En els darrers mesos, la inflació ha esdevingut un problema greu. Una de les mesures que ha impulsat el govern central per reduir la pressió en la pujada general de preus i pal·liar l’efecte negatiu sobre les rendes familiars és la rebaixa (en alguns casos fins a la gratuïtat) del preu dels bitllets de tren i alguns mitjans de transport urbans. La reflexió que volia plantejar considerant el cas valencià no és la bondat o no de la mesura en qüestió, sinó la manca de perspectiva i, fins i tot, d’ambició, del plantejament per aconseguir altres objectius més enllà de la inflació.
L’essència de la política econòmica és que en un moment donat la situació real de l’economia no és la desitjada i es plantegen uns objectius (aspectes que volen canviar-se) i uns instruments, és a dir, uns mitjans per canviar la situació. En la pràctica, tenim sempre una constel·lació d’objectius amb interaccions entre ells que solen ser de complementarietat o de conflicte. En el cas que ens ocupa, la baixada de la inflació mitjançant la reducció de preus del transport ferroviari i urbà, no es pot deslligar que estem parlant de mobilitat, i aquesta té un fort impacte ambiental (per la contaminació i les infraestructures) i és una peça clau en l’articulació del territori.
El model interurbà de mobilitat en el cas valencià descansa principalment en el vehicle privat, amb una elevada contaminació. El foment de l’ús del ferrocarril és una mesura positiva i que va en la bona direcció de canviar el model. Però per a això cal una perspectiva de llarg termini, en què la política de preus no siga una reducció per a tres mesos i després ja veurem. Cal una política que faça atractiu el transport públic davant el transport privat, però no temporalment sinó amb un caràcter permanent. I no és sols un problema de preus, sinó també de freqüències, d’accessibilitat a les estacions que sovint estan fora dels municipis… En definitiva, una aposta ferma pel transport públic que facilitaria la reducció de l’ús de combustible fòssil.
L’altra qüestió és l’articulació territorial. El tren connecta algunes ciutats i pobles, però el gros del territori sols compta amb la possibilitat de l’autobús i, excepte honroses excepcions, la situació és catastròfica. No crec que mai hi haja hagut per part de la Generalitat una política de mobilitat basada en el transport públic. Sembla una broma, però per exemple des d’Alacant és més fàcil anar a Madrid que no a Dénia. Ara seria un bon moment per a replantejar aquesta (des)articulació territorial.
En definitiva, la necessitat de controlar la inflació i la intervenció sobre els preus del transport caldria que fora més ambiciosa i, ja que tenim el problema damunt i tardarem molt de temps a resoldre’l, fer-ne virtut i aprofitar eixes complementarietats que es donen amb altres objectius per tal d’afrontar problemes que té l’economia valenciana molt més estructurals i de llarg termini que l’actual pujada de preus. Doncs això, de la necessitat, fer-ne virtut.