La revista degana en valencià

De la falsa normalitat a la resistència

07/04/2022

Des de la repressió del procés independentista a Catalunya, i per un lògic aflorament de la moral de la derrota, els pronòstics apocalíptics sobre la llengua catalana van en augment. Però, funcionar només a colp d’escarafalls davant les darreres enquestes sociolingüístiques, sense aturar-se a aclarir els factors implicats, no sembla gaire intel·ligent. Per això, una mirada històrica pot contribuir a posar les coses al seu lloc. L’empenta del catalanisme de les primeres dècades del segle XX va ser prou forta per a crear si més no en una part del territori catalanoparlant les condicions per a convertir-se en una societat diferenciada i culturalment emergent: un sistema de partits propi a Catalunya, una llengua amb normes clares i flexibles, una literatura moderna… Cap dels èxits aconseguits aleshores ha pogut ser anul·lat. La transmissió intergeneracional del català es mantenia prou ferma també a les Balears, Andorra, la Franja de Ponent i el País Valencià, i només havia començat a veure’s compromesa a la Catalunya del Nord. La dictadura franquista va utilitzar contra el catalanisme polític i contra la llengua catalana tots els mecanismes nacionalitzadors de l’Estat, i alguns d’exclusius dels estats totalitaris: l’administració, l’escola, el reclutament militar, la propaganda i el veto en els mitjans de comunicació, la censura de llibres, la prohibició de la retolació en català… Tot això, aplicat durant quatre dècades, havia de produir uns efectes. I hi ha un acord a situar el punt d’inflexió entre el 1960 i el 1970: és llavors quan es percep de manera clara que s’està trencant la transmissió de la llengua en algunes zones sotmeses a ràpids canvis poblacionals.

La causa és l’actuació conjunta de diversos factors combinats: la dimissió lingüística induïda per la propaganda del règim, l’onada migratòria i el fet que l’Estat impose arreu unes condicions que dificulten la integració lingüística dels immigrants, l’expansió dels mitjans de comunicació espanyols parlats –ràdio i televisió–, que guanyen en penetració i intensitat… I amb tot, el procés nacionalitzador espanyol fracassava parcialment. La resistència es mantenia i s’incrementava, si bé restringida al principi a alguns nuclis intel·lectuals i molt lligada a la literatura. Es desenvolupava una consciència nacional catalana (sense Estat i contra l’Estat), que anava guanyant popularitat. Per què? Perquè la idea d’Espanya era indissociable de la ideologia dels sectors més reaccionaris i perquè excloïa llengües i cultures ben assentades. Per això, cap dels seus símbols (ni bandera, ni himne) ha aconseguit mai l’adhesió unànime.

En el canvi de règim que seguí a la mort del dictador, els dirigents de l’Estat hagueren de cedir de moment en la pressió espanyolitzadora. L’època autonòmica s’inicià amb la convicció que el procés es podia revertir. De mica en mica, sembla que els instruments nacionalitzadors de l’Estat es neutralitzen o canvien de mans: l’administració es descentralitza i a Catalunya la llengua catalana s’institucionalitza amb èxit; en major o menor grau, també a les Balears i al País Valencià el català penetra en l’ensenyament i les institucions; el reclutament militar obligatori s’esquerda gràcies al moviment d’objecció de consciència; apareixen diaris i ràdios i televisions públiques en català… Andorra declara la independència i fa del català l’única llengua oficial. Només a Catalunya del Nord i a la Franja de Ponent la llengua continua completament desemparada. A la resta dels territoris, objectivament, el català obté més difusió pública i més protecció institucional que mai –des del Decret de Nova Planta. Fins i tot al País Valencià, on les maniobres de l’Estat aprofitaren el ressentiment dels sectors més reaccionaris per engegar un virulent secessionisme, es produeixen avanços culturals significatius.

L’impuls exemplar amb què s’engegà la normalització, però, anà deixant pas massa ràpidament a la trampa mental de la normalitat. Sobretot a Catalunya, es difongué la convicció que les actituds de resistència cultural i militància lingüística de l’antifranquisme eren obsoletes i innecessàries, que tot quedava en mans, d’una banda, de l’administració (de les conselleries d’Educació i les direccions generals de Política Lingüística i de les seues campanyes publicitàries i subvencions) i, de l’altra, del mercat. Encara no s’havia aconseguit cap dels objectius de la normalització lingüística (ni tan sols una equiparació amb l’espanyol en els mitjans de comunicació autòctons) i ja s’estava fomentant la neutralitat i l’abstencionisme. Els efectes positius de la televisió pública catalana quedaven diluïts per la proliferació de cadenes privades en espanyol.

Mentrestant, l’Estat reprenia el propòsit de liquidar el català: sentències del Tribunal Constitucional contra les lleis de normalització lingüística de Catalunya (1986) i Balears (1988), exclusió del català en el Registre Mercantil (1989), obligatorietat de l’espanyol en les pòlisses d’assegurances (1995), centenars de normes que forcen a etiquetar en espanyol, sentència contra el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya (2010), tancament de les emissions de la ràdio i televisió públiques catalanes al País Valencià (2011)… Ara, amb l’independentisme desmobilitzat per la repressió, es tendeix a posar l’accent en nous factors adversos, vinculats a l’economia globalitzada i a les noves tecnologies de la informació i la comunicació. A més, darrere de la retòrica simplista del plurilingüisme i interculturalitat –que, curiosament, mai presenta exigències d’oficialitzar el català a l’administració estatal ni de potenciar-ne el coneixement i l’ús a l’Espanya monolingüe–, no hi ha sinó una nova priorització de l’espanyol. Tot plegat fa que el moviment d’objecció lingüística front a la imposició de l’espanyol comence a aglutinar-se i que organitzacions com ara Plataforma per la Llengua incrementen l’afiliació.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top