De la representació

I tanta imatge s’oblida

i oblida el ser

que ja no

potser

Víctor SUNYOL

I per això, per perdre el món

em separo de mi.

Per l’Absurd.

Hilda HILST

La intensitat fins al punt de la llàgrima per la tensió i la nàusea. Calígula, des de les primeres escenes de la coneguda obra d’Albert Camus ja assumeix el llorer de l’heroi tràgic que lluita contra totes les forces de fat per contradir-lo. El xoc amb la realitat de la mort després de la mort de la seva amant i germana, l’entesa abrupta i sobtada de la finitud de la vida i del nul efecte que tenen les accions humanes sobre el determinisme de temps i destí resulten en el deliri de l’absurd que conduirà el cèsar a la mort. Baudelaire, al seu cèlebre assaig De l’essence du rire distingia entre la comicitat anecdòtica i, essent una mica més pessimista, la comicitat eterna, que implica, ontològicament, la caiguda de l’home –no oblidem el pes d’allò satànic a la seva obra-, la ferida original. El riure, l’espasme, és una mena de possessió demoníaca, un tall violent entre jo i l’altre perquè el riure individualitza i fa caure l’individu una i altra vegada sobre si mateix. El sentiment del grotesc es configura en trobar l’individu una circumstància o un fet que li reboten tot d’una: la mort de Drusila fa veure a Calígula que, senzillament, els individus moren i no són feliços. S’hi veu reflectit en l’horror i la deformació de la naturalesa i sofreix l’epilèpsia de la hilaritat que acaba per convertir-se en una psicosi megalomaníaca. El riure aïlla i es troba a mig camí entre l’aberració i el ridícul, parany de la consciència per treure com sigui el llast de l’evidència i el desperfecte. L’evidència de l’absurd es canalitza mitjançant el riure histèric i la voluntat desaforada. La pèrdua del sentit de la vida i de qualsevol acció humana que pugui suposar l’obtenció de l’autèntica llibertat –no s’és mai lliure si no és a costa dels altres- i la contradicció amb la lògica de la història natural dels esdeveniments fan entrar en el cercle viciós de l’absurd que erigeix l’individu en heroi tràgic. Aquest riure espasmòdic deriva de la destrucció del jo i de la igualtat sobtada amb l’objecte contemplat: el cadàver contemplat fa igual qui el contempla –la lletjor del mort desllasta el símbol i la imatge, capola el que d’elaborat té la Idea Protectora i ens posa en evidència el destí. És molest, doncs. És horrible-. De sobte, tot deixa de tenir sentit perquè el final iguala, tot s’iguala i totes les accions i decisions que es prenen al llarg de la vida, al capdavall, tenen el mateix pes. La moral, doncs, s’obre en canal i, sota la carcassa, la màscara, deixa veure el seu esquelet de constructe facilitador de seguretats i falses certeses amb les quals sembla que es pot véncer la lògica exterminadora de la història; l’amor, en conseqüència, així com el dolor, ni tan sols poden ser refugis. La reexperimentació del fet traumàtic, nucli de la neurosi, és una qüestió de símbols, signes i imatges. Veuria Calígula cada nit els ulls morts de Drusila, l’olor agredolça de la carn fonent-se amb el tot? Els mecanismes de la consciència per tal de no embogir són múltiples: hom escriu poesia, hom vol guarir desesperadament. L’horror no rau en la lletjor del cos-cadàver, sinó en veure la mort com a un fet planer, integrat de manera poc ritual a la vida quotidiana. A la sala de cures intensives, la mort assetja els cossos: tots lluiten contra un atzarós error, una acció imperfecta. El temps pot fer-los claudicar: tal vegada l’un, tal vegada l’altre. I, en última instància, una llista, un altre cos, una altra etiqueta. L’horror aquí fa cabana si hi pensem i la consciència que malda per ésser alliberada de la follia potser pren algun camí deleteri. La tirania o el suïcidi, la caritat o l’amor: la consciència de l’absurd trepana i en fugim. Fora o prop, res no ens allibera excepte l’acció boja, deixatada o Veig l’emperador assaltat contínuament pel rostre de la germana, un rostre que l’interroga, un rostre que l’obsedeix, un rostre fotogràfic.

