben amb qui compartir les seues preocupacions. Al contrari, són conscients de la seua situació marginal i pateixen la incomprensió de la resta. Cansades i abatudes per la força opressora del sistema, podrien despertar qualsevol dia convertits en insecte, com li va ocórrer a Gregori Samsa a La Metamorfosi. Podrien tenir consciència humana, és cert, però també ser percebuts com un element alié a l’engranatge social, als mecanismes que atorguen sentit a una existència plàcida i al sistema de pensament imperant. D’aquesta manera és com el gregarisme s’imposa al gregorisme, o el motiu pel qual els he atorgat als lliures pensadors el nom de gregoris.

Amb tot, posats a filosofar: qui mereix ser la panderola en el conte de Kafka, Gregori Samsa o la resta del món?

Mireu, ara que acaba un any farcit de despropòsits, un gregori ha de fer ús d’una mirada ampla i assenyalar que al món hi ha milions de persones sense recursos per a viure; que podem comptar al voltant de vint conflictes bèl·lics sense resoldre amb centenars de milers de víctimes i xifres gegantines de desplaçats, condemnats a la misèria; que el genocidi no és un concepte propi de temps pretèrits; que la corrupció i els interessos econòmics manen per sobre de l’interés general; que el canvi climàtic és real i les seues conseqüències devastadores…

Un gregori tampoc no pot oblidar que els països de l’OTAN han aprovat una inversió major per a la compra d’armament; que les institucions europees han aprovat una moratòria per la producció de motors alimentats per combustibles fòssils; que a les primeres eleccions autonòmiques de moltes altres que se succeiran d’aquí a poc temps, a Extremadura, els ultres han guanyat escons i són clau per governar (ja anuncien que s’oposen al Pacte Verd, que cal suprimir les despeses en Igualtat i que insistiran en les polítiques contra les persones immigrades)… Un gregori valencià, a més, haurà d’agrair la possibilitat de publicar en la seua llengua.

Així les coses, em permetreu no caure en el parany d’imaginar un millor any per al 2026. Això seria tan absurd com inconscient. El que cal demanar és salut i força per no defallir en la lluita. I que tinguem sort!