Tens 0 productes a la teua cistella
Les societats actuals encaren reptes importants que requereixen polítiques lingüístiques valentes i efectives, a més de comunitats lingüístiques compromeses. L’escola és clau, però no suficient per al manteniment del valencià. Aquesta és una de les certeses dels quaranta anys de l’Estatut d’Autonomia. És temps per a celebrar-nos com a poble; no obstant això, després de quatre dècades d’autogovern i institucions pròpies cal reflexionar i fer balanç de l’evolució de l’ensenyament en valencià i, sobretot, seguir reivindicant l’escola que volem.
De la LUEV al PEPLI
La implementació de l’Estatut d’Autonomia esdevé el marc legal que possibilita l’ensenyament en valencià per mitjà de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) al 1983 i la Llei de Plurilingüisme, trenta-cinc anys després, al 2018.
Dues lleis, quatre decrets, quatre ordres i diverses resolucions en quaranta anys. Aquesta és la foto d’un desenvolupament normatiu escàs i que, més enllà de despenalitzar tot allò que durant el franquisme i el postfranquisme era un delicte, si parlem de normalitzar la nostra llengua, el paper ha estat del tot insuficient.
El sistema educatiu valencià ha estat aixoplugat per una llei, la LUEV, de mínims, aplicada al mínim, amb cap voluntat de normalització lingüística i d’anar més enllà de despenalitzar l’ús del valencià, a penes desplegada i executada, incomplida en els deures que imposa i que impossibilita l’exercici dels drets que no tenen uns deures correlatius, tal com recollim en Un diagnòstic de la Llei d’Ús: 25 anys d’aplicació, un informe d’explicació i 10 mesures d’implicació, de la Mesa per l’Ensenyament en Valencià.
A pesar de tractar-se d’un pobre començament, resulta significatiu quan veníem d’un silenci. Així entenem que fer classe en valencià sense por resulta del tot revolucionari. Amb tot, les investigacions dels països més avançats en matèria de psicolingüística indiquen que és insuficient per al domini lingüístic; per tant, no ens hi podem conformar.
«Potser mai no ha estat fàcil per a les llengües amb un nombre de parlants limitat, sobretot quan no són llengües pròpies i oficials de les institucions centrals de l’estat on són parlades. Vivim en una època complexa amb grans desplaçaments de població i canvis accelerats en l’economia i la tecnologia, l’estrès sobre les llengües minoritzades i amb menys suport institucional i tecnològic és encara més gran», escriu Vicenta Tasa.
Amb la LUEV, a l’any 2008, només es va aconseguir que un quart dels escolars valencians estudien en valencià. I que milers de xiquetes i xiquets, que cada curs volen aprendre en valencià, no tingueren garantida aquesta opció. I que per a molts dels que la poden gaudir, no siga per a totes les assignatures ni amb una mínima continuïtat, perquè, en passar d’una etapa a una altra, per a molts joves es talla la possibilitat de continuar estudiant en valencià. I això mai ha estat tractat per la Generalitat Valenciana com un fracàs del seu model educatiu ni com una conculcació dels drets civils, és a dir, com un clar incompliment de la llei.
Tot i això, les dades sobre el coneixement del valencià (condició necessària però, recordem-ho, no suficient per a l’ús) assenyalen l’increment entre 1985 i 2015, sobretot en els aspectes més formals, com llegir i escriure, gràcies a l’escolarització, i sobretot entre la població més jove, segons els estudis de la sociolingüista Raquel Casesnoves.
Tres anys després, al 2018, ja amb el Govern del Botànic, s’aprova la Llei 4/2018, de promoció del plurilingüisme en el sistema educatiu valencià (PEPLI). Llavors, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) anul·la una part significativa del Decret 61/2017 del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials de la Generalitat Valenciana, mitjançant quatre sentències (319/2018, 322/2018, 330/2018 i 333/2018), estructurades sobre el principi de jerarquia lingüística, recollida a la Constitució espanyola, que desconfia de les mesures d’equitat en favor de la igualtat lingüística, si més no entre les llengües espanyoles oficials.
Com recull l’Informe sobre l’aplicació del Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural al País Valencià, de Jaume Fullana per a la CAPPEV Marina Alta, cal una resposta per tal de fer front i superar les barreres planificades des de diferents instàncies per a impedir que el País Valencià es puga dotar d’instruments per a corregir el desequilibri competencial existent entre les llengües oficials. En aquest sentit, és necessari un nou marc legislatiu capaç de véncer les barreres de caràcter jurídic i que siga coherent amb la recerca educativa i amb l’experiència de més de trenta anys d’educació plurilingüe al nostre país.