També una mena de reexperimentació és la contemplació de la fotografia. La càmera lúcida, un brillantíssim assaig de Roland Barthes que juga amb la literatura del jo, planteja, sense entrar en tecnicismes de l’art fotogràfic, diverses qüestions des de l’experiència personal enfocades a l’acostament estètic a la fotografia. El que atreu especialment de la Fotografia és, segons Barthes, la seva contingència, la repetició infinita de si mateixa en un present inesgotable i, més inquietant encara, la presentació sense pal·liatius d’un futur passat que s’autoperpetua. Contràriament a les possibilitats de la pintura, la fotografia no pot fugir de mostrar un objecte real que, a més, insisteix en la seva presència i, en la donació total i sobtada, ens presenta, alhora, la seva mort. El de la fotografia és un llenguatge deíctic, ens diu Barthes, mostra incansablement, assenyala incansablement. El seu món és el del referent pur, allò que hi és. De la seva reflexió, posteriorment, en poder extreure un significant. L’autor ens dona dues lectures de la fotografia: l’studium seria allò que d’estètic trobem a la foto, allò descriptible, el que es mostra i que atreu o agrada. El punctum és allò que puny i traumatitza, el que somou i violenta l’emotivitat o la memòria. La de la fotografia, i és la conclusió a què arriba Barthes, és la història de la mort. L’acumulació d’instants inesgotablement repetint-se i, alhora, donats del tot, complerts del tot, és una de les cartes de la mort. Tot regirant les fotografies de la mare recent sebollida, tracta de trobar-hi algun tret –l’aire o l’aura- que evidenciï que aquella imatge sempiterna custodiada a la capsa dels records té alguna cosa a veure amb aquella nina, aquella dona enamorada i aquell semblant són la seva mare. Què de la mare morta i viva al record és capaç d’exorcitzar la imatge fotogràfica? Què hi ha de la imatge del pensament a la imatge del paper? Quin joc juga l’individu que posa davant del fotògraf i fingeix ser un altre? Quin joc juga el fotògraf quan s’obsedeix a trobar quelcom inexistent, a crear, a desvetllar? Què hi ha de màgic en aquesta essència del referent, sense temps, sense espai, que ens fita des de la singularitat, especularment, fortament, amenaçadorament? La unitat, el fragment solitari, envaeix la nostra parcel·la íntima, ens parla sense paraules. No parla: diu. I el que trobem és un espai vivent sense vida, l’espai tancat on hi ha una escena captada al vol, etèria, ja absent, o bé, la circumstància creada, parcel·lada, artificial, on titelles d’algun teatre es mouen mecànicament en un ex machina que els ha de satisfer en les seves necessitats estètiques. La fotografia, sense temps, com a estol de fulles mortes i, contràriament, bategants en el seu reducte encerclant el defora, el que fou, empremta de l’absent.

Què emociona més que la Imatge, la petrificació, el glaç, la correspondència íntima amb l’objecte presentat? Què no tracta de fer el cinema, com diu Roland Barthes, sinó apropiar-se d’aquesta potència de la Fotografia que sovint puny, constreny i imanta, contràriament a com succeeix al cinema, purament analògic, purament temporal: els gestos potser passen desapercebuts, les accions no tenen, potser, el mateix pes. Una dona mirant és una dona mirant, és el punctum l’ull que transita d’un lloc a l’altre infinitament, sense aturador, però sense final, sense futur realitzable. Em meravella, saltant a una altra qüestió, al meu parer, molt relacionada amb tot això esmentat, com la literatura de Marguerite Duras té aquesta mateixa potència fotogràfica. Les frases com sòcols –jo hi veig un sòcol, una rasa, una bretxa-, el món obrint-se només en la finíssima esquerda entre quatre ulls que es troben, en cada esforç per recordar, en el destí tràgic dels amants que saben que han d’acomiadar-se per sempre però que, alhora, no poder anihilar el desig, el tornar a caure, el morir una mica més encara. Ella ens posa abruptament aquí, a la bretxa, al clot, a la incisió aguda i subtil que excava profundament l’alè en el tallant íntim del dolor. Fotogràficament lingüística, tremolosament poètica. Així doncs, què podria veure el Calígula deixatat en la follia? Què hauria vist, potser, el rostre de la mort? Els ulls secs de la germana? El somriure glaçat? El dit apuntant l’infinit en un gest inesgotable? Què de la mort es va quedar fixar a les seves retines, quin punctum, quina composició havia de fer la imatge de la mort al seu cap per esgarriar-se així? La identitat, potser, el mirall que iguala en usurpar un món de convencions, fórmules i comoditats que, paradoxalment, no era tan real.