Tot i els problemes judicials, trobem un aspecte positiu del nou model d’ensenyament: acaba amb la segregació de l’alumnat en funció de la llengua. Amb tot, en aquest bescanvi, el valencià ocupa una posició menys destacada de la desitjada per Escola Valenciana. El PEPLI estableix el temps mínim per als continguts curriculars en cada llengua (valencià, castellà i anglés) i les àrees i matèries en les quals s’utilitza cadascuna. I tornem a marcar la desigualtat: 25 % per al castellà i 25 % en la llengua minoritzada (flagrant falta d’equitat), entre el 15 % i el 25 % en anglés. A més, hi matisa que, d’acord amb les necessitats del context socioeducatiu i lingüístic, amb l’objectiu de garantir l’adquisició de les competències plurilingües i interculturals, les comunitats educatives ho reflecteixen en el Projecte Lingüístic de Centre (PLC).
La norma té com a objectiu que l’alumnat empre de manera integrada el valencià, el castellà i l’anglés amb els nivells de competència que recomana el Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües (MECR), que anomena «plurilingüisme dinàmic». Tornem-hi a la falta de concreció, i obviar el deure com a gestor públic de legislar, és a dir, diagnosticar, crear els recursos personals i metodològics, a avaluar i no deixar en mans dels Consells Escolars la decisió d’arribar al 50 % en valencià que, segons els especialistes, podria garantir la competència lingüística en les dues llengües oficials.
El nou model plurilingüe requereix d’acompanyament i assessorament, el seguiment del seu compliment per part de la Inspecció educativa, en tots els centres docents sostinguts amb fons públics; i també d’avaluació per comprovar quines millores han d’implementar-se per garantir les competències plurilingües. En definitiva, garantir la normalització de l’ús social i institucional del valencià dins del sistema educatiu valencià. L’Administració ha adoptat una política de prudència, de no alimentar el conflicte envers la llengua, que és una constant de conflicte social, però encara ens cal fer front a problemes com l’exempció per tal de no restar oportunitats de futur als nostres joves. El valencià és una llengua amb valor instrumental, que els aporta competències i possibilitats en el món laboral.
A l’espera de les dades de l’enquesta 2021 sobre l’ús del valencià de la Conselleria d’Educació, les dades actuals mostren, d’acord amb el sociolingüista Avel·lí Flors-Mas, la continuïtat del procés de substitució; retrocessos, com és el cas de la pèrdua en els espais en què s’ha parlat tradicionalment, per exemple la llar familiar, d’importància cabdal en la transmissió; també tendències positives, com la rellevància de l’ensenyament en i del valencià, atés que la gent jove és el grup amb capacitats més elevades; i oportunitats, en concret la possibilitat d’incorporar nous parlants i els processos de revernacularització.
Reptes i garanties
Amb tot plegat, des d’Escola Valenciana reivindiquem polítiques més efectives per a promoure l’ús i el coneixement de la llengua, per a la qual cosa considerem necessari revisar i avaluar els models lingüístics. Així mateix, per tal de garantir la competència en totes dos llengües, cal que el valencià siga la llengua vehicular als centres. Si bé, trobem necessari, com recomana Flors-Mas, proporcionar mecanismes, recursos i incentius per a l’aprenentatge del valencià a les persones nouvingudes arribades més enllà de l’edat escolar.
Tot i els esforços que s’han fet i els avanços assolits, encara tenim reptes importants, com són: l’estancament dels itineraris educatius (la falta de places en programes de noves oportunitats), l’abandonament escolar, la bretxa digital que ha quedat palesa durant el confinament, les desigualtats d’accés a l’educació 0-3, la formació al llarg de la vida que no arriba al 10 %, la inversió en despesa educativa…
Ocupem el 12é lloc en despesa per alumne en educació per la discriminació fiscal del sistema de finançament autonòmic. Les diferències amb altres autonomies espanyoles per a finançar adequadament l’educació als seus territoris són abismals. És el cas d’Euskadi i Navarra, que no depenen de l’Estat.
Altrament, cal garantir l’ús del valencià a totes les administracions i serveis públics, i als mitjans de comunicació de propietat pública. Si bé és cert que, afortunadament, l’ús de la llengua pròpia en aquests àmbits és cada vegada més habitual, els objectius del procés de normalització no s’han aconseguit i, encara, patim discriminacions lingüístiques i culturals a les quals hem de donar resposta. Per això, són necessàries garanties, com el requisit lingüístic, per tal que el funcionariat i progressivament les empreses atenguen la ciutadania en valencià.
A més, cal promoure espais de lleure i d’oci en valencià perquè puguem crear imaginaris i referents propis des de la infantesa i l’adolescència.
La ciutadania valenciana està demostrant una gran vitalitat i ganes d’actuar de manera coordinada amb les institucions. Amb tot, ens preocupa la fragilitat de l’estat actual del valencià, una llengua bàsicament reclosa a l’espai familiar. Així i tot, la realitat és complexa, però les comunitats lingüístiques compromeses i les polítiques valentes i proactives han de ser el camí.
